Glòria als programes de mà!

Fa uns anys, quan anaves al teatre –o a algun cinema– et donaven un petit full de paper, amb un text escrit i alguna imatge o il·lustració impresa, que contenia informació rellevant sobre què veuries a continuació. És el que popularment es coneixia com a programa de mà; avui en dia, tristament desaparegut de les nostres platees. El programa general, que normalment es penjava a un lloc ben visible i contenia totes les obres de la temporada o pel·lícules en cartell, encara es conserva en alguns locals.

Els programes de mà eren ben variats en mides i formes i, tot i que predominava el format rectangular de mida A5, se’n podien trobar de diferents extensions depenent del local on anaves. Alguns, fins i tot, els havien dotat d’una certa uniformitat de disseny, amb colors, mides i motius corporatius, per distingir-los dels de la competència. Més d’una vegada, un canvi sonat en la direcció d’un equipament escènic es traduïa en un canvi radical en el disseny dels seus programes per exemplificar, a ulls de tothom, que s’iniciava una nova etapa.

Aquest era el poder dels programes, una carta de presentació als espectadors. Una peça de paper que gairebé tothom, per grat o per força, recollia –malgrat que no sempre llegia– i que una gran majoria s’enduia a casa com a record tangible d’una manifestació artística caracteritzada per ser efímera. La memòria de les arts efímeres es titula, precisament, una de les exposicions del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona que, entre d’altres, mostra un bon nombre d’aquests programes. De fet, als fons del MAE es conserven més de 32.500 programes de mà, els més antic dels quals data del 1750: un valuós testimoni del gloriós passat escènic del país.

L’any 2019 el MAE va registrar i classificar 494 programes, el 2020 la xifra es va reduir fins als 131, i aquest  2021 (de moment) només en té catalogats 29. Un exemple diàfan del declivi experimentat per aquest clar exponent del metatext. El programa de mà mor, víctima de la pandèmia, i deixa pas al regnat dels QR. Tots els teatres estan equipats amb aquests codis, als quals no tothom té un fàcil accés, i que proporcionen una nova excusa per mantenir la pantalla del mòbil encesa fins ben començada la funció.

Els programes de mà democratitzaven i eren respectuosos amb els intèrprets i la resta d’espectadors, els QR no. Malauradament, però, molt abans que visquéssim pendents dels tocs de queda selectius, dels aforaments i les restriccions arbitràries, quan encara no sabíem ben bé com es transmetia el virus i netejàvem compulsivament les caixes de cereals i els brics de llet en tornar del súper, mentre vèiem com desinfectaven els carres de Whuan, es va prohibir la distribució de documentació en paper als espais culturals i el programa de mà va quedar ferit de mort.

Una prohibició encara no derogada malgrat que estudis posteriors han demostrat que la transmissió del virus per contacte de superfícies és escassa o gairebé nul·la. Tant és que es poguessin pensar sistemes de repartiment dels programes que no impliquessin contacte directe amb una altra persona (es podrien deixar a les butaques, per exemple); els programes han estat condemnats i serà difícil recuperar-los. En aquest any d’impàs, molts han descobert que els surt més econòmic no distribuir-los (s’estalvien cost de disseny i d’impressió) i, malgrat que els fanàtics de les arts escèniques els reclamin, no sembla que hagin de tornar.

Alguns al·leguen que la seva supressió s’alinea amb els postulats ecològics per combatre la crisi climàtica, però ignoren o obliden que els servidors on s’allotgen les pàgines web que ara contenen la informació abans plasmada als programes, i a les quals s’accedeix a través dels esmentats codis QR, també contaminen i gasten energia. Sense mencionar que per llegir-los necessites un aparell electrònic molt més costós de produir i reciclar que un programa de mà imprès en un full de paper que, a vegades, fins i tot era reciclat.

L’estudi dels programes de mà ens ajuda a comprendre millors les obres que estem veient o estem analitzant; normalment recullen paraules directes de subjectes implicats en la seva creació: ja siguin autors, directors, coreògrafs, escenògrafs o intèrprets. N’hi ha que són breus, però n’hi ha d’altres que són autèntics compendis de sapiència, com els de l’etapa de Xavier Albertí al capdavant del TNC, curulls de fragments d’articles i anàlisis d’obres i autors per ampliar els coneixements dels espectadors. Perquè en el fons, els programes de mà són això, vehicles de transmissió de coneixement sobre l’obra, sobre el seu context, el seu procés d’assaig i la seva intencionalitat.

Quantes vegades hem assistit a espectacles on un artista ens explica una cosa al programa i una altra en escena? Quantes vegades el programa ens ha ajudat a comprendre allò que vèiem a escena? El programa és un aliat poderós si se sap jugar-lo a favor, però també és un enemic ferotge que despulla i assenyala les mancances dels espectacles. Un programa no té pietat. Pot dir el mateix la criptografia d’un codi QR? Per alguns, els programes són preuats objectes de col·leccionisme, servidor té quatre capses de sabates plenes de programes de tots els espectacles que ha vist des dels 16 anys, per a d’altres, són una eina imprescindible per conèixer el nostre passat. Un patrimoni poc vistós, però imprescindible per preservar la nostra memòria col·lectiva.

Els programes també ajuden a visibilitzar les feines ocultes de les arts escèniques. Els espectadors que assisteixen a un monòleg o un solo de dansa poden arribar a pensar que allò que veuen ho han creat 2 o 3 persones (intèrpret, autor i director), però si llegeixen el programa, potser se sorprenen en descobrir que darrere d’aquella peça hi pot haver més d’una quinzena o una vintena de persones (inclòs tot el personal de sala). D’aquesta manera, es fa més fàcil entendre segons quins preus de les arts escèniques: no és el mateix gastar-se 30 € per un espectacle on, suposadament, només hi han intervingut 3 persones, que fer-ho per a un espectacle on treballen 30 persones. Els programes de mà ajuden a fer viva aquesta realitat i a justificar la despesa individual en cultura.

Per altra banda, en un món laboral tan precaritzat com el de les arts escèniques, els programes de mà serveixen, en més d’una ocasió, per justificar i demostrar experiència per part dels treballadors culturals. Quan la majoria d’espectacles es fan a taquillatge, sense contractes pel mig, el programa de mà s’erigeix en l’única prova fefaent i perdurable que s’ha treballat en un determinat espectacle. Els codis QR i les pàgines web dels espectacles, moltes de les quals desapareixen o esborren el seu contingut al cap d’uns anys, mai podran substituir aquesta prova física irrefutable que representen els programes.

Finalment, els programes també ajuden a donar a conèixer els noms de la professió. Quants no hem rellegit el programa a la recerca del nom d’aquell actor o actriu desconegut que tant ens ha agradat? Quants no hem conegut els noms dels tècnics, escenògrafs i figurinistes del país gràcies als programes? Tots els premis que nominen aquests professionals de forma nominal, més enllà d’assenyalar l’espectacle en el qual han participat, poden fer-ho perquè els noms de tots i cadascun d’ells apareixien als respectius programes, sinó el gran gruix del públic desconeixeria absolutament de qui li estan parlant.

Al setembre començarà una nova temporada escènica; prego perquè, després d’un any i mig, els programes de mà tornin a les nostres platees. Demano als responsables escènics del país que restitueixin aquest instrument democratitzador i educatiu al lloc que li pertoca. Que s’oblidin de càlculs espuris i tornin a apostar per aquest metatex imprescindible. Els programes de mà ens han acompanyat massa anys perquè ara els hi cantem les absoltes a l’espera de la seva absoluta desaparició. Glòria als programes de mà!