Un Sismògraf verd, tranquil i lunar

A casa ja s’ha convertit en una tradició pujar a Olot, com a mínim, un cop l’any. El Sismògraf, el festival que detecta el moviment, té lloc a mitjan abril i omple la capital de la Garrotxa de cossos fent coses. La seva directora, la incombustible i flamígera Tena Busquets, fa tres anys va prendre una decisió radical: decréixer en comptes de créixer, abraçar la calma i la tranquil·litat. Aquesta ha sigut la segona edició d’un Sismògraf verd i sostenible, que va més enllà de la dansa i que engloba tot allò que es mou. Incloses les plantes i les pedres. En un marc incomparable com Olot, que travesses un carrer i et trobes un camp tan verd que fa mal als ulls (per a un urbanita com servidor). Aquesta ha sigut una edició compacta, amb una programació molt coherent, on de dia hem tingut un sol tropical i de nit un fred hivernal. L’última nit i de regal, ràfegues de vent huracanat. El clima també està de festa.

Desmuntar un cotxe, peça per peça, o fer escultures apilant pedres, tot és la mateixa cosa. La dansa també és urbana si es balla envoltada de verd? Una lluna artificial té els mateixos beneficis que la natural? Les pedres tenen sentiments? Els coloms també pensen que nosaltres som una colla de bruts? Els crancs somien en ovelles elèctriques? El Sismògraf planteja moltes preguntes, i deixa que els espectadors elaborin les seves respostes sense interferir-hi massa. Del dijous al diumenge passat, els carrers, places, teatres i cràters d’Olot van ballar i moure’s al ritme dels humans i tota mena d’animals. Des d’una astacifactoria fins a un circuit urbà de cal·listènia, enguany hem continuat descobrint racons d’Olot i el seu rodal. Com sempre, amb el verd com a color protagonista.

Tan bon arribats, a La Carbonera ja ens esperaven la Rosa Casado i el Mike Brooks amb En un día claro puedes ver para siempre. El desballestament d’un cotxe convertit en acció artística: durant tres sessions en tres dies consecutius, un petit i tronat Fiat (de color verd, evidentment) va acabar completament desmuntat i separat en les seves infinites peces. Acompanyats d’un mecànic que anava per feina, va ser sorprenent veure la rapidesa amb què es treuen les portes, els vidres, els seients o el terra d’un cotxe. L’acció es complementa amb uns textos més o menys poètics sobre les màquines i les seves relacions amb els humans. A la primera sessió, la veu en off ens va parlar sobre la pols: els humans som els més grans productors de partícules de pols de tot el planeta, i els cotxes elèctrics no se’n salven. Les malalties respiratòries dels treballadors formen part de la història de la indústria, i d’aquí provenen “l’asma del miner”, “el mal del ceramista” o els càncers que va provocar la uralita de la fàbrica de Cerdanyola del Vallès. Veure com es desmunta un cotxe, com es desvesteixen els seus seients traient les capes de tela, plàstic i metall, té quelcom d’hipnòtic i fascinant. És com un striptease automobilístic. Despullar un cotxe, separar-ne i classificar-ne els materials i portar-lo al punt verd. Més Sismògraf, impossible.

Al vespre vam anar cap al Teatre Principal: enguany els espectadors hem ocupat l’escenari i no la platea. Tots som artistes, d’alguna manera. Ester Guntín i la seva companyia Vaikonur van presentar Terra Rhapsody, un espectacle immersiu amb aires de futurisme vintage. Primer ocupem l’escenari i ens barregem entre els ballarins, que caminen lentament i porten unes màscares fantàstiques que tapen parts del seu rostre. Tot té un aire d’ingravidesa, gràcies a la il·luminació atmosfèrica d’Andreu Fàbregas i a la música electrònica de Clara Aguilar. Totes dues, de premi. En unes pantalles laterals, suspeses en l’aire com per art de màgia, els intèrprets somien boscos i jardins, amb màscares virtuals fetes de records sobre un fons de croma. Una estructura de leds baixa de les pintes, com si fos un teló vingut del futur, i la llum freda s’alterna amb la càlida en una composició de llum i fum. Terra Rhapsody és un espectacle-experiència, on la dansa en càmera lenta ens fa entrar en un altre estat mental. Un gran espectacle. Estiguin atents a l’Ester Guntín i a la companyia Vaikonur.

