El noi A i el noi B

Quan Dirrrty Boys es va estrenar a la Sala Melmac, el març d’enguany, els aplaudiments van ser sonors. El petit teatre del barri barceloní del Guinardó s’havia quedat petit. Durant només tres dies, els actors novells Sergi Espina i Martí Cordero van deixar tothom garratibat. No només per la seva més que meritòria interpretació, sinó pel que estaven narrant a escena. Un dels que aplaudien era el director artístic del Teatre Akadèmia, Guido Torlonia. Sis mesos després, la sala de l’Eixample ha escollit aquesta obra contemporània per a inaugurar la seva temporada.

Las Bestias no és un documental de Félix Rodríguez de la Fuente. Las Bestias és una jove companyia teatral creada el 2020 i formada per una directora (Àgata Casanovas), un dramaturg (Gerard Guix) i  un actor (el mateix Espina). Pim-pam-pum. Un trio amb ganes de portar a escena fets reals, diuen. De debò? Som-hi.

El 12 de febrer del 1993 dos nens de deu anys (Jon Venables i Robert Thompson) segresten el petit James Bulger, de només dos, en un centre comercial de Liverpool. El torturen, el maten, i abandonen el seu cos a les vies del tren. El crim sacseja de dalt a baix el Regne Unit. Les càmeres de seguretat ho graven tot. Els assassins són detinguts i, en un fet inèdit, són jutjats com a adults. Ingressen en dos centres de seguretat per a menors. Mai més es tornaran a veure. Anys després, surten en llibertat, amb una nova identitat (Boy A i Boy B), amb la intenció de reinserir-los a la societat. Només el govern britànic sap qui són, com es diuen i on paren. I també els recursos que ha destinat a la seva rehabilitació. Un d’ells ha tingut problemes recurrents amb la justícia, i ha tornat a trepitjar repetides vegades la garjola. Encara hi és. L’altre, que se sàpiga, no. A batzegades, sembla que ha refet la seva vida.

El cas va ser –ha estat– terriblement mediàtic, i va omplir pàgines i pàgines de tabloides, començant pel sensacionalista The Sun, i d’informatius de tota mena i de tot color. Però la cosa no acaba aquí: un assaig periodístic (The Sleep of Reason, de David James Smith, 1994), una novel·la (Boy A, de Jonathan Trigell, 2004), la seva adaptació cinematogràfica (Boy A, de John Crowley, 2007, protagonitzada per Andrew Garfield), una cançó (Spark, d’Amy Macdonald, dedicada a la víctima, 2010), i un curtmetratge (Detainment, de Vincent Lambe, 2019, que va ser nominat com a millor curt de ficció als Premis Oscar. La mare de Bulger va fer l’impossible per impedir-ne l’exhibició). A aquest catàleg de crònica negra faltava la versió true crime teatral, inèdit a casa nostra. Però han arribat Las Bestias i s’hi han posat.

Dirrrty Boys (així, amb tres erres) comença pel present i rebobina. Ens plantem quan aquests dos homes –ara ja adults– tenen 35 anys. Qui són ara? Què fan? Tenen família? Treballen? Què recorden, del passat? Se’n penedeixen? Tenen remordiments? Hi pensen, en el que va fer, o han girat full? Realment no s’han tornat a veure? És possible reinserir criminals? Guix no és periodista, sinó escriptor, però aquí firma una dramatúrgia quirúrgica: precisa i detallada. Fuig completament del morbo i les vísceres –seria molt suat i terriblement groc– i reconstrueix –des de la ficció i la realitat– quina ha estat la vida i el recorregut d’aquests dos individus. Teatre gairebé documental. I intenta plantejar si el mal és intrínsec a la persona i, sobretot, importantíssim, si hi ha una escletxa per a les segones oportunitats. Fins on i fins quan hem d’arrossegar el càstig d’una acció perpetrada als deu anys, per molt esgarrifosa que sigui? La resposta no és fàcil.

Aquesta contra cronologia és molt agosarada, perquè requereix una màxima atenció del públic per no perdre el fil de la història, i més quan, sobretot al principi, fa salts endavant i enrere. Els dos actors s’encarreguen, quan cal, de fer pauses aclaridores. Acotacions dramàtiques que informen que el text se saltarà deliberadament els interrogatoris policials, el mateix judici o aspectes legals que farien feixuga l’obra. I van al gra. Floritures, les justes.

