Les supersticions són inherents a la condició humana, perquè les persones –tant se val l’època que hagin viscut o la cultura a la qual pertanyin– sempre s’han volgut protegir de les desgràcies i atreure la bona sort. Arreu del món, són moltes les creences irracionals que han perdurat al llarg dels segles en diversos àmbits (la vida quotidiana, la religió, la mort, etc.). Al teatre també. Aquí us n’oferim un petit recull, amb algunes de ben curioses i sovint d’origen incert.

Pèplums, déus i sacrificis

Si ens remuntem als inicis del teatre occidental, ens adonem que superstició i teatre anaven de bracet. A l’antiga Grècia, hi havia la creença que la prosperitat dels actors i l’èxit de les obres depenia dels déus, responsables de la fortuna. Per això, abans de les representacions, se’ls satisfeia amb sacrificis d’animals. Al mateix temps, els grecs creien que uns éssers invisibles (dèmons) habitaven els teatres i podien decantar la sort a les representacions. Però també tenien supersticions més terrenals, com la maledicció dels actors que actuaven malament. Als mals actors, se’ls feia fora del teatre per evitar que l’infortuni recaigués sobre la resta.

A l’antiga Roma, una societat profundament supersticiosa, hi havia diverses creences relacionades amb la bona o la mala sort al teatre. Els romans, com els grecs, oferien sacrificis d’animals als déus per evitar que les obres fossin un fracàs. Però les creences irracionals anaven més enllà i afectaven, per exemple, al número 13, considerat malastruc. També hi havia supersticions sobre els dies de la setmana que es representaven les obres. Els dimarts es consideraven desfavorables, mentre que els festius portaven bona sort. Finalment, també creien que uns éssers malèfics corrien pels teatres i que els actors novells eren portadors de malastrugança, per la qual cosa sempre els havien d’acompanyar actors veterans, i així es compensava la sort i se’ls protegia. 

Commedia dell’arte

La comèdia de l’art –inicialment anomenada commedia all’improvviso– va ser un teatre popular i de carrer que companyies italianes –i després franceses– formades per una desena d’actors i actrius professionals van representar per Europa durant els segles XVI i XVII. Es basaven en diàlegs improvisats a partir dels scenari, repertoris argumentals de les obres. També cantaven, ballaven, tocaven instruments i feien acrobàcies. Els personatges eren arquetípics (Pantalone, Dottore, Capitano, Arlecchino, Brighella, Colombina, etc.) i portaven màscares (amb l’excepció de la parella d’enamorats) i una indumentària particular que els identificava. En aquell teatre, hi havia supersticions de tota mena. Se sap, per exemple, que el dia de l’estrena d’una obra els intèrprets no feien servir mai roba nova, perquè pensaven que els portaria mala sort. Tampoc no pronunciaven el títol d’una peça abans d’estrenar-la, ni saludaven el públic abans de l’actuació. I quan al final feien la salutació d’agraïment, sempre avançaven amb el peu dret i mai amb l’esquerre, que, per altra banda, és una creença general en moltes cultures. Les companyies estaven convençudes que, si tenien en compte tots aquests detalls, l’èxit estava assegurat. 

Una tragèdia maleïda

Al teatre anglès del període elisabetià (mitjan segle XVI i començament del XVII), hi havia diverses supersticions relacionades amb els mals auguris (els actors evitaven de sortir a l’escenari amb el peu esquerre, no es feia servir el color verd en les vestimentes, etc.), però avui dia la més coneguda és la que té a veure amb Macbeth, la tragèdia de Shakespeare.

Tot i que a la història de les arts escèniques hi ha diverses obres teatrals considerades malastrugues (també òperes o sarsueles), cap no arriba al nivell de Macbeth, que en té la fama des de la seva estrena (1606), quan –segons la llegenda– l’actor protagonista va morir durant la representació. I això va passar –suposadament– perquè les bruixes de l’època l’haurien maleïda com a venjança pel fet que revelava les seves pràctiques malvades.

