Experiència Cunningham: evocativa, misteriosa i supersònica

Que Merce Cunningham (1919 – 2009) és una de les figures més influents de la dansa de l’últim segle és indiscutible. Amb gairebé cinquanta anys en primera línia, el coreògraf nord-americà va advocar per alliberar la dansa de l’estructura dramàtica i compositiva. Va trencar amb la frontalitat de la quarta paret, amb la jerarquia clàssica entre música i proposta plàstica i coreografia. Cunningham era un gran practicant de l’aleatorietat, un mecanisme de composició que defensava la seva visió sobre la dansa com expressió del cos humà en moviment en el temps i l’espai. Així de senzill i sense floritures de cap mena. Innovador de soca-rel, també va ser un gran curiós del llenguatge audiovisual i la tecnologia –molt abans de l’era Covid-19, va ajudar a crear un software coreogràfic, anomenat Life Forms. 

Dit això, servidora ha de confessar que el seu estil coreogràfic mai m’han acabat de fer vibrar. Fins ara la meva experiència havia estat força freda davant les poques reposicions en viu que he pogut veure de la seva obra i del que he vist en vídeo. Racionalment podia seguir les seves peces, però fins ara no les havia experimentat, com amb el Ballet de Lorraine aquest passat cap de setmana passat al Mercat de les flors. 

Amb 24 ballarins sobre escena, el centre nacional coreogràfic Ballet de Lorraine, dirigit per Petter Jacobsson, va oferir un tast evocatiu, misteriós i supersònic a partir de tres peces: For Four Walls, RainForest i Sounddance. 

For Four walls és una peça amb flaires impressionistes. Amb música de John Cage interpretada per la pianista Vanessa Wagner, aquesta peça de Cunningham es va presentar una sola vegada el 1944 va caure en l’oblit, només es va conservar la partitura. En aquesta ocasió, Petter Jacobsson i Thomas Caley han construït una recreació tendra i impactant, una aproximació que una col·lega, l’Ester Vendrell, va etiquetar de pre-Cunningham quan vam sortir del teatre. És a dir, Jacobsson i Caley despleguen recursos que en les seves futures obres Cunningham va portar al límit. A For Four Walls els 24 ballarins emmarcats entre dos grans miralls van dibuixant frases de moviment, aparentment sense relació entres les unes i les altres, però que a mesura que avança la peça van encaixant com un trencaclosques. Arquitectura en moviment. Aquesta peça viatja per molts paisatges humans: solos, duets, quarts, la massa dels 24 desplaçant-se d’un costat a l’altre i llençant-se uns ballarins per ser agafats al vol per un altre. Malgrat la típica expressió escèptica i neutra que mantenen els ballarins que interpreten Cunningham, és una coreografia gairebé romàntica. 

La segona coreografia del programa és la que visualment ens trasllada fora de l’òrbita terrestre. A RainForest (1968), que compta amb una escenografia de luxe – Andy Warhol va donar permís a Cunningham perquè utilitzés els coixins platejats de la instal·lació Silver Clouds– el coreògraf ens trasllada als seus records d’infància a la península Olímpica. RainForest la música de David Tudor interpretada en directe per Etienne Caillet evoca piulades d’ocells, sons que semblen sorgir d’un bosc metàl·lic. Aquesta coreografia per a sis ballarins en la qual tots menys un –en l’elenc original interpretat pel mateix Cunningham– només intervenen una sola vegada a escena, ens endinsa en una atmosfera misteriosa, com si haguéssim aterrat enmig d’un bosc d’un altre planeta. De tot el programa, potser aquesta és la en la que es troba a faltar la puresa immaculada de les línies típiques dels ballarins de Cunningham. 

El programa va quedar amb una de les obres més apreciades pel públic: Sounddance. Una veritable delícia divertidíssima. Estrenada el 1975, Cunningham la va crear després d’haver passat unes setmanes treballant amb els ballarins del Ballet de l’Òpera de París. Així doncs, és d’aquelles peces sublims en què veiem el caos organitzat en el seu estat més esplèndid. Una paròdia de la dansa clàssica i algunes de les seves convencions com el caràcter uníson. També amb música de David Tudor, a Sounddance els ballarins semblen ser escopits per unes cortines de color mostassa que decoren el fons de l’escenari. Els deu ballarins ballen en frenesí durant els quinze minuts de la peça com si passessin un conjunt de passos de ballet per una batedora –de fet els sons de la partitura semblen extrets d’una màquina que pretén irritar a l’oient. Com a For Four Walls, s’erigeix una estructura brillant i intel·ligent de frases entrellaçades. Sounddance és una paròdia supersònica de les convencions i formes del ballet que et fa vibrar amb un somriure.