El coreògraf i ballarí Pere (Gay) Faura està d’estrena. Morena. Aquest cap de setmana recupera el seu Rèquiem Nocturn, espectacle que va estrenar el passat festival Grec i que ara torna al Mercat de les Flors en una nova versió, revisada i millorada. En Faura també ha publicat, recentment, el llibre Discozombi, dins de la col·lecció Paragrafies que editen conjuntament l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors i l’editorial Comanegra. Hem anat al centre de creació i arts vives El Graner, a la Zona Franca, per conversar amb ell sobre dansa, precarietat, discoteques i mort. I també hem ballat una mica, va.

No és el més habitual poder reestrenar un espectacle, al cap de mig any, com ara fas tu amb Rèquiem Nocturn.

Sincerament, a l’estiu no vam arribar a temps. Vam poder estrenar un espectacle presentable, això sí, però que era una mica “ara fem això”, “ara fem allò”, “ara entra el Pere Arquillué”… Algunes crítiques ja van remarcar que el muntatge era com un bolet. Ara està tot molt més justificat.

El monòleg final del Pere Arquillué ha estat substituït per una escena on el Francesc Orella dialoga amb la Gloria March, actriu valenciana i polifacètica a qui recentment hem pogut veure a La mort de Guillem.

Per què surt un actor mediàtic en aquesta obra? Quina és la seva veu? L’Àlex Rigola em va dir “Hauries de sortir tu!”, i té tota la raó del món, perquè era un monòleg molt personal. Bàsicament hi exposo la meva visió de la problemàtica entre la dansa i el teatre, i tots els neguits que em corren pel cap. Fa tres peces que intento no sortir a escena, i no ho aconsegueixo. Sweet Tyranny havia de ser, en teoria, un espectacle només de ballarins… i mira com va acabar! [riu]. A Rèquiem Nocturn tenia molt clar, ja des d’un inici, que jo no havia de sortir, i que volia anar de la dansa al text. Volia jugar al mateix joc que fa Bob Fosse a la pel·lícula All that jazz: ell va contractar el Roy Scheider, que acabava de guanyar l’Oscar per Tiburón (Steven Spielberg, 1975) perquè interpretés el seu alter ego. Aquella peli és una mena d’auto-rèquiem, perquè al final la vida va acabar imitant l’art. En aquesta nova versió de l’espectacle, All that Jazz és la base de tot, més enllà de tota l’obra de Fosse, i això ens serveix per amplificar, d’alguna manera, tot el seu llegat. Quan el Víctor Pérez Armero fa el mònoleg de la serp a El petit príncep, es veu claríssim que la seva dansa va ser l’antecedent de Michael Jackson. Això està extret d’una entrevista on li pregunten pel seu estil, i Fosse explica que sempre havia tingut les espatlles una mica encorbades, que es va quedar calb molt jove i per això duia barret, que mai va ser bo amb el ballet i per això posava les cames cap a endins… El seu estil és fruit de les seves limitacions. I això és molt bonic, perquè el seu estil és brutal, i tècnicament molt precís. Encara que sembli fàcil!

Rèquiem Nocturn és, al mateix temps, el teu comiat al món de la dansa, un homenatge al llegat de Bob Fosse i una reflexió al voltant de la mort. El coronavirus va entrar, inevitablement, en l’equació, fet que lliga molt bé amb tot l’espectacle. Hi segueix sent present?

Ara hi és des d’una altra mirada, més propera a la realitat. Tots plegats ja comencem a estar cansats del virus, ja no en fem bromes ni mems. El temps ens ha donat una mirada més profunda, amb més reflexió. Jo tenia clar, a nivell dramatúrgic, que volia sobreposar dues coses. Per una banda, un Rèquiem o missa de difunts, que té una estructura molt definida, i per altra banda la creació, amb tres parts molt marcades: audició, creació i (de)funció. L’art que practiquem és efímer, per tant tota funció és, també, una defunció. Això em servia per parlar tant de la creació com de la vida i la mort. I el format és aquest ritual, el rèquiem, que serveix per honorar algú que acaba de marxar. Ara hem canviat l’ordre d’algunes escenes, i el muntatge acaba amb un to més festiu, menys fosc. La mort no és sempre final, també és canvi, transformació, un nou inici. Ara crec que he arribat a un lloc més proper a la idea inicial de l’espectacle.