Des d’aleshores, la tragèdia shakespeariana ha arrossegat una llegenda negra que ha arribat fins a l’actualitat. Són moltes les anècdotes que relacionen Macbeth amb fracassos comercials estrepitosos (com la pel·lícula d’Orson Welles de 1948 o el muntatge teatral protagonitzat per Peter O’Toole a The Old Vic el 1980), però sobretot amb diversos infortunis a l’escenari. Entre els més coneguts, cal destacar l’accident patit el 1937 per Laurence Olivier durant un assaig, quan li va caure al damunt un contrapès del teló que no el va matar de miracle. O la mort desgraciada de l’actor Harold Norman, l’any 1947, ferit mortalment enmig d’una lluita d’espases durant una representació. També Kenneth Branagh va ferir accidentalment un actor en una actuació a Manchester, l’any 2013. I així, un llarg etcètera.

Són tantes les desgràcies relacionades amb Macbeth que, fins i tot, es diu que porta mala sort esmentar-ne el nom dins d’un teatre. És per això que, al món anglosaxó, actors i directors generalment s’hi refereixen com a «l’obra escocesa» (the Scottish play) o amb altres termes eufemístics (the Bard’s play, Mac B, etc.) per tal de no cridar el mal temps.

Colors prohibits a l’escenari

En l’àmbit hispànic, tothom coneix la superstició de no vestir de groc a l’escenari perquè, segons es diu, és el color que portava Molière quan va estrenar El malalt imaginari, l’any 1673. I s’insisteix que l’actor i dramaturg es va morir mentre interpretava l’obra. A França circula la mateixa llegenda, però amb el color verd com a símbol malastruc. Però el fet no és cert. Molière va morir a casa seva, després de la quarta representació de la famosa comèdia satírica, envoltat de familiars i amics. I, a més, el seu personatge (Argan) no vestia ni de groc ni de verd, sinó d’un vermell tirant a grana.

És curiós que el vermell és el color de la sort en moltes cultures i que la superstició cromàtica relacionada amb la malastrugança als escenaris la trobem en diversos països, però amb colors diferents. Per als anglosaxons, els colors «prohibits» són el verd i el blau. I per als italians, el porpra o morat. ¿Com és possible, doncs, que s’atribueixi la dissort d’un actor segons el color del vestit que porta? Les explicacions que trobem aquí i allà no són gaire clares ni prou convincents i el més probable és que tot plegat tingui a veure amb supersticions prèvies que, per una raó o una altra, van acabar passant al teatre, un gènere tan popular com mal considerat pel poder i per l’església.

• 

  Crítica

  Un Molière clàssic i en vers a Barcelona? Qu’est-ce que c’est ça???

  Jordi Vilaró Berdusan

Llops, balenes, escatologia i trencament de cames

Hi ha una creença teatral molt estesa segons la qual, abans de l’estrena d’una obra, no s’ha de dir «bona sort» als actors, perquè aquestes paraules tenen l’efecte contrari. És per això que s’utilitzen fórmules alternatives que varien segons els països. A Itàlia, per exemple, es fa servir «in bocca al lupo» (a la gola del llop), i cal respondre-hi dient «crepi» (mori el llop) i no pas «gràcies», o si no la sort anirà cap a una altra banda. Les interpretacions que ens han arribat d’aquesta expressió són diverses i poc satisfactòries. Per exemple, una la relaciona amb els fundadors mítics de Roma (Ròmul i Rem), que van ser alletats per una lloba. Una altra li atribueix l’origen a una antiga rivalitat entre caçadors que es desitjaven el fracàs entre ells. Fins i tot s’ha relacionat amb el costum dels llops de portar els cadells a la boca, buscant-hi un significat de seguretat i de protecció. Una altra fórmula italiana molt popular i també d’origen desconegut és «in culo alla balena» (al cul de la balena), i la resposta ha de ser «speriamo che non peti / caghi» (esperem que no faci un pet o es cagui), que ens introdueix de ple en l’àmbit de l’escatologia.

Perquè, si al teatre, hi ha una expressió escatològica per excel·lència és el «Molta merda» que es diu a les Espanyes. El seu origen és incert. Hi ha qui sosté que ve de segles enrere, de l’època en què les companyies ambulants, amb carros tirats per cavalls, deixaven els camins plens de fems. Altres opinen que no és tan antiga i que cal remuntar-se al segle XIX, quan l’èxit de les obres era directament proporcional a la quantitat d’excrements de cavall que s’amuntegaven a l’entrada dels teatres. Finalment, una interpretació més moderna la relaciona amb la teoria de la compensació, segons la qual desitjar una cosa dolenta fa que n’acabis obtenint una de bona. A França, diuen directament Merde!, sense el quantitatiu.

