Marcos Morau: “Si m'hagués quedat a València no hauria pogut fer

He quedat amb el Marcos Morau (Ontinyent, 1982), el coreògraf i director multipremiat de La Veronal, al jardí d’un cèntric hotel de Barcelona. A fora, cotxes, vianants atrafegats i soroll. A dins, un oasi de pau i tranquil·litat a la Dreta de l’Eixample. Demanem dos cafès amb llet i parlem de dansa i gimnàstica rítmica, teatres europeus i el Festival d’Avinyó, el Mercat de les Flors, el TNC i el Grec. Quan arriba la fotògrafa de Núvol, la Joana de Querol, el Marcos li diu: “Ets igual que la teva germana!” (la Mireia de Querol, una de les ballarines de la companyia Big Bouncers). Durant la sessió de fotos, en Morau té una revelació: “Ara que la gent no es pensi que això és el jardí de casa meva!”. Tranquil, Marcos: vet aquí l’aclariment. D’Ontinyent als millors escenaris d’Europa, però amb els peus sempre a terra. Tampoc revelarem on és aquest jardí paradisíac. Imagineu-vos aquesta conversa amb tot d’ocellets com a banda sonora.

El coreògraf Marcos Morau. Foto: Joana de Querol

A mi, com als psicoanalistes, m’agrada començar pel començament. De quina família vens i com va ser la teva infantesa?

Ningú de la meva família es dedica a les arts, ni jo he sigut ballarí. La meva mare és molt artista, això sí, però mai s’hi ha dedicat: li agrada molt la música clàssica i l’òpera, i a casa n’escoltàvem molt sovint. No anàvem al teatre, no tocava cap instrument… De petit dibuixava molt bé i feia retrats dels meus familiars. Jo era “el fill artista que dibuixa”. A la meva zona (Ontinyent, Alcoi, Alacant) hi ha molta tradició de gimnàstica rítmica, i la meva cosina competia en un club. Jo soc el petit de tres germans, amb qui em porto deu i onze anys, per tant m’he educat molt amb els meus cosins: tots són esportistes, no tenen massa a veure amb mi. Jo jugava a bàsquet perquè era alt, però anava al pavelló a veure com entrenava la meva cosina. Crec que allò va ser l’inici de tot plegat: les coreografies que feien, el vestuari, les pilotes, les cintes… A poc a poc em vaig anar ficant en aquest món: soc molt friqui de la gimnàstica rítmica, el patinatge artístic, la natació sincronitzada… Conec molt tots els codis, com funcionen les puntuacions i els campionats. Jo acompanyava la meva cosina a totes les competicions, i quan feia BUP sempre deia que volia estudiar Belles Arts. Però també era molt rebel, i quan va arribar el moment vaig decidir no fer la Selectivitat: vaig boicotejar el que semblava el meu destí, que era fer Belles Arts. Amb el Pablo Gisbert i la Carmina S. Belda vam anar a viure els tres junts a València, quan teníem divuit anys.

Què passa amb Ontinyent, que t’ha vist néixer tant a tu com al Pablo Gisbert, dramaturg i director del Conde de Torrefiel, que juntament amb La Veronal és una de les companyies més interessants del moment?

No ho sé pas! [riu]. El Pablo Gisbert i jo som de la mateixa generació i vam anar a la mateixa escola. Amb ell i la Carmina vam llogar un pis, i el Pablo i jo vam treballar al TelePizza, el McDonald’s, la Camper… El Pablo estudiava Filosofia, però no anava a les classes ni feia res. Va ser un any de “mama, em vull trobar a mi mateix”. La Carmina volia fer cinema, però no la van acceptar al grau, i al mateix temps estàvem descobrint la gran ciutat. Ara pot semblar molt normal, però fa vint anys passar d’Ontinyent a València va ser bastant fort: vam conèixer gent, anàvem a museus, teatres… Un bon dia, l’entrenadora de la meva cosina la Maricarmen Mompó, em va dir “Per què no proves de fer dansa?”. Ella era una de les millors d’Espanya, i quan anava als entrenaments em posava al seu costat i veia com organitzava i dirigia els exercicis. Era un equip molt bo. Va adonar-se que a mi m’interessava la idea de crear, que era molt sensible i creatiu. Jo llavors no sabia ben bé què volia fer amb la meva vida.