Guix, expert en el món adolescent (és autor de nombroses novel·les juvenils i no oblidem el seu esplèndid monòleg Ricard de 3r, adaptació lliure del clàssic de Shakespeare, amb un llavors joveníssim Quim Àvila) contextualitza els seus nois bruts amb esdeveniments polítics ocorreguts durant aquestes dècades (“això va passar abans de…”, “això altre va passar després que s’estrenés X”…), referències cinematogràfiques a mansalva i el reguitzell de produccions sobre el ‘cas Bulger’ abans esmentada. I, per descomptat, l’espai sonor, que aquí adquireix la categoria de banda sonora, que ell també firma. Per a Dirrrty Boys desfilen els Pet Shop Boys, Haddaway, The Turtles o Henrik Schwarz, combinats amb Wagner o Beethoven, i fins i tot creacions pròpies. Cap peça és gratuïta. Cadascuna té un perquè. Els llencem el repte d’esbrinar-ho.

I els intèrprets, per descomptat. A l’equip de Las Bestias s’hi ha afegit un nou membre, ni que sigui temporalment: l’il·lusionista Martí Cordero, que ha crescut amb aquest espectacle, inclús físicament. Recordem que ell i Espina encara són estudiants d’interpretació. Gràcies a la batuta de Casanovas, que els esprem i els deixa secs, muten d’edat i, tot just tenir 20 i 22 anys respectivament, els veiem en tots els seus estadis biogràfics. No revelarem les respostes a preguntes abans plantejades, però copsem com han portat la seva càrrega i fins a quin punt han reconduït la seva vida. I, malgrat el drama de la proposta, també presenciem escenes íntimes que ericen la pell i que toquen un dels punts sensibles: estem sentint empatia? Estem humanitzant un assassí? No revelarem massa coses, però no podem no apuntar que es fixin atentament en un determinat número cap al final de l’obra i vegin en què es converteixen les dues peces de roba que cobreixen els tors del Noi A i del Noi B. Una espectadora que seia al meu costat va deixar anar un esgarip que es va sentir arreu.

El coreògraf i ballarí Davo Marín s’encarrega del moviment dels intèrprets. L’obra dura una hora i vint minuts i no paren quiets. Més enllà de danses més o menys sensuals i d’alguna ballaruca discotequera, el realment meritori és el joc que fan amb els vuit matalassos, d’espuma i desgastats, que hi ha escena, i que esdevenen un tercer actor. Aquest espai, despulladíssim però eficacíssim, és mèrit d’Anna Tantull: “Ens semblava suggeridora la imatge d’aquesta pila de matalassos, aquesta acumulació de capes que es van desplegant durant l’obra per acostar-nos als dos protagonistes”, explica. Ni tan sols ens molesten les marques a terra –d’un vermell indiscret– dels assajos. Gràcies al binomi escenografia i moviment, les màrfegues esdevenen qualsevol estança, qualsevol situació. Cordero i Espina es passen l’estona saltant-les, amuntegant-les, dispersant-les, separant-les… mentre declamen i interpreten el seu loop infinit de canvis d’identitat, de feina i de residència. Quin estrès, escolti’m.

La il·luminació, com és natural, hi té un paper cabdal. I en el cas de l’Akadèmia –que els allotjarà fins al pròxim 9 d’octubre– ho facilita. La paret de fons de la sala, blanca i de doble alçària, dona molt de joc. La firma Paula Costas, i la seva també dansa lumínica, amb mil matisos i amb un fugaç arc de Sant Martí inclòs, acompanya i suggereix. Brava.

Dirrrty Boys (pronunciïs com el gruny d’un gos rabiós) té tres erres. O se n’hi podrien escriure nou: De ràbia, de rebel, de rancor. De rampell, de ruïna, de reacció. De rebobinar, de repercussió, de redempció. L’enumeració no és meva, sinó del dramaturg. I millor no provocar-lo, perquè a la que et descuidis te n’engalta tres més! Tots aquests substantius serveixen perfectament per a definir una proposta on no tot és blanc o negre, i que representa un excel·lent debut d’una companyia creada en pandèmia i la seva aposta per un gènere teatral encara no explotat. I recordem, també, que l’obra ha estat seleccionada en la segona Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega).

Per cert, aquest dimecres 28 de setembre hi haurà un col·loqui postfunció amb Cristina Garcia Desplat, vocal de la junta de la secció d’intervenció social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).