• 

  Crítica

  Que visquin els ballarins!

  Oriol Puig Taulé

Quanta gent encara no s’ha acabat de creure que realment deixes el món de la dansa?

Abans que arribés la pandèmia, jo vaig escriure un text on deia això. Era un cop de puny sobre la taula (no sé quina taula, i no sé a qui li podia importar, a part de mi). És molt difícil continuar fent dansa, i la balança entre l’esforç i la recompensa està una mica desequilibrada. Té un punt d’ego? És clar que sí, no t’ho nego. Però m’adono que m’estimo la dansa com m’estimo la poesia o el cinema. La interdisciplinarietat és molt intrínseca a la meva carrera: vaig començar fent música, d’allà vaig passar al teatre musical, després al jazz i al claqué, després a la dansa contemporània… A totes les meves peces, ja des de l’inici, sempre hi ha hagut text i vídeo. És molt fort anar per la vida no podent estar orgullós de la teva professió. Jo em sento coreògraf, què és el que responc quan em pregunten a què em dedico. És una paraula amb la qual no hi tinc cap mena de tensió, amb ballar tampoc, però amb la paraula “dansa” hi ha un garbuix d’idees, prejudicis i expectatives… De què estem parlant? De ball de bastons, de sardanes, de ballet, de flamenc? Sí, és tot això. Però sembla que si dius “dansa contemporània” hi afegeixes aquest imaginari de gent abstracta que està tot el dia descalça, fent la croqueta per terra. Que no s’entén, que és elitista, que és endogàmica… Que forma part d’un registre escènic al qual molta gent no s’hi sent convidada, en definitiva.

I això no suposa, precisament, un repte? Tots els teus espectacles han sigut molt pop, hi has barrejat diferents disciplines i has tingut molt en compte la reflexió i l’humor. No tens més ganes de seguir intentant-ho?

Jo seguiré fent coses, però no seguiré fent dansa. Perquè n’estic fins als collons, de la dansa.

Però dirigir el moviment o la coreografia d’espectacles de La Brutal també és fer dansa, Pere. No fas sabates.

Sí, estic filant molt prim. I soc conscient que vaig posar un titular més grandiloqüent del que és [riu]. Jo em considero coreògraf, que és aquell que organitza tota mena d’esdeveniments en el temps i l’espai. A través de la dansa he après a construir actes escènics des del no-res, a enfrontar-me al paper en blanc i començar a crear. El que no m’agrada és la convenció del món de la dansa, allò que la gent espera quan va a un teatre i paga una entrada, que normalment no pot costar més de quinze euros, que com a molt ha de durar una hora perquè si dura més… Hi ha unes certes pautes del que s’espera que ha de ser la dansa que ja no responen a allò que tinc ganes de fer. Tinc ganes d’explorar altres llenguatges, d’escriure, fer cinema i ràdio, però sempre des d’una mirada coreogràfica, des d’una certa abstracció i una certa fisicalitat. Si m’encarreguen el moviment o la coreografia d’un espectacle també el faré, és clar. De puta, sempre ho seré! [riu]. El que vaig decidir va ser sortir d’aquesta roda de hàmster, en què et veus obligat a produir un espectacle nou cada un o dos anys, quan potser no en tens el desig. És una sensació estranya.

I no vas tenir la temptació de marxar a l’estranger?