O sigui que em vaig apuntar a classe de dansa contemporània, en una acadèmia de València: hi anava tres dies a la setmana. De mica en mica vaig anar agafant més classes, fins que la meva professora em va dir: “No t’has plantejat mai ballar professionalment?”. Jo no havia fet dansa mai abans, però tenia algunes coses a favor: era un noi (érem poquíssims), tenia molta musicalitat, era molt enginyós… Em va dir que m’apuntés a dansa clàssica, per reforçar la meva tècnica. I em va convèncer que fes les proves del Conservatori de Dansa d’Alacant, perquè la Carmina hi volia anar a estudiar cinema. Em van agafar directament a quart. Vaig fer el curs, i després vaig demanar un trasllat d’expedient i vaig venir a Barcelona, a fer cinquè a l’Institut del Teatre. Vaig estar-hi només una setmana: vaig anar a parlar amb la cap d’estudis i li vaig dir que no volia continuar, i vaig tornar a València.

Vas adonar-te que allò no estava fet per a tu?

Sí, perquè en realitat jo no em volia dedicar a ser ballarí. A València em vaig apuntar a estudiar Fotografia, una diplomatura de tres anys al Centre Vivers de l’EASD (Escola d’Art i Superior de Disseny de València). Però encara tenia el cuquet de continuar ballant: no per formar-me professionalment, simplement perquè tenia ganes de ballar. Llavors una professora em va dir: “Saps que pots estudiar Coreografia sense tenir el grau mitjà?”. Em vaig presentar i em van agafar, per tant vaig deixar Fotografia i vaig canviar d’estudis. En aquell moment tenia una parella que era dissenyador gràfic i vam decidir anar a Barcelona. “Ara estic preparat”, li vaig dir. Vaig fer un trasllat d’expedient i vaig tornar a l’Institut del Teatre, quan ja tenia vint-i-cinc anys.

Trobo molt reveladores aquestes temptatives amb la fotografia i els estudis com a ballarí, perquè veient les teves peces no em sorprenen gens. Quan eres petit i et feien aquella odiosa pregunta de “Què vols ser quan siguis gran?”, tu què responies?

Jo deia que volia dissenyar atraccions de fira: muntanyes russes i aquestes coses. De petit ja era el “nen artista”, encara que no fes res en concret. Això ha provocat que sempre hagi volgut empènyer el meu destí, perquè no estava escrit: no és que els meus pares m’apuntessin a fer música, piano o dansa des de petit. La meva mare sempre ha treballat en uns grans magatzems, tinc un germà bomber i un altre que fa feina al món del tèxtil.

I on situes la data de naixement de La Veronal com a companyia de dansa?

Quan vaig tornar de Barcelona a València el primer cop, amb una companya de classe vaig decidir muntar una coreografia. Érem el Pablo, la Carmina i jo, vam agafar quatre ballarins i l’escenografia eren trastos del nostre pis d’estudiants. En aquella època estava molt obsessionat amb la Virginia Woolf, i estava llegint una biografia escrita pel seu nebot, el Quentin Bell. Ella sempre parlava del veronal, que és un antidepressiu amb què va intentar suïcidar-se en un parell d’ocasions. Em va fer gràcia la idea d’aquesta substància que et fa somiar, i que amb una dosi elevada et pot fer dormir per sempre. Vaig dir “Anem a flipar com la Veronal”. Això era el 2004 a València: vam fer la peça a l’Espai Inestable, anàvem a taquilla… Tot molt precari, és clar. Però des del primer moment m’ho prenia tot molt seriosament, suposo que com tothom quan comença. Fèiem fotos molt currades, convidàvem a gent, teníem una ambició sana. Quan vaig venir a Barcelona per segon cop vaig conservar el nom de La Veronal, el Pablo se’n va anar a viure a Madrid a estudiar teatre a la RESAD, i la Carmina es va quedar a València estudiant guió de cinema.

“Crec que en el món de la dansa es buscava una mica un relleu generacional, aquesta cosa tan catalana de buscar un nom nou, un abanderat de la dansa contemporània”.

Llavors pots dir que La Veronal es converteix en La Veronal a Barcelona?