Al món anglosaxó, en canvi, desitjar sort abans d’estrenar una obra no es relaciona ni amb la gola d’un llop, ni amb el cul d’una balena ni amb cap tipus d’excrement, sinó amb una pretensió força insòlita: «Break a leg» (trenca’t una cama). Els ballarins professionals, però, tenen per costum dir-se Merde!, com els actors francesos, potser perquè el vocabulari del ballet és en francès o perquè, òbviament, no volen ni sentir a parlar de cames trencades. Però tornem al teatre. No se sap del cert per què els actors britànics i nord-americans (els australians diuen chookas!, que és una deformació de chicken) fan servir una frase tan directa i, com sol passar en aquests casos, hi ha diverses teories que proven d’explicar-la. N’esmentarem només quatre. La primera té a veure amb l’expressió en alemany Hals-und Beinbruch (trencar-se el coll i una cama), que al seu torn provindria del jiddisch (hatsloche un broche) o de l’hebreu (hatzlacha u’bracha), que són maneres de desitjar èxit i protecció. La segona fa referència a la famosa actriu Sarah Bernhardt, que el 1915 es va trencar una cama a l’escenari a conseqüència d’una mala caiguda. La hi van acabar amputant, però tot i així no va deixar d’actuar. La tercera s’explicaria per una interpretació errònia de la frase Break the leg (line), que no es referiria a la cama de l’actor, sinó a travessar la cameta de l’escenari, és a dir, sortir a escena. Finalment, la quarta es relacionaria amb la ja esmentada llei de la compensació, això és, que antigament es pensava que desitjar sort a algú acabava portant-li mala sort, de manera que si se li volia una desgràcia, s’obtindria l’efecte contrari. 

La tradició hispànica i l’anglosaxona encara perduren avui dia a Portugal, on els actors fan servir indistintament «Muita merda» i «Parte uma perna» (i no pas boa sorte) per desitjar-se sort.

Màscares xineses

Des dels orígens, el teatre tradicional xinès ha estat farcit de creences i supersticions de tot tipus (el vestuari, els colors, els titelles, les màscares, etc.), però ara no ens hi entretindrem i ens centrarem només en les màscares, que es consideraven objectes de gran força espiritual i portadores de sort o de desgràcia per als actors que les feien servir. Per això s’havien de tractar sempre amb respecte i guardar-les amb molta cura abans i després de cada representació. També presagiaven mala sort si l’actor tocava la màscara abans d’actuar o darrere l’escenari, si la deixava a terra o si se’n burlava. Aquesta mala sort podia fer-se extensiva a tota la companyia.

El teatre japonès i la sal

El teatre japonès té una llarga llista de creences i supersticions que venen d’antic (els colors de la roba, el maquillatge dels actors, les flors a l’escenari, els gats, etc.). Però una que destaca especialment és la que fa referència a la sal. Si en la cultura occidental la sal era, d’una banda, un element protector contra bruixes i esperits, i, de l’altra, un senyal de mal averany en cas d’abocar-la (segurament perquè era un bé escàs que tenia moltes utilitats, com conservar els aliments, absorbir la humitat, matar els bacteris, etc.), al Japó, en canvi, la sal es considera només un element benèfic. Es fa servir als temples sintoistes i als altars de les cases com a ofrena i en rituals de purificació. I, al teatre, per assegurar l’èxit de la representació. Per això, al teatre tradicional japonès, s’escampava sal a l’escenari abans d’estrenar l’obra. Servia per protegir els actors dels mals esperits. Aquesta creença antiga encara continua viva, fins i tot més enllà de l’àmbit teatral. Avui dia, a l’entrada de molts restaurants i cases del Japó s’hi pot veure una muntanyeta de sal de forma cònica i col·locada en un platet que actua com a amulet de la sort, protegeix l’espai d’esperits malignes i alhora elimina les energies negatives. Aquesta pràctica s’anomena morishio.