Viatjar a través de la dansa

Mai m’ha agradat gaire fer turisme. Tampoc m’atrau la idea de viatjar, així en abstracte. Com a tothom, suposo, m’agrada conèixer, entendre i compartir. Desplaçar-se a un lloc diferent del teu, ja és per si mateix una experiència, però endinsar-se en la cultura d’aquell indret va més enllà del simple fet d’estar, veure i consumir.

Recordo una vegada una amiga de l’institut que al club d’escriptura deia que ella viatjava llegint llibres, i és cert: “conèixer món” també és llegir, escoltar música, veure cinema o anar al teatre; encara més, aprendre un idioma o saber d’història. En aquest sentit, anar a veure dansa també és una manera de conèixer món, ja sigui el que tens al costat de casa (però que desconeixes), o el món i la cultura d’un país llunyà. L’interessant de la dansa és que no passa per una comprensió discursiva o una percepció sensorial, sinó que (en la seva aliança amb la música) ens permet submergir-nos en el caràcter d’una cultura a través de la seva dimensió cinètica i corporal. De fet, la dansa sorgeix com a forma de codificar els valors i costums d’una societat (i una classe social), precisament perquè el cos i el moviment també són cultura, tradició i, fins i tot, història d’una comunitat. Encara que la dansa contemporània es creu emancipada d’aquest origen (a diferència de les danses urbanes), aquesta experiència cultural que pot proporcionar la dansa és molt més profunda i genuïna que comprar uns bitllets d’avió i passar uns dies en qualsevol lloc del món.

Per això, a mi m’agrada viatjar veient dansa (literalment i metafòrica), sigui a casa meva, o allà on sigui: conèixer, entendre i compartir anant a veure dansa, i quan puc, també ballant. La dansa, igual que els llibres o el cinema, ens pot permetre viatjar a través de l’espai a altres indrets del món, i a través del temps a altres èpoques històriques. Aquesta és l’experiència que em vaig endur el cap de setmana passat al Mercat de les Flors en veure 13 Tongues,de la companyia Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, la companyia asiàtica de més renom mundial i la primera de dansa contemporània fundada en territori de parla xinesa i que enguany celebra el seu 50è aniversari.

13 Tongues (Tretze Llengües) és precisament un homenatge a la ciutat de Taipei, especialment als carrers del districte més antic de la ciutat i els seus habitants. L’actual director de la Cloud Gate, el ballarí i coreògraf Cheng Tsung-lung, explica que de petit la seva mare li parlava d’un home a qui anomenaven “tretze llengües” perquè explicava històries de la gent i els déus del districte, encarnant els personatges amb tota mena de detall. Aquest record se suma al que Tsung-lung té de la ciutat, ja que quan era petit es dedicava a recórrer els carrers de Wanhau venent les sabatilles que fabricava el seu pare. En aquest sentit, el so és un element fonamental per recrear l’ambient de la ciutat en la peça, que planteja diverses situacions quotidianes i personatges a través de la dansa (composició musical de Lim Giong). El vestuari també hi juga un paper important (Lin Bing-hao), i potser és el que més sorprès i crida l’atenció de la peça, perquè està fet de teles fosforescents que brillen amb la llum blanca. El vestuari i la projecció són l’únic que aporten color a l’escena, però el potencial dramatúrgic de tot l’espectacle manté desperta la imaginació de qualsevol espectador, generant una sensació hipnòtica i gairebé psicodèlica d’estar somiant despert.

Una de les coses que més m’admira del món asiàtic en general és la manera com viuen i entenen la relació entre la tradició i la contemporaneïtat, tant en aspectes quotidians com en la creació artística. En la peça 13 Tongues es fa evident una mirada i estètica contemporànies, però que no parteixen ni del rebuig ni la distància amb allò més antic, simbòlic i tradicional, sinó que ho assumeixen com a propi; fins i tot allò mitològic o religiós. Mentre que a Occident vivim en una dissociació permanent i una ruptura insalvable, tinc la sensació que el món asiàtic té molt clara la impossibilitat de separar l’ancestralitat de la contemporaneïtat, la tradició de la innovació tecnològica i l’espiritualitat de la corporalitat, o la ment del cos. Això es fa molt evident tant en la mirada com en la temàtica, però també i sobretot en la coreografia, els intèrprets i els seus cossos; una dansa que combina les tècniques d’arts marcials amb altres estils occidentals (i que en l’última creació de la companyia ja incorpora la IA).

Precisament el més fascinant de l’espectacle és la dansa i els seus intèrprets, i això no sempre passa. Una dansa precisa i austera, però alhora carregada de força, la força de la comunitat i la cultura, de la quotidianitat i la història; la força de l’elegància i la nitidesa dels ballarins de la Cloud Gate (en la seva relació intrínseca amb el ritme i la musicalitat) és una experiència possible de la cosmovisió del món asiàtic, com a mínim representativa de la seva relació amb la cultura del cos. Sense caure en idealitzacions, la qüestió és que la dansa ens fa viatjar, sigui a un lloc físicament real o a un univers fictici, però en qualsevol cas, a través de la imaginació.  

13 Tongues forma part del cicle «Panorama Taiwan», un programa especial d’aquesta temporada que inclou quatre espectacles de companyies taiwaneses, resultant de la col·laboració entre la casa de la dansa a Barcelona i el National Theatre and Concert Hall NTCH de Taipei (Taiwan). Com explica Àngels Margarit, aquesta relació va començar el 2019 quan una de les programadores del NTCH va contactar amb el Mercat de les Flors per conèixer artistes locals de Catalunya i alhora donar a conèixer l’escena taiwanesa. D’aquí va sorgir la idea d’establir un programa de residències que servís de trobada i intercanvi entre artistes catalans i taiwanesos, i que ja ha començat a funcionar i establir connexions. El 2022 vam poder veure l’artista taiwanesa Lin I-Chin a Fira Mediterrània amb una peça minimalista que explorava elements de la cultura taiwanesa (com els sons, rituals i el clima de l’illa), i que va dur a terme el laboratori “Transmissió creuada” de la Fira amb artistes locals que treballen la dansa d’arrel. D’altra banda, la primera artista catalana que ha fet estada a Taipei és Roser López Espinosa, que arran de la seva trobada amb el coreògraf taiwanès Wu Kang han començat un procés de creació que es presentarà al Mercat el 2025.

El Jaume Forés Juliana us parla de tot plegat amb més detall en aquest article.