I cap a la sala d’assaig del Teatre Principal falta gent: l’espai on, fa uns anys, el Pere Faura ens va parlar de dansa i precarietat, escrivint diagrames i fent números a les parets. Ara, la proposta que ens esperava era molt més senzilla i radical: una taula amb pocs elements, dues actrius i un llum de peu. Habiter és una peça de la creadora del Quebec Katia-Marie Germain, una perla escènica que gairebé fa por per la seva austeritat. El que podria semblar una escena quotidiana d’esmorzar, quasi un bodegó (poma-planta-ampolla de llet) és una proposta que és teatre, cinema i pintura alhora. La llum que emet la làmpada de peu, encesa i apagada alternativament i de forma successiva, crea imatges inquietants i clarobscurs dignes de Caravaggio. La dona que seu sembla un autòmat, i cada cop que s’il·lumina no parpelleja i es manté immòbil com un maniquí. De sobte, la dona és una altra, s’ha transmutat, ara hi ha dues dones, i no sabem si estem presenciant una pel·lícula o un malson al·lucinat. Les relacions entre els cossos, els objectes i els espais no són sempre tan clares com semblen. Sovint menys és més, i Habiter és la prova que és millor fer una cosa bé que cinquanta i malament.

I per rematar la nit, què millor que un bany de lluna? El britànic Luke Jerram va plantar la seva espectacular lluna al bell mig de la Plaça de Braus d’Olot: una esfera de set metres de diàmetre que reprodueix fidelment la superfície lunar. Però no va aparèixer Javier Bardem torejant despullat com a Jamón Jamón (Bigas Luna, 1992). Els espectadors ens hi apropàvem, atrets com cuques a la llum, mentre sonava una composició sonora de Dan Jones a partir de retransmissions de la NASA, cançons antigues o el “Clar de lluna” de Debussy. Cada nit i a la part superior de la plaça van tenir lloc diversos Allunatges, en què astrònoms, doctores en Enginyeria Aeronàutica o pastors compartien les seves visions sobre el satèl·lit. Jo vaig triar una sessió amb la bruixa de la Garrotxa Imma del Destí (gran nom), que ens va explicar els seus secrets sobre la lluna i la importància que té sobre nosaltres. Els secrets no els revelaré, evidentment.

El meu divendres va començar anant a visitar uns crancs. Coses del Sismògraf. L’Encontre a l’astacifactoria és una proposta de l’artista Job Ramos, una visita tranquil·la a aquest centre de recuperació i cria de crancs de riu. Allò que deia d’Olot: travesses una carretera i et trobes al bell mig d’un camp verdíssim, un paratge de somni. Es tracta d’una proposta íntima d’observació per a només quatre espectadors: la Fina Torres va feinejant, acompanyada de la seva gossa Pruna, i el micròfon que porta fa que sentim totes les seves accions amplificades. Nosaltres seiem a una taula i observem: la Fina va renovant l’aigua de les diferents piscines, talla peix per alimentar els crancs i reserva els caps per a la Pruna. Si li diem la contrasenya que ens ha transmès el Job, podem fer-li preguntes: llavors ens explica que cal separar els mascles de les femelles quan aquestes estan incubant els ous, i ens ensenya unes tortugues de Califòrnia que té en una piscina a part. Les espècies invasores acostumen a venir d’Amèrica. El colonialisme és interespècie.

Una conversa amb vermut entra millor, i si a més ens ofereixen unes gelatines de Dry Martini i oliva farcida, millor que millor. La Marta Oliveres i la Margarida Troguet són dues dones sàvies del nostre ecosistema escènic, i divendres i dissabte van reunir artistes, programadors, periodistes i espectadors a l’hora del vermut i del digestiu. Se la saben ben llarga, la Marta i la Margarida. Proposta: podríeu presentar les vostres activitats de dinamització cultural sota l’epígraf “MAMA”. Divendres vam parlar de la relació entre la premsa, els artistes i la ciutadania: l’Oliveres va teoritzar sobre el grup Tahoma 14 tan bé, que tots els assistents van sortir desitjant ser acceptats en un club tan selecte. El director de l’Azkuna Zentroa de Bilbao, Fernando Pérez, va escoltar en silenci tota la conversa i va acabar dient la frase de la jornada: “És molt millor que hi hagi moltes coses petites que poques i grans”. Parlàvem de festivals, és clar.

Després del dinar em vaig dirigir a l’Orfeó Popular Olotí a veure Opium Clippers, una proposta molt interessant de l’artista eslovena Neja Tomšic. La creadora de Ljubljana treballa a partir de la narració oral i les arts, i a Olot ens va oferir una conferència escènica sobre la història del comerç del te i l’opi a la Xina. L’innegable interès històric de la peça venia acompanyat per unes tasses i teteres de ceràmica pintades a mà, que l’artista no va parar d’omplir i buidar durant tota la sessió. Un grup d’espectadors seien a la taula, i els altres ens ho miràvem asseguts, ajudats per una pantalla que feia primers plans frontals i zenitals. No sé si va ser l’hora (de la migdiada), el to de veu monòton de la intèrpret o la música de relaxació, però em va costar seguir una història sobrecarregada de dades, en una proposta de teatre d’objectes que no acaba d’aprofitar el potencial que té una tassa o una tetera. En Xavier Bobés ho hauria fet tot plegat molt més delicat.

