Marcos Morau, afanador de bellesa

Una escapada cultural a Madrid sempre val la pena. Quan vaig veure que Afanador, l’espectacle que Marcos Morau ha creat al capdavant del Ballet Nacional d’Espanya, passaria aquest febrer pel Teatro Real, no m’ho vaig pensar dues vegades. La resta del meu cap de setmana va ser dissenyat al voltant d’aquest esdeveniment. El creador d’Ontinyent ha agafat la iconografia del fotògraf colombià Ruvén Afanador sobre el món del flamenc i l’ha convertit en un espectacle bellíssim. Corprenedor. Emocionant. Les paraules fallen per descriure una experiència estètica abassegadora. La síndrome de Stendhal escènica existeix. Ho puc corroborar.

Ruvén Afanador afana tot el que pot. Furta, manlleva, roba les ànimes de les estrelles de Hollywood. I també ha retratat el flamenc com ningú: mitjançant un blanc i negre essencial, el surrealisme, Goya o Dalí es passegen per les seves fotografies. Afanador afana aquest univers estètic, sobretot dels llibres Ángel gitano i Mil besos, els insufla vida i els porta a escena. El que vam viure, dissabte passat, tots aquells que érem al Teatro Real, és molt difícil d’explicar. A la sortida de la sala, la gent es movia espasmòdicament, talonejava el carrer amb força i es feia fotos de record per immortalitzar la vetllada. Normal. Allò ho recordarem tota la vida.

El moment de plenitud creativa que està vivint Marcos Morau ens converteix, a tots plegats, en espectadors privilegiats d’una trajectòria en auge. Si l’ontinyentí nascut el 1982 està fent aquests espectacles ara mateix, no ens imaginem què pot arribar a crear d’aquí a deu, quinze o vint anys. El seu èxit i la seva hiperactivitat pels escenaris d’Europa es deu, també, a l’equip que l’acompanya des de fa temps, on tots els elements s’integren fins al punt que costa discernir qui ha fet què, o d’on surt una idea o una altra. L’espai de Max Glaenzel i la llum de Bernat Jansà són un prodigi de senzillesa i de bellesa: la llum fa l’espai i viceversa, en aquest estudi fotogràfic que és l’escenari. Flaixos, focus, pantalles i neons. Afanador podria ser definit, per un crític mandrós, com la unió de Sonoma i Opening night: l’essencialitat de la primera i l’extrema teatralitat de la segona, desenvolupant totes les possibilitats expressives de la caixa escènica. El blanc i negre d’Afanador es materialitza gràcies a la feina de la figurinista Sílvia Delagneau, que enfila una troballa rere una altra com un collar de perles sense fi. Pantalons de torero i flamenques minimalistes, batas de cola i mitjons negres, ventalls i mantons de Manila. Afanador és Bernarda Alba, és la Carmen de Carlos Saura, és totes les dones d’una Espanya en blanc i negre. O d’una Espanya negra, fosca i goyesca.

Quan vaig a Madrid encara em sorprèn veure dones amb abrics de visó (cosa que no succeeix a Barcelona): algunes espectadores del Real van anar al teatre amb les seves millors gales d’abonades a la temporada. Marcos Morau els diu “Volíeu flamenc? Benvinguts a la disco!”, amb un començament que és pur Motomami: techno a tot volum i llum estroboscòpica. L’èxit de Morau no es pot entendre sense la feina del compositor musical Juan Cristóbal Saavedra, que crea els paisatges sonors per on viatgen les seves coreografies. Morau pot afirmar tranquil·lament, com fa la Rosalía a les seves “Bulerías”, «soy igual de cantaora con un chándal de Versace que vestíita de bailaora». La unió del flamenc amb l’univers morauià funciona: els braços que s’ondulen suaument passen a la vibració frenètica de l’insecte en mil·lèsimes de segon, i el llenguatge Kova casa de meravella amb la brutalitat del flamenc. El cos del ballarí és músic i performer alhora, soldat i abella. La percussió es fa amb els peus i amb els dits, amb les castanyoles, les forques o les cadires.

Destacar algunes escenes d’Afanador resulta una tasca molt difícil: l’espectacle és compacte i homogeni, sintètic i rodó. Després del bombardeig d’estímuls de Firmamento (en vaig sortir amb el cap com un timbal), Morau ens proposa ara una peça molt clara, tant a nivell estètic com conceptual. Gràcies, Marcos. Servidor de vostès va escriure com un posseït (o com Lola Dueñas a La Mesías) a la seva llibreta de crític: ara mateix no entenc les meves notes. Tant és: em quedo amb imatges tan potents com el bosc de cames (pell de gallina), la bicicleta de l’afilador de ganivets, els focus-campana o el balcó amb la dona de cabellera infinita. El disseny audiovisual de Marc Salicrú també és digne de menció: en poques ocasions es pot veure un espectacle on tots els elements treballin tant en la mateixa direcció. Crits i xiuxiuejos, espasmes i tremolors, cante jondo i la veu de Maria Arnal com un espectre vingut del més enllà, les Falles de València i les fogueres de Sant Joan… Afanador és tot això i molt més. Sobretot, tot allò que hi ha amagat entre cametes i que no veiem. El misteri. És bonic que un espectacle dirigit per un valencià a partir d’un fotògraf colombià capti tan bé l’essència hispànica, fosca i dura de La Pell de Brau. Esperem que Afanador es pugui veure ben aviat a Barcelona. De moment, passarà per València del 27 al 30 de juny.

Postdata promocional: Si voleu ser espectadors privilegiats de l’estrena d’Overture, el nou espectacle de Marcos Morau amb l’Staatballet de Berlín, la productora cultural Agost i servidor de vostès hem organitzat un viatge a la capital alemanya del 27 al 29 d’abril. Trobareu tota la informació en aquest enllaç.