No, perquè precisament estava molt cansat de viatjar. I la pandèmia, en aquest sentit, em va venir bé i tot. M’he sentit molt sol, i viatjar precaritza molt. La gent es pensa que és un luxe, i ho és, i em sento molt afortunat d’haver anat per mig món amb les meves peces. No vull treure-li mèrit, perquè hi ha molta gent que voldria fer-ho i no pot. Però també hi ha una part dura, d’hores i hores en trànsit, de desarrelament, de no estar a casa, de sentir-te sol a un putu hotel a Umeå, Suècia, que és més a prop de la casa de Santa Claus que de casa el meu pare. Un lloc on a la una del migdia ja es fa fosc!

Parlant de teatre i dansa, sempre m’ha fascinat que són dues disciplines que estan molt a prop, però que funcionen de maneres molt diferents: en teatre es fan temporades, en dansa es fan bolos. En el món de la dansa, a Catalunya ara mateix, fer “temporada” és el que farem amb Rèquiem Nocturn: sis funcions o, el que és el mateix, dos caps de setmana al Mercat de les Flors. És l’únic a què pots aspirar a Barcelona, i em sento molt afortunat, perquè aquest projecte val molts diners, i estic molt agraït. Però és una mica trist que puguis actuar a la teva ciutat només quatre o cinc dies.

Precisament crec que una de les parts més interessants de Discozombi és el capítol on el teu pare, Joan Gay, fa una anàlisi econòmica de la teva obra.

És molt fort, el meu pare [riu]. En el meu cas, podem dir que les coses m’han anat prou bé: he anat estrenant espectacles –millors o pitjors–, he girat pel món, he impartit classes i tallers… Sembla que la maquinària tira endavant, però et mires els números i no quadren. Jo no sé què són els estalvis. I mira que he mogut pressupostos de 200.000 euros per un projecte, he facturat molts diners a través de La Diürna sense viure malament. Però després no queda res, no pots planificar, no pots construir res. Jo he fet quaranta anys, i miro a la Sol Picó, el Toni Mira o el Cesc Gelabert… I estan igual o pitjor que jo! Són gent que continua lluitant, buscant-se els bolos… No sé si m’estimo tant la dansa com per estar, amb seixanta anys, amb la mateixa energia que tinc ara. Vaig tenir una mica aquesta por, o aquesta tristesa. Tornant al meu pare, ell ha sigut una figura molt important, perquè ell ha sigut sempre el meu gestor, administrador i comptable.

Podem dir que sou una empresa familiar.

Et diré una cosa: quasi totes les companyies de dansa a Catalunya són empreses familiars! O gairebé: Sol Picó i Pia Mazuela són família, en el fons! Mira els Mal Pelo, el Marcos Morau de La Veronal, Societat Doctor Alonso… En teatre també passa molt. I això què vol dir? Que hi ha una part de la feina que es fa al llit o al sofà i que, per tant, no es cobra. Pagar totes les feines que comporta tenir una companyia no surt rendible. Llavors has de tenir el pare comptable, el nòvio que et fa de mànager, l’altre que és dissenyador i et fa els cartells, l’altre que et fa el vídeo… Sense el meu pare jo no hauria pogut fer la feina que faig. Per a mi era molt important que el meu pare fes aquest capítol, perquè és algú de fora del món de la dansa. Al principi, no entenia com funcionàvem: “De debò no feu factures?!”, em preguntava. Tots els meus amics treballaven en negre, cosa que per ell era inconcebible. Nosaltres vam decidir que ho facturaríem tot, perquè si no el negoci no podia prosperar. I tenia raó. Un altre gran lema que ell sempre em deia era: “Ningú farà mai la feina tan ben feta com la faries tu. Però si no delegues, no pots créixer”. Ningú escriurà un text com tu vols, o triarà la foto que tu vols, però tu no ho pots fer tot. Perquè et quedaràs en una precarietat molt més gran, que és com estava jo fa cinc anys, fent obres a l’Antic Teatre cada quinze minuts, en què m’ho produïa tot jo mateix. Quedava en una línia difícil o perillosa, d’una producció (no de resultat artístic) poc professional.