L’escenari del Teatre Principal també va ser el lloc que vam ocupar, artistes i espectadors, per veure No made land «Les vanités», del francès Jean Michel Caillebotte i la companyia Star Pilot. Una proposta que és alhora instal·lació i espectacle, feta íntegrament de cartró i que recrea una mena de vanitas del segle XXI. Un narrador assegut dalt d’una cadira de jutge de tennis i dos intèrprets vestits de cambrers ens faran descobrir una escenografia que en un primer moment pot semblar abstracta, però que és totalment hiperrealista. Un home dorm plàcidament a casa seva, envoltat de precarietat. La cafetera Bialetti, el pollastre a l’ast, el fogonet de càmping o els palets reciclats a manera de llit, conviuen amb objectes de disseny i sabatilles d’esport fetes al Vietnam i a Mèxic (un peu fabricat a cada país, perquè els treballadors no robin els parells). També apareixen dues calaveres (de cartró), com en una pintura del segle XVII, en una vanitat contemporània convertida en instal·lació 3D. Proposta senzilla, curteta i alegreta. Sempre és millor quedar-se amb ganes de més que de menys.

I el meu divendres va acabar amb les Coreografías selváticas de l’Adriana Reyes, a la sala El Torín. Un altre exemple d’aquells espectacles en què és més interessant el material que el resultat final. Reyes és creadora i antropòloga, i ens explicarà les dietes a base de diferents plantes que ha realitzat al Perú, i com aquestes afecten el seu cos. Ballar, cantar o ser posseïda per cada planta és un molt bon punt de partida, en una proposta que cau en un dels pecats capitals de la creació escènica contemporània: no m’expliquis la peça, fes la peça! A la funció de divendres, la presentació de la cosa va ser interminable, i per un moment vaig pensar que la creadora ens diria que no sentia el públic prou connectat. Un espectacle es pot explicar en una entrevista, com en aquesta que li va fer la Núria Juanico al diari Ara, però la peça s’ha de poder defensar per ella mateixa. Ballar l’ayahuasca, el tabac, l’espígol, la coca o la bobinsana té molt potencial escènic, però s’ha de saber lligar bé de forma dramatúrgica. Tinc la sensació que vam assistir a un work in progress, però que la peça encara pot millorar, perfilar-se i arrodonir-se molt. Tot i això, Adriana Reyes va dir una de les frases més interessants del dia: nosaltres necessitem les plantes, però elles no ens necessiten en absolut.

El meu matí de dissabte em va servir per descobrir racons d’Olot i per corroborar que qualsevol espai pot ser un escenari. La companyia Llum de fideu havia presentat l’embrió de l’espectacle Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns) al festival Escena Poblenou del 2021. Si llavors, al voltant de Can Framis, ja em va interessar aquesta proposta protagonitzada per coloms, peixos i altres bèsties, a Olot la companyia va presentar la peça completa que encara em va agradar més. Els espectacles itinerants no consisteixen en, simplement, moure el públic d’una banda a l’altra. Els Llum de fideu saben crear imatges visualment molt potents i treure tot el suc de cada localització: uns coloms que donen molles de pa als humans ja és una idea brillant, però encara ho és més un text reversible on primer els uns es queixen dels altres i després és a la inversa. “Què fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden i que no serveixen de res?”. Aquesta pancarta hauria d’estar penjada permanentment a molts ajuntaments. Personatges com la dona vegetal, el titella de l’ancià o els arbres amb braços diuen moltes més coses que moltes pàgines de text. Això també és dramatúrgia, amigues.

A continuació em vaig dirigir al Parc de les Mores, on m’esperava un circuit de cal·listènia i l’espectacle Has de canviar la teva vida! Aquesta exhortació prové, alerta, del darrer vers d’un poema “Tors arcaic d’Apol·lo” de Rilke (traduït per Feliu Formosa) i també és el títol d’un llibre de Peter Sloterdijk que parla de la vida com a entrenament. Aquestes paraules són el pinyol d’una proposta que barreja l’exercici físic amb la filosofia. El professor i artista visual olotí Servand Solanilla utilitza un circuit d’entrenament que podem trobar a moltes ciutats de Catalunya per fer-nos moure el cos i la ment. Proveïts d’auriculars i de samarretes amb eslògans filosòfics (amb frases de Marie Bardet, Gilles Deleuze, Marina Garcés, Santiago Petit o Eva Illouz, entre altres) realitzarem una sèrie d’exercicis durant trenta-cinc minuts on, mentre movem els quàdriceps o els pectorals, sentirem reflexions sobre el cos i la seva circumstància. No vaig prendre apunts (naturalment), ja que prou feina tenia amb fer les abdominals o intentar aguantar el meu pes dalt d’una barra, però sí que em vaig quedar amb la frase que relacionava els pensaments amb els “pesaments”. La cal·listènia consisteix a utilitzar el pes del propi cos com a eina principal de resistència. I per sort, a casa, de cos en tenim un tros.