Segurament sí. Vam anar als certàmens coreogràfics de Salt i de Sabadell (a L’Estruch), i els vam guanyar tots dos. Al jurat hi havia el Cesc Casadesús, que en aquell moment era el director del Mercat de les Flors, on jo treballava d’acomodador. Al cap d’uns dies em va veure i em va dir “A tu no et vaig donar un premi el cap de setmana passat?”. Jo estava fent el Màster Universitari d’Estudis Teatrals i treballant al Mercat. I llavors el Cesc em va proposar fer Rússia. Jo diria que allà neix La Veronal, tot el d’abans eren misèries, en el fons, però van ser els fonaments de la companyia. Vam fer una audició internacional i van venir ballarins de tot el món, va ser tot molt fort. Allà vam escollir el que seria el nostre equip: la Sau-Ching Wong (que ja vivia a Barcelona), la Núria Guiu, la Núria Navarra o el Manuel Rodríguez (de Madrid), que es van afegir a l’Anna Hierro i la Lorena Nogal que ja formaven part de la companyia. Rússia va ser una coproducció entre el Mercat de les Flors i el Hellerau de Dresden (Alemanya). Va ser un bon moment, perquè llavors hi havia el CAER de Reus, que també coproduïa. Crec que en el món de la dansa es buscava una mica un relleu generacional, aquesta cosa tan catalana de buscar un nom nou, un abanderat de la dansa contemporània.

Aleshores jo treballava amb la distribuïdora Fani Benages, ens vam presentar a un concurs de Copenhaguen i el vam guanyar. Al jurat hi havia directors d’algunes de les companyies i festivals més importants d’Europa: el Julidans d’Amsterdam, el Tanz im August de Berlín, Carte Blanche de Noruega… Guanyar aquell concurs i els de Hannover i Maspalomas va fer que ens enlairéssim internacionalment. Llavors vaig conèixer el Juan Manuel Gil, que era el cap de sala al Mercat i havia estudiat Història de l’Art, i ell va començar a portar la producció i el management de la companyia. Això va ser la clau: treballar amb qui era la meva parella.

Això em recorda el que deia el Pere Faura en aquesta entrevista, que la majoria de companyies de dansa o teatre a Catalunya són empreses familiars.

Absolutament, I això va ser de vital importància en aquell moment.

Sé que n’hi ha molts i variats, però quins diries que són els moments claus en la història de La Veronal?

N’hi ha diversos. El primer va ser anar al festival Escena Contemporánea, el 2012 a Madrid, amb Islàndia (espectacle que havíem estrenat al SAT). Vam actuar a la sala vermella dels Teatros del Canal i va ser un gran èxit: tota la platea es va posar dreta a aplaudir. Després diria que Siena, que es va estrenar al Mercat de les Flors amb molts coproductors i que vam girar per mig món. Va ser el 2013, quan em van donar el Premi Nacional de Dansa: llavors tenia trenta anys. Allò va ser molt fort. Després ens van proposar inaugurar el Grec del 2015: en un primer moment no volia fer-ho, perquè havia vist algunes estrenes al Teatre Grec i no m’havien agradat massa. Al final ho vam fer i ens en vam sortir. Voronia va tenir molt èxit a tot arreu, tot i que és una peça que vam inaugurar al Teatre Grec havent assajat allà només dos dies.

Suposo que el Festival d’Avinyó va ser l’última i la més important de les vostres fites: amb Sonoma, l’estiu passat, vau ser la primera companyia catalana (de dansa o teatre) que ha actuat mai al Palau dels Papes.

Jo al Palau dels Papes hi havia vist espectacles del Romeo Castellucci o del Lemi Ponifasio, i quan em va trucar la directora de programació (Agnès Troly) i em va proposar que clausuréssim el festival amb Sonoma, va ser una de les alegries professionals més grans que he tingut mai. Al mateix temps, ja havíem voltat molt per tot arreu, i anar a Avinyó no deixava de ser una mena de continuïtat. És veritat que hi ha una mica de complex, i que sembla que si no passes per Avinyó no ets ningú. Va ser realment molt bonic: quatre funcions amb tot el públic dret, i la reacció de la crítica va ser boníssima. En el fons estàvem tranquils i jo tampoc tenia vint anys: en tenia trenta-vuit i anava amb molta més seguretat. Crec que aquesta és de les coses més emocionants que m’ha passat i que em passarà mai. Aquest estiu anem al Tanz im August de Berlín amb Sonoma, perquè són coproductors de l’espectacle. I també hem estat a Chaillot, al Sadler’s Wells de Londres, a Corea… Sembla que anar a Avinyó ja et fa portar una etiqueta especial.

