Desig i sororitat

“La passió crema i al final s’apaga”, diu Laura Conejero, que encarna un dels quatre personatges de Desig, que aquests dies podeu veure al TNC. L’obra de Benet i Jornet, que no s’havia representat en una producció professional des de la seva estrena al Romea l’any 1991, torna ara a la cartellera amb un repartiment de luxe sota la direcció de Sílvia Munt, que va rebre l’encàrrec de Carme Portaceli per muntar-la a la Sala Gran.

Desig és com una d’aquelles pedres precioses que cal contemplar des de tots els angles per capir-la del tot. Com va escriure l’enyorat Jordi Castellanos, Desig desplega “un joc d’ambigüitats, sense que l’espectador acabi mai de situar-se amb seguretat en la comprensió d’uns fets que ni els que els protagonitzen entenen i que no ens cal, a més, entendre”. Construïda sobre un quartet de personatges, la peça es desplega en cinc escenes, que estan engalzades entre elles per quatre soliloquis, un per cada personatge, que ens ajuden a entendre la solitud radical en què viuen. La senzillesa de l’estructura no està renyida amb la complexitat de relacions que s’hi desplega.

Desig és una obra que es va carregant d’una atmosfera misteriosa i inquietant. Un matrimoni passa les primeres hores d’un cap de setmana a la segona residència de muntanya, una casa freda com la seva relació. Carles Martínez, el marit, està treballant una peça de fusta amb un enformador. La seva dona, Laura Conejero, ofega les penes bevent cervesa mentre ens diu que ja l’estreny la crisi dels quaranta. La seva conversa, en principi banal, esdevé tensa quan una trucada anònima però adreçada a la dona crea una sensació ominosa d’amenaça latent, que s’anirà carregant a mesura que vagin passant les hores. Ella sortirà a comprar amb el cotxe i acabarà deixant-se xuclar per aquesta sensació que algú l’està buscant quan trobi, aturat al marge de la carretera, un home que li fa senyals des del costat d’un vehicle avariat. Aquest home, un Raimon Molins que viu en un estat d’il·luminació i d’estranya plenitud, acaba sent rescatador més que rescatat quan es fa portar astutament fins a un Self-service on ella es trobarà una dona, Anna Sahun, que li ha d’explicar una cosa. Em sembla que en Papitu m’escanyaria o em passaria l’enformador per la cara si us expliqués més coses ara mateix. 

Benet i Jornet va voler parlar de la crisi dels quaranta de dues dones, per bé que avui, com palesa la mitjana d’edat del repartiment, estaria parlant més aviat de la crisi dels cinquanta, perquè al llarg dels trenta anys que han passat des de la primera estrena, les edats de la vida s’han desplaçat endavant. L’obra ens parla de la vacuïtat que s’instal·la en un matrimoni i el trasbals que provoca la passió quan reclama i ocupa el seu espai en aquesta buidor.

Desig és una peça de cambra, una obra que demana una gran proximitat amb els actors. Potser és per això que Sílvia Munt ha decidit dividir la platea en dues meitats i situar els espectadors a banda i banda de l’escenari. Tot i així, sent un text de diàlegs de curta distància que gairebé s’ha de dir fluixet, la Sala Gran encara li ve grossa, i els actors en algun moment han de pujar el to de veu més del que caldria. És l’únic retret que faria a uns actors que defensen el seus papers amb precisió.

Els que vam veure l’estrena ara fa trenta anys, no podem evitar de comparar aquella producció amb aquesta que ens ocupa ara. Sergi Belbel va fer una posada en escena molt més realista, fins al punt que va fer pujar dos cotxes a l’escenari del Romea. Va marcar molt més el suspens, amb silencis més llargs, guiant-se per la voluntat de l’autor, com explicava ell mateix al pròleg de l’edició de Desig, “d’electritzar l’espectador de principi a fi (com Hitchcock a les seves pel·lícules), inquietar-lo amb uns pocs ingredients ben dosificats”. Sílvia Munt parteix d’un plantejament molt més auster, mantenint tots quatre actors en escena al llarg de l’obra per evitar entrades i sortides. L’escenografia es limita a dues taules rústiques amb bancs a banda i banda, sense cap intenció de delimitar uns espais diferenciats de manera realista. Més interessada a mostrar la continuïtat entre el món exterior i interior dels personatges, demana al públic imaginació per visualitzar els espais i tota l’atenció per retenir un text, que ella s’ha proposat, segons deia a La Vanguardia, de desencriptar. És cert que Desig és una obra que no és fàcil de desxifrar, però Munt va massa enllà quan opta, al final de l’obra, per eliminar de la darrera escena la presència de l’enformador, que la protagonista agafa deliberadament del seu marit. Josep M. Miró, que ha llegit a fons l’obra de Benet, s’exclamava a Twitter amb aquest final que en certa manera tergiversa la intenció de l’autor, i més si tenim en compte que Benet i Jornet es va implicar tant en els assaigs d’aquella primera posada en escena que va introduir alguns canvis d’última hora respecte a l’escriptura inicial, especialment en la darrera escena. Com escrivia Enric Gallén al pròleg de Desig (3 i 4, 1991), a l’escena final Benet “ret homenatge a Guimerà, en reconeixement del mestratge rebut, tot utilitzant simbòlicament un estri, l’enformador, amb la mateixa força i funció dramàtica que Don Àngel concedí a l’agulla de sang a Maria Rosa, al ganivet de Terra baixa o a la fitora de La filla del mar”. L’opció de Munt de desarmar la protagonista i suavitzar aquesta darrera escena de l’obra, convertint un desenllaç obert en un final feliç, desactiva una violència latent que travessa l’obra de cap a cap i esclata al final.

Han hagut de passar trenta anys des d’aquella estrena de 1991 per tornar a veure un muntatge de Desig, i mentrestant han caigut molts tabús que constrenyien la sexualitat femenina. L’autor no és entre nosaltres per dir-hi la seva, però s’obre la possibilitat d’un debat, que convidi a les noves generacions a preguntar-se quina lectura de l’obra pot sostenir la intervenció de Sílvia Munt i quin efecte produeix en els espectadors. L’omissió de l’enformador, insostenible amb el text a la mà, significa deslliurar-se d’una arma masculina que interfereix entre dues dones. Munt opta perquè la sang no arribi al riu, i decanta Desig cap a una celebració de la sororitat.