Desinflar el matalàs

La dona es mostra tal com és. Ja no queda pudor, ni vergonya. La dona s’espolsa la càrrega patriarcal de sobre i surt als escenaris i platós del món per dir què pensa, què li passa, sense filtres. A les petites pantalles, hi ha hagut diversos personatges que els últims anys s’han erigit en icones feministes, dones apoderades sense pèls a la llengua. Penso en la Phoebe Waller-Bridge de Fleabag o en la Rachel Brosnahan, més coneguda com The Marvelous Mrs. Maisel. En el cas de la Fleabag, la clau de l’èxit és l’honestedat del personatge dita a càmera, trencant la quarta paret catòdica. Hi ha un cert patetisme que ens fa empatitzar profundament amb ella. Les seves misèries són les misèries de moltes. Doncs, talment succeeix, amb un to diferent, no tan agressiu, amb la Natasha Padilha, artista, actriu, clown que aquest passat cap de setmana ha estat a l’Antic Teatre obrint-se en canal amb el seu monòleg EXagerada.

Brasilera, però instal·lada des de fa uns anys a Espanya, la Natasha Padilha ha creat un monòleg amb un format que barreja l’stand-up amb la performance i on parla obertament d’una relació que va tenir abans de la pandèmia. El bitxo ha fet molt mal a les relacions amoroses. En aquesta, almenys ha propiciat un espectacle brillant que serveix a l’artista com a catarsi i teràpia col·lectiva. I segurament a més d’una també. L’artista es presenta com si fos una conferenciant, amb una americana verda una o dues talles més gran. És la conductora d’un seminari que parlarà sobre la fenomenologia “del fin. No del animal”. Xim-pum. Acudit lingüístic. Tanmateix, tot i que l’acudit es repeteixi en tres o quatre ocasions, és una bona manera per anar trencant el gel. Tot i que el tema és greu (parlar sobre el desamor no acostuma a ser agradable), Padilha deixa molt clar que aquell seminari no serà una vall de llàgrimes. I per si de cas, ens avisa que al final almenys tindrem la piruleta que hi ha a cada seient, que tanmateix és una metàfora del desamor: la dolçor es va diluint de mica en mica fins que al final et quedes amb el pal. Però centrem-nos en l’objectiu del seminari: l’anàlisi d’un text contemporani, el missatge de WhatsApp que el seu ex li va enviar per fer oficial la ruptura (altrament, provocada per l’aparició de la Covid i la posterior fugida d’ell al seu país d’origen, Holanda).

Primer, però, la Natasha ens explica amb detall l’origen, el nus i el desenllaç de la relació. Al fons, la pantalla projecta alguna imatge o cites sobre l’amor i el desamor que funcionen com a contrapunt reflexiu. Però qualsevol cita rep com a resposta algun comentari sarcàstic per part de l’artista. D’aquesta manera ens va explicant els punts més interessants d’una bona relació, però que anava creant etapes probablement un xic massa ràpid. L’humor li serveix per rendir comptes amb ell, però també per autoflagel·lar-se. Encara que tampoc és extremadament feridora. Així arribem al missatge de text que l’holandès errat (xim-pum) va enviar-li per trencar amb ella. Arribem doncs al punt que ens interessa als seminaristes: l’anàlisi de text que ens havia promès la nostra conferenciant. Padilha anirà analitzant algunes frases del text i partir d’aquí anirà escopint les reflexions més iròniques. Una cosa és el que es diu i una altra cosa el què es vol dir. I aquí l’agudesa de l’artista es fa més incisiva. Pur Fleabag, pur Mrs. Maisel. Però hi ha un detall del missatge, al final del text que crea un enigma: el matalàs.

El matalàs s’erigirà, d’aquesta manera, com una bonica metàfora de la seva relació, l’objecte de desig perdut. El matalàs com a figura que porta comoditat, estabilitat i descans. Era un matalàs Hovag, d’Ikea. Però ara ja no hi és. I la Natasha el troba tant a faltar que fins i tot li ha dedicat una glosa. Padilha necessita fer explícit el que significava aquell matalàs per ella.

Abans, però, desapareix d’escena per donar protagonisme a Sir Laurence Olivier i Jean Simmons, Hamlet i Ofèlia respectivament, que a través d’uns subtítols, servirà a l’autora per crear una espècie de trobada ficcional amb el seu ex, una interpretació de la ruptura que haguessin hagut de tenir, sense subterfugis. Un diàleg intel·ligent, postmodern (aquesta cita a Bauman), que serveix a l’autora per mostrar la toxicitat masculina a través d’un antiheroi masculí.

Però queda un últim acte. Padilha vol fer-nos entendre el significat de la pèrdua i res millor que un matalàs inflable. Primer l’infla, a les fosques, durant cinc minuts ben bons, després conclou la història explicant el punt en què es troba ella i el que sap d’ell. I si bé durant gran part de l’espectacle la creadora ens ha anat compartint reflexions de pensadores i filòsofs que ha teoritzat sobre l’amor i les relacions humanes, ens deixa una última perla pel final: la teoria del Mitsein, explicada en un vídeo per la psicoanalista Maria Homem. Som éssers que vivim amb i ens relacionem amb els altres, per tant hem d’aprendre a estar amb ells i amb nosaltres mateixos. I en l’absència de l’altre, hem d’aprendre finalment a ser el que nosaltres volem ser. L’expiració final de l’artista vindrà seguida del soroll del matalàs desinflant-se. Sobre d’ell, el seu cos actuarà com a contrapès per desinflar-lo. Padilha ens ensenya cada nit a desinflar els nostres matalassos per continuar endavant i tornar a començar amb el cicle de l’amor.