“Catalunya té un problema molt gran amb el circuit, amb la distribució d’espectacles”.

Passen els anys, i aquest segueix sent el gran tema: la curta vida i el poc recorregut artístic que tenen moltes produccions.

Catalunya té un problema molt gran amb el circuit, amb la distribució d’espectacles. I mira que tenim teatres i auditoris per tot el territori. No s’han posat d’acord, no hi ha manera. En teatre encara hi ha un cert circuit, però en dansa, res de res. El teatre català viu de l’star system, cosa que la dansa no té. I si el té, és de coreògrafs: la gent coneix la Sol Picó perquè és una súper curranta que fa tot el que pot, fins al dia que peti, la pobra, que esperem que no. És molt trist pensar que l’èxit o la viabilitat d’un espectacle depèn d’això.

Explica’m com apareix l’encàrrec d’aquest llibre, Discozombi, que és el segon volum de la col·lecció Paragrafies.

És un regal d’aquells una mica enverinat, només una mica. He treballat molt, de sobte faig 40 anys i em proposen fer un llibre. Des del Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre van decidir que un periodista o teòric de la dansa acompanyés a cada coreògraf. L’Àngels Margarit tenia molt clar que havia de ser un llibre sobre la meva metodologia i estratègies de treball, no un mosaic de fotos amb algun text. Per mi va ser una gran sort treballar amb la Bàrbara Raubert, amb qui ja havíem fet algunes coses junts. El llibre és molt més seu que meu. La idea de les converses de WhatsApp que jo responia anant de festa va ser totalment seva. Per mi la discoteca és molt important: és un lloc que és simbòlic, artísticament i políticament. He passat moltes hores a les discoteques, segurament més de les que he estat a classe de dansa, i hi he après molt. Tots ens comportem d’una manera diferent, a la disco. La tirania de les paraules desapareix i deixa lloc a la tirania del ritme, s’estableix un altre joc de poders. Això no vol dir que sigui la panacea: a les discoteques no hi pots entrar si no pagues, són classistes, només s’hi pot sentir un tipus determinat de música, etcètera. D’acord. Però hi ha coses molt xules, que si hi vas amb els teus companys de feina i el teu jefe, a la pista de ball sou tots iguals: hi ha certs rols que desapareixen o operen d’una altra manera. Sempre he estudiat molt la discoteca, com una manifestació més de la cultura pop.

“Amb la pandèmia s’ha criminalitzat molt la discoteca i el fet de ballar”.

A les discoteques hi vas (hi anaves) perquè t’agraden, és clar, però també com una espècie de rutina o entrenament?

He tingut èpoques molt religioses, d’anar a missa cada cap de setmana. Hi he anat molt sol. Després vaig tenir una època en què anava directament a l’after, sense passar per la disco: em posava el despertador a les vuit i me n’anava cap allà. Era un moment meravellós, en què els afters eren fins i tot millors que les discos, i jo estava experimentant [riu]. M’ha agradat viure la discoteca de maneres diferents, amb gent diversa, sempre m’he decantat més per l’electrònica i l’Apolo, però també he fet Razzmatazz, més popero, i altres incursions. La discoteca ha sigut molt important en la meva vida.

I com ho portes ara, que fa mesos que les discoteques estan tancades?

Fatal. Jo els dic als meus amics que tot el que no m’estic gastant en discoteques i alcohol m’ho gastaré en psicòlegs, perquè per mi és una vàlvula d’escapament, és sociabilitat, són relacions sexoafectives, és comunitat. Amb la pandèmia s’ha criminalitzat molt la discoteca i el fet de ballar. En una disco es fa tot allò que, ara mateix, està prohibit: tocar-nos, respirar fort, no respectar la distància… Hi ha gent que ha fet coses xules amb la dansa en línia, però tampoc cal estressar-nos. Bueno, caris, ara no podem ballar? Doncs escrivim, llegim, fem altres coses! Ara, amb el TikTok, si d’alguna manera estem ensenyant als joves que la dansa és ballar sol a la teva habitació, no sé què és pitjor. Després costarà molt, treure’ls de l’habitació.

