Festus: contra pluja i pandèmia

La penombra acompanya la sortida de dos músics en túnica negra, el so d’un violí i d’una viola d’arc encapçala, parsimoniosament, la sortida del públic, alguns estupefactes, altres meravellats, abandonant l’espai davant de la capella del cementiri de Torelló. Un cop a fora, des de l’entrada, ens acomiada el protagonista de la nit, emergint de la seva vestimenta grana, ara ja de blanc, amb anells i penjolls, lleugerament encorbat i amb les celles arquejades, suggerint la curiositat amb la qual ens pregunta sobre la funció.

Per algú de Torelló com jo, el Festus, en les seves primeres edicions, era sinònim de final de curs i d’inici d’estiu, del cap de setmana posterior a Sant Joan i, lluny de les propostes més oficials, d’una oportunitat per escoltar música passada de decibels a peu de carrer acompanyat de cervesa barata. Poc o molt, el teixit cultural d’un poble, sigui el que sigui, genera sentiment de pertinença, fins i tot entre els espècimens més esquerps. La cultura té llocs, particularitats, genera identitats. Qui hi participa admet tradicions que després mutaran. Quinze anys després, alguns d’absència que no vénen al cas, i amb una acreditació com a membre de l’equip de comunicació del festival, tinc Albert Vidal al meu davant, descendint les escales del cementiri il·luminades pels fanals nocturns, cabellera canosa al vent, per preguntar-nos què ens ha semblat Inferno, la seva última estrena “en versió cementiri”, tal com l’anomena, potser perquè no s’enfadin els de Vic (que l’havien gaudit dos anys abans al pàrquing subterrani de L’Atlàntida), en la qual adapta tres cants de la Divina Comèdia de Dante Alighieri, recitats en toscà del segle XII.

El Festus, Festival d’Arts de Carrer de Torelló, havia de començar el passat dijous 27 de maig, però la COVID, tan present en la confecció d’aquesta 24a edició com en tota la cultura i vida de l’últim any i mig, va obligar a suspendre l’espectacle inaugural, NUYE, de la Companyia de Circ “eia”. Així, doncs, no va ser fins divendres que es va donar el tret de sortida a tres dies d’intensitat cultural de primer ordre, durant els quals, malgrat tot, es van començar a despertar els sentits de la letargia asèptica dels últims temps. També van ser dies de recerca de la nostra vinculació amb l’entorn. Si bé els carrers i places del nucli antic, de lliure i espontània circulació altres anys, van haver de ser substituïts per espais delimitats i omplerts a partir de reserves prèvies, la dansa, el circ, el teatre, la música i la performance van aconseguir imposar-se al silenci de les mascaretes, encara ben presents i col·locades sota mirades encuriosides.

Tornant a Albert Vidal, quan un profà intenta endinsar-se en el món d’un dels màxims exponents del teatre d’avantguarda, no sap per on començar. Podríem dir que el teatre i la performance van néixer dins seu, però tot té viatges iniciàtics, continuïtats i tangents imprevistes. Vidal ha interpretat tots els papers de l’auca i els que no, se’ls ha inventat. El cas és que pel que ens interessa, ens trobem en un turó erigit enmig d’un poble que els seus avantpassats van decidir que seria un lloc ideal perquè els morts contemplessin la vall que van trepitjar. Lloc privilegiat, repositori sagrat, parets de blanc, xiprers, flors en parterres, nínxols flanquejant una capella. És de nit, i potser l’adolescent que abans intentava contactar amb els morts amb taules de fusta ara escolta com es demana prescindir de càmeres i mòbils, mentre la veu de l’artista es projecta pels altaveus per presentar la vetlla i recordar a les víctimes de la pandèmia, entre cants tel·lúrics, absolutament essencials per entendre les últimes dècades de l’artista, que ens acompanyen en entrar al lloc sagrat i durant les transicions de l’obra.

Allà, una tarima d’on, des de la penombra de la capella, emergeix Noè Vidal, el fill adolescent de l’Albert, transformat en l’ombra de Dante amb túnica i màscara que només es traurà després d’assumir els patiments i anhels, per clamar el nom de Beatrice, la musa del poeta, qui havia de guiar el protagonista del poema vers el paradís. Tot amb una posada en escena en penombra, projectant a la façana de la capella imatges de les escenes que relata Vidal pare, convertit en rapsode, canalitzant els versos en toscà antic, unint expressió verbal, corporal i gutural per dotar el text de tot el pes i matisos necessaris per inundar la maresma de l’imaginari dantesc. Cada gest, cada inflexió, cada paraula, cada mirada, una història, un record, un patiment infernal. 

