Moaré, un viatge de so i moviment

Hi ha una única realitat? A partir d’aquesta premissa parteix Moaré d’Ariadna Montfort, guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2016, on la ballarina i coreògrafa uneix en escena a quatre ballarins i tres músics a través de música ambient i techno que acaba d’arrodonir el viatge. Un viatge transformador que ens planteja preguntes sobre la construcció de la identitat i la manera en com ens relacionem amb els altres.

Moaré neix de l’efecte òptic “moaré”, conegut com “dos patrons de línies paral·leles que se sobreposen. Quan les línies s’entrecreuen en les condicions geomètriques adequades, el sistema visual humà no percep la sobreposició exacta dels dos materials sinó que crea la il·lusió d’un patró de zones més fosques i més clares, com si es tractés de fum o d’aigua, que en alguns casos poden arribar a formar veritables dibuixos, generats per la distorsió que crea el nostre cervell al percebre-la”.

Amb aquest plantejament teòric de la superposició, Montfort treballa la interferència que neix d’unir el jo i amb l’altre, d’unir un músic amb un ballarí. I és a través de la mirada -mirall de com ens miren i com mirem als altres- que Moaré crea un viatge que barreja so i moviment. Montfort ho trasllada a través de la dansa, però hi afegeix un ingredient essencial, quasi imprescindible, com és la música del grup Volcans. Poc silenci, poc espai per desconnectar-se o sortir del trance, i molts inputs que giren entorn a una mateixa sintonia conduïda per Lluís Campos (bateria), Eduard Rosselló (baix) i Hug Bonet (guitarra) a cavall entre el post-rock i el techno.

“La realitat és quelcom que construïm a través dels desigs, expectatives, la biografia…”, explicava la coreògrafa en una entrevista del Grec Festival de Barcelona. Moaré neix com una llavor i és a través de l’experimentació que Montfort investiga i s’imposa com a coreògrafa per primera vegada. Probablement el més interessant és la unitat -en alguns moments àlgids de l’espectacle- del llenguatge dels ballarins. Amb qualitats diferents i amb cossos que traslladen a llocs diferents, tots quatre són una mateixa partitura.

Si en dansa sovint s’evoca la màxima que no s’ha d’entendre sinó deixar-se emocionar i penetrar per allò que podem denominar com el gest, Moaré ho té guanyat. La peça no planteja res nou -“s’apareix la realitat d’igual manera als ulls de tots els seus espectadors? O és de la consciència de ser mirats que neix la nostra existència?”- però tot i així, per la seva senzillesa és una proposta interessant perquè treballa amb l’escolta i en el contagi dels estats pels quals passen els intèrprets. Per exemple, un dels moments més suggeridors de la peça és la imatge dels cossos en suspensió, a camí entre el tremolor, l’eufòria i el neguit.

D’on surt Ariadna Montfort? Formada a l’escola Maurice Béjart i amb carrera professional a companyies com Batsheva Dance Company i Inbal Pinto & Avshalom Pollak fins a La Veronal, amb Moaré s’ha llançat al buit. Sense formació en coreografia, la ballarina de Vilassar de Mar ens parla de com ens relacionem amb l’espai i reflexiona sobre la representació del ser, de com s’arriba a ser i a la vegada, com es deixa de ser dins quan ens relacionem. Sigui a través de l’espai, de les persones, dels objectes i dels codis morals i estètics amb els quals convivim.

La coreògrafa se suma a la reivindicació que està tan en voga últimament: el més important és entendre que no hi ha tant a entendre, i que sovint, en propostes com Moaré el més important és deixar-se endur i permetre’s sentir. I és a través del fet de donar espai a percebre tots els inputs en escena, que Moaré ens mostra una peça rodona que poc a poc es va desplegant.

El factor de la superposició de capes hi té un joc important: A l’inici de l’espectacle, la ballarina Àngela Boix ens rep i es planta al bell mig de l’escenari: “M’estic movent. Una força m’omple cap des del terra. I un batec del cor em fa obrir els braços. Empeny una paret molt fort […]. Assenyalo el que no puc, m’escup. Remeno l’espai i em regala cinc repeticions del meu moviment preferit”. A partir d’aquest moment, els altres ballarins se sumaran pronunciant frases superposades. Moment també en què el sentit de les paraules deixen de captivar-nos i l’atenció es desvia cap a la musicalitat del so i el gest.