Potser és que, en certa manera, el festival d’Avinyó “valida” moltes companyies o creadors a tota Europa, que si han triomfat allà ja “poden” voltar per tot arreu.

També em vaig adonar que la connexió de Catalunya amb Avinyó és molt important, no sé si per la relació amb el Grec i Barcelona, o Girona i el Temporada Alta. Nosaltres ja feia temps que giràvem pel món, però passar pel Festival d’Avinyó és com si et diguessin “Ara sí”. Tinc la sensació que el món de la cultura catalana hauria preferit una companyia de teatre, i no una de dansa. Això és una lluita personal que tinc: noto que és perquè no soc català, i els agradaria que ho fos. La Veronal és una companyia catalana, instal·lada a Barcelona, i la majoria som d’aquí. Barcelona és la ciutat que he escollit per a viure. Jo soc valencià i visc aquí perquè gràcies a Barcelona soc qui soc. Si m’hagués quedat a València no hauria pogut fer tot el que he fet.

T’has plantejat mai anar a viure a alguna ciutat europea com Amsterdam o Brussel·les, per estar més a prop del rovell de l’ou?

No, mai. Algun cop m’ho han dit, o bé m’han proposat que em presentés a concursos per dirigir equipaments. Però jo vull estar aquí i m’agrada fer la meva. Si soc La Veronal i ja em conviden a anar per tot el món, per què vull estar lligat a un teatre? La nostra seu és aquí, Barcelona s’assembla molt a València i estic més a prop de la meva família.

És el que sempre diuen el Pablo Gisbert i la Tanya Beyeler, que no volen viure a Suïssa, Bèlgica o Alemanya. Ells són mediterranis i volen viure aquí.

Exacte, a més ells ara han tornat a Ontinyent. Després de passar dos mesos a Basilea o Zuric, a mi m’encanta tornar a casa. Quan veig els ballarins de tot el món que treballen i viuen a Suïssa penso que tinc molta sort de viure aquí, a Barcelona. Crec que si fóssim una companyia de teatre català, seria una cosa diferent, però la dansa sempre sembla que sigui menor. Quan vaig als Premis de la Crítica o als Premis Butaca sempre ho penso.

Si parlem dels Premis de la Crítica, Opening Night va ser un dels grans guanyadors. El millor espectacle de la temporada passada, de teatre, dansa o el que sigui. Com va ser estrenar a la Sala Gran del TNC?

Jo tinc una molt bona relació amb el Xavier Albertí i ell em va donar carta blanca: volia que a la seva última temporada féssim un espectacle a la Sala Gran. El TNC va coproduir Opening Night juntament amb Roma i Madrid, va ser una experiència molt bonica. No havíem actuat mai al nacional, i sempre havia pensat que el TNC no tenia massa a veure amb mi. Sempre m’he sentit més identificat amb el Mercat de les Flors o el Teatre Lliure (on vam fer Pasionaria), però volia fer un espectacle dedicat al teatre tal com jo l’entenc. I amb això em refereixo al Teatre en majúscules, no únicament el teatre de text. Opening Night va ser una experiència fantàstica, i va tenir una rebuda increïble. Crec que ha sigut una de les ovacions més boniques que he tingut aquí a casa. Ara amb la Carme Portaceli continuem parlant, perquè volem fer alguna altra cosa plegats.

Parlem ara de l’equip humà de La Veronal. Ja fa temps que sou una companyia força estable, com a mínim pel que fa al terreny artístic i tècnic.

