El crit al cel

Un terrat pot semblar, a priori, un lloc força desavinent per fer-hi un espectacle o un recital, però ofereix no pocs estímuls, com la filtració de sons imprevistos ‒una música llunyana, xiscles de gavines‒ i el sumptuós trànsit de l’última claror del dia a l’encesa de llums del paisatge urbà. Així ho vaig viure en dues magnífiques propostes que l’equip de Terrats en Cultura va oferir dalt de tot d’un edifici situat al barri del Poblenou: Com l’estel que no hi és i L’últim Sòcrates.

Rapsòdia, saxo i gavines

El recital Com l’estel que no hi és va a càrrec de l’actriu i poeta Berta Giraut, autora del poemari homònim (El Gall Editor, 2020), i la saxofonista, compositora i performer Mireia Tejero, artista polifacètica i de llarga trajectòria que recentment hem pogut veure en projectes com GRRRLS!!! o Una.

Al terrat hi ha cadiretes infantils, una taula, focus, dos saxos, una llista de poemes. La rapsoda està d’esquena, abocada al paisatge urbà que ofereixen les altures, i la música arrenca. Les dues creadores es temptegen amb un joc de falses rivalitats que revela una profunda complicitat i admiració mútua. Les seves innocents picabaralles ‒“no t’havia vist, però et notava”, diu l’una; “ho has fet fatal”, li etziba l’altra‒ afegeixen humor a la intensitat dels versos i la composició.

Igual com feia a La segona millor, Giraut fusiona presència escènica i personalitat poètica en un tot indissoluble. L’artifici de la mètrica i del gest emfàtic, que permet adreçar el sentit, ajuda ‒tal com apuntava Bernat Puigtobella en aquest article‒ a fer dicible la poesia. A Com l’estel que no hi és ‒el recital‒, l’actriu aprompta un riure boig i adorable, possés i bastard, trapelleria insensata de la diva que no ho és, sempre “a l’oest de les coses que importen”.

Amb Primer monòleg ‒“Jo no tinc ni ideia de què vol dir la vergonya […]. Per’xò quan em preguntes responc coses kafkianes, dic mars sencers de collònades, em deixo furtar els béns”‒, ens entabana amb el to prosaic i el dialecte de la infància, per enfilar després un lirisme més torbador. El recital mantindrà els tres monòlegs del poemari i dos dels personatges: l’Ànima, que porta trena fins a la cintura ‒“Té un trau de cel al pit / i va desbotonada”‒, i el Déu fatxenda, performat amb molt de flow per la saxofonista. Els feixos lumínics s’encreuen per compondre un quadre expressionista ‒vegeu, si no, la foto que encapçala aquest article‒, en consonància amb el traç dels versos.

Hi ha un diàleg molt orgànic i autènticament captivador entre la paraula i la música. La Tejero, irònica i juganera, rebla amb retrunys alguns mitjos versos de Celebració. I amb un panteix falsament esporuguit ‒“Com? […] Com?”‒ fa d’eco del poema titulat, precisament, Com. Udola amb el saxo per mostrar que “La vida impera. És una lloba / que amb els ullals et torna a lloc”, i se serveix d’un so hard, transcendent i carnal alhora, per enllaçar un darrer vers “ferotge” amb Un crit. Hi ha ocasions en què és ella qui, amb veu rogallosa, recita els poemes; és el cas d’Assaig ‒la Giraut avança, més tràgica impossible, amb un ganivet a la mà‒, Un poema, que sona ominós contra el cel lilós, solcat de gavines, i Nocturna: “Passo el punyal dels ulls / pel clatell de les coses”. I no glosso la meravella del Tercer monòleg perquè aneu a cercar-lo allà on sigui ‒teatre, bar o terrat‒ que tornin a programar aquest recital-performance.

Com una nimfa boscana o una fada salvatge, vestida de vellut i descalça sobre la taula, l’actriu-poeta es refrega els avantbraços amb terra i fulles, i es nua els cabells amb una branca. El fet que escapci flors remet a la pèrdua de la innocència, com ho fa també la presència d’una nina sinistra, nua i coronada. Declara haver-s’ho passat d’allò més bé “parlant així, amb veu de morrejada” i marxa “feta de lleugeresa”, mentre el “vent que es trastorna” li embulla els cabells. La saxofonista es treu les sabates de taló i la segueix.

Sòcrates al terrat

L’últim Sòcrates forma part, originàriament, del Cicle Grans Mestres del Teatre Fortuny de Reus, que aposta per un format a mig camí entre la lectura dramatitzada i la posada en escena. La dramatúrgia i la direcció són a càrrec de Francesc Cerro-Ferran, que va partir de l’Apologia de Sòcrates escrita per Plató i d’una actitud vital orientada a la cerca de la felicitat i inspirada en figures com, entre d’altres, el filòsof Bertrand Russell i el pintor David Hockney.

Davant un faristol i vestit de negre, Joan Carreras assumeix les paraules del filòsof i se’ns adreça com si fóssim el tribunal que ha de jutjar si mereix morir. En descontextualitzar la major part de referències ‒no s’esmenta Atenes ni s’explicita que corre l’any 399 aC, tot i que sí que s’al·ludeix, per exemple, a Aristòfanes, el comediògraf que més va contribuir a agreujar i popularitzar les acusacions contra Sòcrates‒, Cerro-Ferran universalitza el discurs.

Sòcrates, que pretén exposar “pensaments meditats, paraules mesurades i una veritat acarada”, es defensa de la llarga sèrie de calúmnies de què ha estat objecte, per acabar posant de manifest, en última instància, que el quid de la qüestió no és altre que la confrontació entre el bé i el mal, la saviesa i la niciesa. Argumenta que ser feliç és una tasca enormement important, perquè comporta el deure o la responsabilitat de fer més suportable el pes de la condició humana. I ens etziba que no sabríem viure en un món sense vicis, perquè som gent envejosa, acomplexada i pusil·lànime, “una obra esguerrada que cap escultor pot esmenar”. Hem fet d’ell un pharmakós o boc expiatori i el condemnem perquè ha burxat en el nostre amor propi, en demostrar que no volem que els nostres fills siguin educats en la veritat, ni que siguin millors ‒moralment‒ que nosaltres.

No vol ser cap xarlatà, ni li escau incórrer en exordis impetuosos. L’únic que es permet en la seva defensa ‒diu‒ és l’apassionament i la vehemència. Però el cert és que, tot i que en alguns moments mostra un to més abrandat, predomina en el capteniment del reu la temprança i la serenor de qui no té por de morir; també la dignitat de mantenir-se ferm i negar-se, atès que no ha comès cap delicte, a negociar cap pena. Al tercer discurs inclòs dins l’Apologia de Sòcrates, que, a diferència dels dos primers ‒llegibles com a reproducció estilitzada dels que el filòsof va pronunciar realment‒, cal entendre com un epíleg platònic al judici, especula sobre el que pot ser la  mort: un no-res o un viatge ‒pau o saviesa, en la versió de Cerro-Ferran‒. No ha comparegut per retractar-se, sinó per explicar-nos qui és ell i quin risc correm nosaltres. Avui que, tal com apuntava Begoña Román al col·loqui posterior, la veritat ha quedat bandejada i substituïda per la postveritat, aquest discurs ens interpel·la més que mai.