Però la presència vigilant des del cementiri, tant física com metafòrica, no amagava el que es coïa a baix. El capvespre del divendres, també era el moment de la companyia Lanördika, un duo de Granada que amb Rojo Estándar, un espectacle sensible, alegre, tendre i descarat, barreja d’elements equilibristes de circ i dansa, ens va oferir un encontre musical i emotiu entre dos desconeguts representats pels colors blanc i vermell a la pista de l’Escola Rocaprevera, convertida en un plató cultural, entre porteries i cistelles bregades en mil batalles, un sistema de persones orbitant al voltant d’un centre artístic a peu pla, cara a cara amb els protagonistes.

Quelcom semblant passaria el dissabte amb la Cia. Lazuz i el carisma dels seus intèrprets, el duo franc-suec format per Ron Beeri i Itamar Glucksmann, que van haver de batallar contra la pluja i suspendre un primer passi, per acabar triomfant al vespre amb el seu amè i divertit joc de malabars i acrobàcia, davant d’un públic animat, ple de criatures inquietes, que descobrien i assimilaven noves formes de cultura. O amb la peça de dansa contemporània Orbis, de Humanhood, on Rudi Cole i Júlia Robert dansaven sobre un cercle tan negre com una lluna nova, quinze minuts de diàleg corporal i coordinació per explorar la nostra relació amb l’únic satèl·lit que ens contempla. Gestos imitats, altres de correspostos, contorsions des del terra a l’aire acompanyades d’una immersiva banda sonora.

Mai plou a gust de tothom i menys en una primavera seca, que va voler deixar de ser-ho per portar la música a cobert. Tanmateix, la pluja no va ser obstacle per poder gaudir d’un primer tast de normalitat, d’anar recuperant sensacions caigudes en una nebulosa d’enyor i d’oblit, contingudes per cadires i distàncies de seguretat, amb les cerveses i anècdotes a compartir esperant a fora.

Dissabte el postrock de Böira, deutor de grups com Mogwai, però fets a la seva pròpia imatge, servien de metxa incendiària. La seva música sinuosa, que t’eleva al mateix moment que et martelleja els sentits, cavalca entre les diferents influències del quintet per donar un discurs propi sustentat en la melodia del teclat de la Núria, on l’Aleix, en Marc, en Llobet i en Guillem desfermen tempestes. Heroïcitat la seva, de presentar un nou disc, de nom Cendres ~ Mineral.

Seguien Saïm, power trio tan esmolat en la distorsió, com sensible i directe en les lletres, que se’t claven de la millor manera. Punk rock a flor de pell cantat per en Joan Roig i la seva guitarra que omple com un batalló. La Natàlia i en Daniel Gómez l’aguanten amb una de les millors bases rítmiques que haureu escoltat últimament. Presentant Fràgil, uns altres herois que mereixen tenir un públic alliberat al davant ben aviat. Per tancar una jornada de luxe, b1n0, banda emergent d’electrònica d’autor, càlida, plena de ritme i experimental que va comptar amb convidats com Ferran Palau, Meritxell Neddermann i Pau Vehí, capaços de modular el termòstat al seu gust entre sintetitzadors i beats.

Ja diumenge i sota el temporal, Junco y Mimbre, un dels últims a sortir de l’escena vigatana, portaven el seu deliciós pop amb múscul i sensibilitat, precís i alhora expansiu, amb un disc homònim sota el braç; per rematar la tarda i el festival, un gir estilístic marca de la casa: Alma Afrobeat Ensemble, una banda internacional establerta a Barcelona que, tot lluint potència rítmica i reivindicativa, feia abandonar, ni que fos de forma premonitòria, les constriccions pandèmiques.

Poc abans d’acompanyar-nos a l’exterior del cementiri, Albert Vidal havia finalitzat el seu Inferno amb una exhortació en català a obrar amb amor, en una vida que un dia neix i l’altre mor. Ja a fora, especulava amb la possibilitat de fer una gira per cementiris i en l’última de les actuacions aprofitar l’avinentesa i quedar-s’hi dins. Contemplant-lo, a un el sorprendria que això fos gaire aviat. El Festus, l’Albert Vidal i la fam de cultura, seguiran vives, almenys per una llarga temporada.