M’agrada molt que em preguntis això. La companyia som el Juanma i jo: ell és el productor, l’administrador i el gestor. La Cristina Goñi és ballarina i també fa d’assistent del Juanma, i l’Àngela Boix ara també treballa a producció. I jo a banda tinc el Martxel Rodríguez, que porta la producció de les meves creacions externes. Tots ells treballen pel Juanma, ell és qui dirigeix, i jo faig de director artístic. Pel que fa a l’equip artístic, a cada projecte treballo amb diferents dramaturgs, depenent del que vulgui: el Roberto Fratini, el Pablo Gisbert i la Tanya Beyeler, el Celso Giménez… La Carmina hi és sempre, ella escriu els textos de la companyia. Amb tots ells parlem del projecte, redactem la sinopsi i discutim com afrontar cada tema. Amb el Fratini parlem durant hores de tots els temes imaginables. La Silvia Delagneau és la meva mà dreta, pel que fa al vestuari: el que més m’agrada d’ella (i crec que és part de l’èxit) és que treballem molt conjuntament. Jo parteixo d’una idea dintre meu i els ho comunico, tant a ella pel que fa al vestuari com al Max Glaenzel pel que fa a l’espai escènic. Tinc molt clar allò que desitjo, i ells m’ajuden a materialitzar la idea i millorar-la. “Això no es podrà fer, aquesta tela no és prou resistent, això ho encarreguem a la Goretti, això ho faran a València…”. Amb la Sílvia tenim un gust molt semblant, i això és el tot: tenim molta complicitat, personal i referencial. Amb ella amb passa com amb el Max: ell m’escolta, jo li faig un dibuix en un tovalló, ell ho passa al 3D, em proposa canviar la porta de lloc…

La Silvia Delagneau és una de les creadores escèniques més importants que tenim a casa nostra, no em canso de repetir-ho.

És meravellosa, com a persona i com a creadora. L’estimo moltíssim, i ve amb mi a tots els meus projectes: a l’òpera de Lió, a l’òpera de Zuric, a totes les creacions que faig vull que sigui ella. I quan no pot, ho faig jo i ella m’ajuda. El que he après amb els anys és que, per molt que ho vulgui controlar tot, he d’aprendre a delegar. La Silvia construeix, dibuixa, busca les teles, fa que tot sigui possible. Ser director no es limita a prendre decisions estètiques: s’ha de saber liderar un equip de gent i fer que tothom se senti com a casa. Amb el Bernat Jansà, el nostre il·luminador i cap tècnic, em passa el mateix: treballem molt bé plegats, igual que amb el David Pascual, que és el meu àngel de la guarda. Pel que fa a la música, fa temps que treballo amb el Juan Cristóbal Saavedra, un músic xilè increïble. A mi m’agrada controlar-ho tot, vaig al seu estudi i li faig propostes: distorsiona’m aquest toc de tambor, no et passis de castanyoles, posem la jota aquí… I després hi ha, és clar, els ballarins: la Lorena Nogal, la Sau-Ching Wong, la Marina Rodríguez, l’Ariadna Montfort, la Laia Duran… Amb totes elles fa molts anys que treballem plegats. Quan em demanen que faci un taller o un curs a l’estranger sempre les envio a elles.

Ara mateix quins espectacles de La Veronal esteu girant?

Estem fent bolos de Pasionaria, Sonoma i Opening Night. Ara estem vivint un moment molt interessant, perquè algunes ballarines ja s’estan apropant a la quarantena i han sigut mares: els cossos canvien, però la maduresa escènica és molt alta. Per una banda vaig sumant gent nova a la companyia, i per l’altra vaig mantenint les històriques. La Marina, que és la més jove, s’està convertint en una peça clau de la companyia, té trenta anys i va empenyent a la resta. El Shay Partush, el Jon López i el Valentín Goniot també van pujant. Jo no vull desprendre’m de les que m’han acompanyat des del principi: també m’he adonat que l’estil de la companyia s’ha anat adaptant a elles. I després hi ha la Mònica Almirall, que va ser companya meva a l’Institut, amiga íntima, i que sempre busco on pot encaixar.

Ja ho vaig dir a la meva crítica: el seu monòleg inicial a Opening Night és un dels moments teatrals més bonics que he vist en molt de temps. Per què vas triar el francès, pels textos de Sonoma i Opening Night?

