Avui se celebra el Dia Mundial del Teatre. Enguany cau enmig de Setmana Santa i, per això, els actes de celebració s’han anat distribuint al llarg del mes de març. Perquè els catalans fem coses, però també ens agrada descansar de tant en tant. Les commemoracions van arrencar el passat 16 de març amb la primera edició del «Cap Butaca Buida», una ambiciosa iniciativa impulsada per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADECTA), el 3Cat i el Time Out que va tenir un èxit remarcable: més de 55.500 entrades venudes i una ocupació global del 92% de la capacitat total de les sales del país. El punt àlgid d’aquest mes dedicat a les arts escèniques va ser el passat dilluns, 18 de març, amb la gala de lliurament dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques, on el musical L’alegria que passa de Dagoll Dagom va arrasar, i culminarà aquest dimecres dia 27 amb la lectura del Manifest del Dia Mundial del Teatre que enguany ha escrit el dramaturg Jon Fosse, flamant Premi Nobel de Literatura. Entremig, la plataforma de prescriptors crítics Recomana, responsables d’organitzar els Premis de la Crítica, ha dut a terme una sèrie d’activitats per dinamitzar el sector, com trobades i xerrades, on destaca L’escudella de les arts escèniques celebrada a la Nau Ivanow el dimarts 12 de març.

Convocada per Recomana, la revista Entreacte, Núvol i la comunitat TRESC, l’activitat de la Nau Ivanow va aplegar un nodrit grup d’agents del sector –des de públic a la crítica, passant per artistes, programadors i responsables de les administracions públiques– per participar en una divertida i reflexiva gimcana dinamitzada per L’Última Merda Col·lectiu.

Aquest grup, format per l’Elaine Grayling, en Nil Martín López, la Judit Martínez Gili i l’Abril Pérez Mitchell, tenen la mà trencada en fer pensar el sector perquè, des de l’any 2021 han organitzat diverses Assemblees de les Arts Escèniques en espais com l’Escena Poblenou, el Festival Z, la Mostra Igualada, el CERC de la Diputació de Barcelona o La Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles, on el pròxim 13 d’abril duran a terme la vuitena trobada d’aquest peculiar aplec. A diferència de les Assemblees, on la dinàmica participativa es combina amb un ample espai de reflexió i debat, a la gimcana de la Nau Ivanow tot va ser més lúdic i distès.

• 

  Vet-ho aquí

  L’Assemblea de les arts escèniques #2: Feta la llei, desfeta la trampa?

  L'última merda col·lectiu

Els convidats anaven arribant i eren catalogats pels responsables de L’Última Merda en ingredients de diferents brous i escudelles segons la seva ascendència dins del sector. Una setantena llarga de persones vam ser classificades com a cigrons, porros, patates, pastanagues, galets, ossos de pernil i aigua bona, entre altres, segons si érem artistes, professionals de la comunicació, responsables tècnics, gestors d’espais escènics o espectadors rasos. És cert que la immensa majoria dels que estàvem allà reunits podríem ser classificats com a més d’un ingredient (servidor per exemple, escriu a Núvol, però també és creador i intèrpret), però sigui com sigui vam actuar durant tota la jornada sota un únic barret.

Un cop classificats els ingredients, ens vam agrupar segons receptaris de cuina en tres grups: els del brou de tota la vida, la sopa vegetariana i l’escudella de Nadal. Una manera de garantir que cada grup fos prou heterogeni per a garantir un debat fructífer. Fet això, cada grup es va embarcar en la seva ruta particular a través de les quatre activitats que havien dissenyat els de L’Última Merda. El meu grup, el del brou de tota la vida, va començar per una activitat semblant al joc de les cadires, guiada per la Judit Martínez Gili, que entre canvi i canvi de seient va servir perquè els presents intercanviéssim opinions sobre la realitat escènica del país.

Es va considerar que el circuit d’exhibició no està prou ben articulat arreu del territori i que a Catalunya hi ha teatres poc explotats.

Hi va haver un encès debat sobre el preu de les entrades, sobre la manca d’espais d’exhibició i sobre els models d’exhibició. La majoria d’espectadors consideraven que «les entrades són massa cares», tot i que hi va haver consens a dir que això «depèn del poder adquisitiu de cadascú i de la capacitat d’accés a ofertes i promocions». També hi va haver força consens en el fet que l’oferta escènica –i, per tant, els costos d’anar al teatre– no són els mateixos si vius a la capital o al seu voltant, que si vius en un poble o capital de comarca.

Es va considerar que el circuit d’exhibició no està prou ben articulat arreu del territori i que a Catalunya hi ha teatres poc explotats o que, en tot cas, hi ha indrets on manquen més sales d’exhibició per absorbir tota l’oferta que hi ha. Aquí hi va haver el típic debat, mai resolt, sobre si hi ha massa propostes escèniques o masses pocs llocs on mostrar-les. I no, tampoc vam ser capaços de treure’n l’entrellat.

Sigui com sigui, hi havia cert consens que ens agradaria anar al teatre molt més del que hi anem i que si no ho fem, potser és per raons molts més diverses que el preu de les entrades: des d’un model d’abonaments massa rígid –«vull poder anar a tots els teatres i no haver-me de casar només amb la programació d’un sol espai»– a uns horaris d’exhibició inadequats –«a les 19 h encara soc a la feina» o «hi ha teatres que només programen de dijous a diumenge» – o, fins i tot, a una planificació de temporades deficient: «calen temporades més llargues, hi ha espectacles que només estan en cartell una setmana».

