El Mercat de les Flors tanca el Panorama Taiwan

Taiwan és un dels països en auge i consolidació en el panorama geopolític internacional i en l’opinió pública europea, especialment després de la pandèmia de la Covid, en què el país asiàtic va destacar per la seva eficàcia en el control de l’epidèmia. D’altra banda, malgrat l’amenaça permanent de la Xina, en l’àmbit de la cultura, la democràcia taiwanesa no ha deixat de créixer les últimes dècades i ho ha fet en diàleg i sintonia amb la resta del món globalitzat, però sense deixar de cercar i apel·lar a una identitat pròpia. 

Així ha estat també, i especialment, en l’àmbit de la dansa, com explicava Ester Vendrell (doctora en Història de l’Art especialitzada en dansa) en la sessió Una hora abans del Mercat de les Flors aquest cap de setmana, en relació amb els dos últims espectacles de companyies taiwaneses del cicle Panorama Taiwan. Aquest cicle ha gaudit de dos caps de setmana (novembre i febrer) de la temporada de la Casa de la Dansa, que ha ofert quatre espectacles de quatre companyies taiwaneses diferents; dos de gran format a la sala MAC i dos de petit/mig format a la Pina Bausch. Un cop finalitzat el cicle, es pot dir que la proposta ha funcionat, ja que ha omplert totes les funcions i amb un públic molt divers, cosa que dona compte de l’interès per la dansa a casa nostra, malgrat que sovint el donem per moribund massa aviat. La conclusió d’aquest debat, és que la gent va a veure dansa quan li ve de gust i li interessa (salvant totes les distàncies de la dansa amb el teatre, i la percepció generalitzada que la dansa no s’entén, la maca de cultura coreogràfica i escènica, etc.).

La proposta ha funcionat també, perquè com deia, Taiwan és un país-frontissa entre la cultura occidental i el món asiàtic, alhora que l’escena taiwanesa de la dansa també és una frontissa de la cultura del ritual i les arts marcials amb les estètiques contemporànies. Dit d’una altra manera, les companyies proposades pel National Performing Arts Center – The National Theater & Concert Hall (NTCH) de Taipei acordades amb el Mercat, són prou exòtiques per a atraure el públic català, però alhora prou eurocontemporànies per a no ferir sensibilitats. En qualsevol cas, sempre és de celebrar la possibilitat de veure companyies estrangeres i de tant renom internacionals com Cloud Gate Dance Theater of Taiwan, o B. Dance, així com altres companyies de l’escena emergent taiwanesa. De fet, més que la diversitat artística i estètica de les companyies presentades, l’interès del cicle panoràmic s’ha centrat en l’evolució de la creació artística de dansa a Taiwan, amb companyies representatives d’una primera i segona generació de creadors i creadores taiwaneses.

Si en el primer article us vaig parlar de la que seria la companyia fundacional d’un segell taiwanès en la dansa, la Cloud Gate, i de com ens van fer viatjar amb 13 Tongues, en aquesta segona part del cicle Panorama Taiwan, s’han pogut veure dues companyies hereves d’aquest segell, una segona generació de creadors, com explicava l’Ester Vendrell.

En el cas de Beings, un duet de Shimmering Production interpretat per Wang Yeu-Kwn i Lee Yin-Ying,la relació directa és molt clara perquè tots dos van ser ballarins de la Cloud Gate 2. Es tracta d’una peça molt íntima, que és la primera d’una trilogia dirigida per Yeu-Kwn en la que es pregunta per les relacions sentimentals en el món contemporani i urbà, i en la que destaca la maduresa i la presència escènica dels intèrprets, cosa que contrasta amb les coreografies més tècniques i dinàmiques de la Cloud Gate i la B. Dance. A partir del caràcter xinès «人», que significa “persona”, l’obra s’endinsa en la intimitat de la parella, entenent l’individu com a part indissociable de la dualitat que és alhora una unitat: “el jo a través del nosaltres”, explica Yeu-Kwn. Amb tot el rerefons filosòfic del Yin i el Yang, Beings no deixa de tenir alguna cosa del film de Bergman, quan es qüestiona qui és l’altre per a i en un jo, si és que realment es pot distingir el jo de l’altre. L’ús del paper d’arròs i la tinta xinesa com a referència a la cal·ligrafia, però també a la relació íntima entre tinta i paper per parlar de les relacions personals, em va recordar (salvant les distàncies) a Mazùt de Baró d’Evel. Amb una dramatúrgia (Lucky Chen) senzilla i una posada en escena minimalista (amb la il·luminació del tot encertada de Joanne Shyue), l’únic que vaig trobar més fluix van ser les parts coreogràfiques, que queien en massa tòpics dels duets de la dansa contemporània com a tècnica, sense acabar d’aprofundir en una investigació a partir del mateix plantejament de la peça entorn el terme «人».

En contraposició al duet íntim de Beings estrenat més recentment, també es va poder veure la impressionant i coral Floating Flowers de la companyia B.Dance, fundada el 2014 i dirigida pel jove coreògraf taiwanès Po Cheng-Tsai, un dels exponents d’aquesta segona generació de creadors contemporanis a Taiwan. En aquest cas, es tracta d’una peça per a vuit ballarins, estrenada el 2015, però que no ha deixat de girar des d’aleshores, la qual cosa ja dona compte de la consolidació de la companyia també en l’escena internacional malgrat la seva jove trajectòria. Partint d’un ritual taiwanès que es duu a terme en el Festival dels Fantasmes per honrar la memòria dels éssers estimats que han traspassat (l’equivalent al nostre Tot Sants), Floating Flowers és un homenatge als morts, a les ànimes transfigurades d’aquells que ja no hi són físicament, però que són presents d’una altra manera (com a espectres) fins que no han arribat a l’estat de repòs total.

Seguint l’estela de la Cloud Gate, però amb un estil propi una mica més “punki”, el llenguatge de la B. Dance és una amalgama de tècniques com les arts marcials, el kung fu i el taitxí, però també el ballet clàssic, la dansa moderna i les tècniques de contemporani. En aquest sentit, el control del cos i l’energia per part dels ballarins i ballarines, és d’un virtuosisme admirable que porta la bellesa de la precisió i la subtilesa al màxim nivell. A més a més, la peça està pensada perquè tots els ballarins destaquin en algun moment, i es realci la individualitat de cada un d’ells (i de cada ànima), però tot i això, no vaig arribar a percebre la seva personalitat com a intèrprets (només una d’ells, Chen-Ning CHANG, expressava certa singularitat). La primera part se’m va fer especialment homogènia, però la segona ja va emprendre un altre to més determinat i estimulant tan pel que fa a la música com la coreografia. No cal dir que, així com la coreografia, l’estètica de tot l’espectacle estava curosament cuidada i mesurada. 

Més enllà de les tècniques (desconstruïdes) que componen el llenguatge de la B. Dance, Floating Flowers no només es remet a ritus fúnebres tradicionals sinó que també és una picada d’ullet als éssers fantasmals dels ballets blancs del romanticisme, com les sílfides o les willys, que són esperits femenins idealitzats i que apareixen caracteritzades pels vestits blancs del cos de ball. Però totes aquestes referències a la immaterialitat de la mort, que tan bé casen amb la qualitat etèria del moviment dels ballarins, no es deixaven de remetre a una vitalitat incondicionada i una recerca per l’origen creatiu de la vida: “Does the person create life? Or does life create the person?”, començava preguntant l’espectacle.