Tenia molt clar que Sonoma havia de ser en francès. Era la llengua que jo havia triat per parlar de la revolució: l’idioma del surrealisme i de l’etapa francesa de Luis Buñuel. En realitat Opening Night era un títol provisional: l’espectacle s’havia de dir Mise en scène (posada en escena). Vam escollir aquest títol en un moment molt inicial, i com sol passar amb els títols provisionals, te n’acabes enamorant i al final es queden. A mi la pel·lícula de John Cassavetes m’obsessiona, però al mateix temps no sabia si ens acusarien de plagi, d’homenatge o de no-sé-què… En un primer moment havíem pensat que els textos d’Opening Night fossin en anglès, però de seguida vam descartar la idea. Vam veure que fent ara un espectacle en italià (Siena), ara un en francès, ara un en anglès… tampoc anàvem enlloc. Crec que ara ja ho deixarem córrer, perquè aquestes peces són del 2020 i del 2021.

“Pensa que érem la primera companyia nacional de dansa que actuava a la Sala Gran del TNC”.

I entre l’espectacle que vam veure al TNC la temporada passada i el que es veurà durant el festival Grec, hi haurà diferències?

Sí, és clar. La peça és la mateixa, però hi havia coses que es podien polir, com ara ajustar el ritme. Sonoma és trepidant, Opening Night és solemne. Aquest adjectiu encara es manté, però hi havia coses del moviment i de la música que volia acabar de perfilar. Crec que ara la peça està molt millor. Pensa que el TNC té unes prestacions tècniques que no té qualsevol teatre. Jo sempre vaig dir que aquest muntatge s’havia d’adaptar a qualsevol escenari, però després arribes al Condeduque de Madrid i allà no hi cap res. Ara anem a Ginebra i a Roma, a molts llocs on tenim teatres molt grans, amb escotillons i molts telons. Pensa que quan vam estrenar al TNC només vam poder assajar a l’escenari de la Sala Gran durant quatre dies, quan els espectacles de teatre s’hi estan dues o tres setmanes. Tot l’equip tècnic del TNC van estar fins al dia de l’assaig general dient “Això què és?”. Inclòs el meu equip. Pensa que veníem de Sonoma, que és un espectacle que podem fer a qualsevol lloc, si vols en aquest jardí mateix. A Opening Night, si no hi havia el teló no es podia fer l’escena, si no hi havia l’escotilló no es podia fer tal cosa, si no hi havia la paret no es podia fer l’altra… Ho estàvem muntant tot sense tenir els elements, que s’estaven acabant a l’escenari mateix. No havíem pogut muntar abans l’escenografia a la Sala Gran perquè hi havia La nit de la iguana. Amb quatre dies ho vam haver de fer tot: allò és un monstre, amb molta gent treballant, i en aquell moment la peça estava a dins del meu cap, però no a l’escenari. El David, el Bernat i els ballarins em preguntaven “Com ho cosirem tot plegat?” i jo els deia que confiessin en mi, perquè quan estigués tot llest les escenes es cosirien soles. I això va ser el dia abans de l’estrena. Aquell dia tots van veure que allò era una peça i que funcionava, i l’estrena va ser brutal. Pensa que érem la primera companyia nacional de dansa que actuava a la Sala Gran del TNC. Els espectacles de teatre s’estan un mínim de dues setmanes assajant a sala. I nosaltres, perquè som dansa, quatre dies. I amb tots els focus posats sobre el titular “La Veronal a la Sala Gran”, com dient “a veure què fan aquests”.

Com a espectador, crític i teatrero, mai havia vist desplegar totes les possibilitats que té l’escenari de la Sala Gran com a Opening Night, on al mateix temps feu un homenatge preciós al teatre com a caixa escènica i als seus tècnics i fantasmes.

A Opening Night no hi ha quasi res: hi ha la paret negra del començament i després és l’espai buit. Era una de les primeres imatges que tenia clares: l’escenari sense res i la Mònica sola amb el ram de roses, corrent per allà. Recordo que em vaig sentir molt insegur, ja havíem actuat a mig món però allò era estrenar al TNC, el temple del teatre català.

I a part de tot el que fas amb La Veronal, en l’àmbit personal no pares de fer coses. Ara mateix vens d’estrenar dos espectacles a Europa.