Algú va assenyalar que, segons els rànquings anuals, «els espectacles que més entrades venen solen ser els més cars» –com per exemple els grans musicals o produccions ambicioses com les d’Antonio Díaz, el Mago Pop– i que, per tant, el preu pot ser un factor important, però no té per què ser determinant a l’hora de decidir el consum escènic per part dels espectadors. Una tesi que entronca amb el que explica en Jordi Bordes al Punt Avui, on recull una cita de Joan Yago en una taula rodona amb els nominats dels Premis de la Crítica, on el dramaturg advertia que, segons un estudi citat pel dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, el preu és la quarta causa per no anar al teatre.

Després d’aquest joc de les cadires, vam canviar de sala i en Nil Martín López ens va convidar a formar part d’una «estadística participativa» on cadascú de nosaltres havia de marcar amb gomets de colors les tres activitats que solem fer més, les tres que més ens agrada fer i les tres que consideràvem més importants de totes les que apareixien escrites en un mural penjat a la paret. Sorprenia comprovar com hi havia una profusió de gomets de color blau –l’indicatiu de l’activitat que consideràvem més important–  al voltant del concepte «dormir» o l’esclat de color roig –allò que fem més– al voltant d’«enviar mails». En canvi, l’activitat que més agradava a tothom –gomet de color verd– era «xerrar amb artistes». Un indicatiu que potser ens calen més espais de trobada com les Assemblees de les Arts Escèniques?

Tot seguit, guiats pel mateix Nil Martín, vam entaular un joc de role-playing on cadascú de nosaltres assumia i es comportava segons un paper determinat. La gràcia era que ningú actuava segons el seu rol habitual. Servidor es va convertir de periodista cultural i artista a programador d’un petit espai escènic de comarques. Dins d’un temps limitat, havíem d’assolir uns determinats objectius interactuant amb la resta dels presents segons el rol adoptat.

De seguida vam comprovar que els que feien de representants de l’administració pública eren els més buscats per tothom, cosa que demostra, en certa manera, el desequilibri i la dependència del sector. Tanmateix, moltes entitats i fundacions que podrien haver actuat de mecenes van quedar desateses per artistes que en podrien haver tret profit. Potser cal una major cultura del mecenatge dins l’àmbit artístic?

Finalment, abans de reunir-nos al terrat de la Ivanow per cloure la festa, amb l’elaboració d’un gran mural de resum, amb degustació de vermut i ensaïmades inclòs, vam participar en un últim joc dinamitzat per l’Elaine Grayling i l’Abril Pérez Mitchell. Havíem de col·locar a dins d’unes grans olles els ingredients –agents del sector– que ens semblessin més adequats per a respondre les preguntes que ens llançaven l’Elaine i l’Abril. Es tractava d’un joc per veure com percebem als altres professionals de les arts escèniques.

En el meu grup els tres grups professionals «que van més cansats» es va considerar que són els artistes, les direccions dels espectacles i els dissenyadors com escenògrafs i il·luminadors; tanmateix, també hi va haver referències als transportistes i els responsables de producció. Aquells que «reben més mails» es va considerar que eren els assessors fiscals i els treballadors de les gestories, encara que també es va considerar que eren altament demandats els comunicadors i crítics i els regidors de cultura i programadors (altra cosa és que tothom respongui aquests correus).

Els advocats, directors i regidors van ser coronats com els que «apaguen més focs» i es va fer notar, amb un joc posterior similar al tabú, on no pots emprar determinades paraules per a descriure un concepte, que entre les opcions a triar encara hi mancaven moltes professions annexes de les arts escèniques com ara distribuïdores, maquilladores, dissenyadores de cartells, responsables d’utilleria o assessores lingüístiques… I és que el món de l’àmbit escènic pot ser molt ampli si ens ho proposem.     

A tall de resum o conclusió, crec que assenyalaré algunes de les frases que van quedar anotades al mural final de la jornada i que els companys de L’Última Merda han tingut l’amabilitat de recopilar i transcriure. Hi havia des de propostes –«les entrades al teatre haurien d’anar com les receptes del metge: t’ha costat això, però en realitat costa això altre»– fins a petites lamentacions –«quina tristesa quan els gomets verds (allò que més ens agrada fer) no coincideixen amb els vermells (allò que fem més)»–, però a mi, el que més em va agradar va ser aquesta: «abans el públic jugava, els artistes actuaven i els gestors feien excels. Ara el públic actua, els artistes fan excels, i la gestió juga amb gomets!».

Sigui com sigui, benvinguts els nous temps! Cal celebrar aquests espais de trobada i constatar que algunes lluites que abans copaven aquesta mena de trobades –com la de la reducció de l’IVA del 21%, la de l’Estatut de l’Artista o la necessitat d’arribar al 2% del pressupost públic– han quedat enrere perquè gairebé no van treure el nas en tota la jornada. Malauradament, pocs podíem saber que just l’endemà d’aquella trobada, els pressupostos de la Generalitat de Catalunya decaurien al Parlament i el president Pere Aragonès convocaria eleccions de forma immediata per al dia 12 de maig.

Com assenyala el company Manuel Pérez i Muñoz a la seva habitual Auca de la revista Entreacte: «les sobtades eleccions catalanes han truncat uns pressupostos que havien de ser especialment benignes per al sector de la cultura. L’increment de l’assignació previst havia d’arribar a l’1,7% del total en el camí d’aconseguir el 2% el 2025, objectiu compartit per tots els grups parlamentaris. Equipaments, agents articuladors, companyies i artistes comptaven per la pròxima temporada amb un marc de creixement que ara resta congelat fins a nou avís. L’escenari polític d’incertesa torna a posar un pal a la roda del llarg termini i l’aparent clima d’entesa entre administració i sector pot semblar un miratge». Convindrà vetllar per foragitar aquests funestos designis. Mentrestant, prepararem caldo, i del bo!