Ha sigut molt xulo fer aquest llibre, i la idea va ser de la Bàrbara, que cada cap de setmana m’enviava dues o tres preguntes, que jo li responia amb notes de veu, quan tornava de festa (o durant la festa!). El procés va durar uns mesos, tota una temporada. Unes vuit o nou hores d’àudios.

El llibre està molt ben pensat i executat. També m’agrada molt la part on diferents amics i còmplices, com ara Roberto Fratini, Margarida Troguet o Esteve Soler, parlen de tu i la teva obra.

Jo tenia clar que no volia que fos un llibre escrit majoritàriament per mi, tenia ganes que altres persones que han sigut importants en la meva vida també hi diguessin la seva. A cadascun d’ells els vaig demanar una petita col·laboració, perquè a més hi havia gent a qui feia temps que no veia, com la Semolina Tomic o l’Iñaki Álvarez. La Sandra Casals, la meva productora, ha sigut decisiva a l’hora de cristal·litzar la meva professionalització: ella no volia escriure un text, i hem acabat publicant una de les nostres converses de WhatsApp. La idea d’aquesta part del llibre era traslladar el que passa quan ets a una disco i et trobes casualment amb amics, que t’interrompen momentàniament i et saluden.

Ara faràs sis funcions del Rèquiem Nocturn al Mercat de les Flors. I després… què?

Hola, què tal? [riu]. Tinc unes quantes coses sobre la taula. El que té més punts que es faci realitat és un espectacle sobre la SIDA, sobre com es van viure els primers quinze anys de la pandèmia a Barcelona. Estic treballant amb el Jumon Erra i el Marc Angelet, que van fer l’espectacle de teatre documental Mili KK. El Jumon el vaig conèixer fent un Màster de Cultura de la Pau i Drets Humans a la Càtedra Unesco, en una època en què jo era molt activista i tenia ganes de formar-me. La vida ens va separar i ara ens ha tornat a ajuntar. Tenim moltes ganes de fer aquest projecte, perquè és molt fort tot el que va passar aquí entre el 1981 i el 1996. Van ser quinze anys de dolor i silenci, mentre la ciutat de Barcelona s’estava transformant i “obrint” al món. No s’ha escrit gaire ficció ni fet massa documentals sobre el que va passar aquí amb la SIDA, i ho coneixem tot per ficcions anglosaxones: l’obra Àngels a Amèrica, el musical Rent o ara la sèrie britànica que acaba d’estrenar HBO, It’s a sin.

Un dels moments més emotius de Rèquiem Nocturn és, precisament, el monòleg de la Montse Colomé.

Estar al seu costat m’ha influenciat molt, també en aquest sentit. T’estaries hores escoltant-la, perquè ella té històries i anècdotes per donar i per vendre. Va ser molt fort parlar amb ella sobre la dansa i la SIDA, perquè als anys vuitanta no se sabia si es contagiava amb la suor. I s’associava ser ballarí amb ser gai, i ser gai amb tenir la SIDA… Amb el Jumon tenim ganes de fer una cosa escènica, això segur, hem demanat la beca per investigació i ja veurem si serà més teatre o més dansa. Jo m’ho imagino a certs llocs, com fer teatre documental i anar al mural del Keith Haring del Raval o on sigui, i el Jumon té més ganes de caixa negra. Ja veurem en què desembocarà. Abans que arribés la pandèmia vaig dir: “Papa, parem”. Deixem de demanar subvencions i pensem què volem fer. Llavors va venir la pandèmia i va ser “Corre, corre, corre!”. La situació ha canviat completament, i hi ha moltíssima gent que està pitjor que jo. La meva crisi personal sobre si vull deixar o no la dansa, ara no és tan important. Ara la pandèmia ho travessa tot.