Aquest any tinc molta feina, perquè faig una producció nova de La bella dorment a l’òpera de Lió, que és una cosa que m’interessava molt fer, un ballet clàssic. Allà també treballaré amb el Max, la Sílvia, el Fratini… el meu equip. A l’òpera de Zuric faré un muntatge inspirat en La taula verda de Kurt Jooss, una cosa dels anys trenta del segle XX, grandíssima, amb molts ballarins. Només m’he de preocupar de la creació: jo somio i ells ho fan possible. Sempre signo aquests projectes com a “Marcos Morau / La Veronal”: m’agrada portar el nom de la companyia al darrere, encara que a Europa ja se sap qui soc, vull signar amb els dos noms. A Stuttgart he estrenat una peça sobre Els set pecats capitals la Gauthier Dance, on compartia cartell amb coreògrafs com la Sasha Waltz, el Sidi Larbi Cherkaoui, el Hofesch Shechter, la Sharon Eyal… Era molt heavy, perquè el teatre ho venia dient “Els set millors coreògrafs del món fan els set pecats capitals”! A mi em va tocar la supèrbia, cada peça durava quinze minuts i tenia cinc ballarins. La Sasha Waltz em va dir que la peça que més li agradava era la meva, cosa que em va fer una il·lusió especial. Som de generacions diferents, però em coneix de quan hem actuat al HAU i a la Schaubühne. També tinc un projecte a la Deutsche Oper de Berlín amb el Staatsballet, la companyia que dirigia el Nacho Duato i que ara porta el Christian Spuck: m’ha convidat a fer una creació. Però el top de les companyies on he treballat és la NDT (Nederlands Dans Theatre), que enguany inaugura el festival Grec, on l’any passat vaig fer Folkå. Amb ella vaig treballar molt a gust i confio que podrem mantenir una relació duradora.

Si la Montserrat Caballé sempre tenia l’agenda plena per als pròxims cinc o sis anys, tu com la tens?

A títol personal tinc projectes fins al 2025. Amb La Veronal estem preparant un projecte pel Grec del 2023, per a públic adolescent. És una coproducció internacional, amb el Yoann Bourgeois i alguns coreògrafs més, on cadascú ha de fer una peça per a espectadors entre 11 i 15 anys. Jo faré una peça per a tothom, evidentment. La meva agenda va per una altra banda, sobretot amb encàrrecs de fora, i dic que no a algunes propostes perquè no tinc més temps. I perquè també he de descansar!

Vas codirigir el videoclip de Ventura, de la Maria Arnal i el Marcel Bagés, que no deixava de ser una mena de spin-off de Sonoma. Tens algun projecte audiovisual més a la vista?

Faré una pel·lícula amb el Carlos Marqués-Marcet i la Geraldine Chaplin. És un musical sobre el suïcidi assistit, que a Suïssa està permès i legalitzat. Allà, si tu decideixes conscientment posar fi a la teva vida et proporcionen unes pastilles i fins i tot una habitació on fer-ho. A la peli hi sortiran la Geraldine, el seu marit i la seva filla, i es filmarà a Barcelona, Girona i Suïssa.

Com et veus, a tu o a La Veronal, d’aquí a cinc, deu o quinze anys? És una cosa en què pensis habitualment?

La veritat és que no hi penso massa. Faré quaranta anys a l’octubre. En els pròxims anys voldria baixar el ritme: fer menys coses i amb més temps. Crec que a la llarga m’agradaria estar a un lloc i fer una creació a l’any, potser dirigir un espai o un festival… Més endavant. Ara mateix m’agrada molt estar en actiu, i la meva feina és aquesta. Però també gaudeixo estant al dia de tot el que es fa aquí, seguint la gent jove que comença. Veig molt de talent, moltes creadores joves que m’interessen, i espero que trobin espais i oportunitats per créixer. Ara l’Àngels Margarit està potenciant sobretot el producte local al Mercat de les Flors, cosa que em sembla molt pertinent. Quan hi treballava d’acomodador vaig viure una altra època, en què el Cesc donava més suport als grans noms internacionals. Aquells espectacles em van alimentar moltíssim, com a espectador. El teatre sempre estava ple, i venia públic de tot arreu.

Moltes gràcies, Marcos. Vols afegir alguna cosa?

Doncs que estem buscant local! Tenim un petit despatx a La Piconera de la Sol Picó, entrant a la dreta: allò és La Veronal. Ara estem buscant un local més gran a Barcelona, per si vols mencionar-ho a l’entrevista. Sobretot que tingui més espai i molta llum!