Després de dinar vaig pujar a un volcà. Coses d’Olot. Des de l’església de Sant Francesc hi ha una panoràmica estupenda de la ciutat, envoltada de suaus muntanyes verdes. La visió, amb llum de dia, de la lluna gegant al bell mig de la plaça de braus també tenia la seva cosa. El Ramat simfònic que proposa la parella artística (i sentimental) formada per Quim Girón i Moon Ribas consisteix en convertir-nos, durant una estona, en ovelles i deixar que ens portin a pasturar. El marc és incomparable, ja que realitzem un breu passeig fins a arribar al cràter del volcà Montsacopa. Cada espectador porta un altaveu penjat, a manera d’esquellot 2.0., d’on sortirà la veu d’un pastor que ens explica la seva història amb les ovelles. Un cop arribats al cràter, comença la part més interessant de la proposta, on serem moguts i remoguts com un ramat, i on Girón farà de gos d’atura i, corrent al nostre voltant, aconseguirà mantenir-nos quiets. Tot i que sempre hi ha alguna ovella esgarriada. Les indicacions que surten de cada altaveu, amb diferents veus de pastor, s’intercalen còmicament amb indicacions de moviment per a ballarins, demostrant que, ovelles o dansaires, tots som bastant la mateixa cosa. La peça és una coproducció amb Fira Tàrrega, i justament ha de treballar més la relació amb el públic, que podria donar molts més fruits. Moon Ribas es converteix en un mico feliç, no sabem ben bé per què, i al final un duo de dansa acaba desinflant una mica la cosa. Estem segurs que la peça a Tàrrega estarà molt millor.

No sol ser habitual, en aquest món nostre de sobreproducció escènica i estrenes contínues, que servidor de vostès pugui veure un espectacle per segona vegada. A Olot vaig tenir la sort de tornar a veure Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs (gran títol), dels lleidatans Íntims Produccions. Si fa una temporada el van representar a la Sala Beckett (però no en vaig escriure res), ara vam tornar a compartir, artistes i espectadors, l’escenari del Principal d’Olot. El misteri de la pedra i d’aquests quatre personatges és el misteri del món: ens trobem a l’origen de tot plegat, o just després de l’apocalipsi? Són ells els primers habitants del planeta, o són els últims? Són experts o llecs en la matèria? Científics o pallassos? Té alguna importància tot això? L’espectacle està ara més reposat que l’any passat, i la companyia el té més impregnat sota la pell. La comèdia pot ser física o metafísica (o tot alhora), i els Íntims són capaços de passar de Romeo Castellucci al Tricicle en un segon. La llum és obra del mag Marc Salicrú, i la música i l’espai sonor de la gran Clara Aguilar: aquesta gent és molt bona, no ens cansarem de repetir-ho. Les mans, els caparrons, els ulls o les veus dels Íntims són suficients per explicar-nos mil i una històries, i encara que ens preparin per a una apoteosi de llum i fum, l’emoció que sentirem nosaltres és ben real. “Ara el sol sortirà radiant, com si passés alguna cosa”. Que una platea es converteixi en fons escenogràfic transforma moltes coses, i la descoberta dels telons, els focus o els altaveus per part dels intèrprets és la nostra descoberta, com a humans, dels misteris del cosmos. Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs és teatre de text i d’objectes, és un musical amb efectes especials del teatre del Barroc, és comèdia i és drama. Al capdavall, no importa si el càntir és ple o buit, que nosaltres continuarem bevent a galet. I al final de tot, fins i tot ells s’han oblidat de la pedra. Què simbolitzava aquesta pedra?

Dissabte a la nit vam ballar a la plaça de braus (sense lluna, ja que el fort vent va obligar el seu desmuntatge) i diumenge al migdia vam veure ballar. Ballar o veure ballar no és la mateixa cosa, però veure el Parc Nou ple de gent (com cada any) veient dansa contemporània és una experiència molt bonica. Un any més, el verd serveix de fons de quatre peces breus que fan moure la parròquia d’un lloc a l’altre, com ovelles buscant l’escalfor. El Sismògraf abraça des de les propostes més conceptuals fins a la dansa per a tots els públics. I que consti que no he parlat de tot: alguns espectacles ja els havia vist, i altres se’m van escapar. Vaig arribar tard (tinc excusa: venia d’un volcà) a Freeze, la peça del neerlandès Nick Steur en què es passa una hora creant escultures efímeres tot apilant pedres. Diverses persones em van dir que va ser el millor d’aquest Sismògraf. Programadors de Catalunya: repesqueu aquest espectacle, feu-me el favor. O encara m’hauré de fer programador.