Un mur com un leviatan

Mazùt (reloaded) és un espectacle de la companyia Baró d’Evel creat el 2012 per Blaï Mateu i Camille Decourtye. A partir del 2021, la peça ha tornat als teatres perquè la companyia considera que no ha tingut tanta visibilitat com les obres que han fet a posteriori: Bèsties i el díptic Là, sur la falaise. Així doncs, aquest mes de maig hem pogut veure Mazùt al Teatre Municipal de Girona. Una proposta que traspassa disciplines –la dansa, el circ, les arts visuals, l’art sonor…– i les impregna d’una estètica a mig camí entre la presència crua de les intèrprets i els efectes visuals, el paisatge sonor, l’humor i la poesia de les imatges; elements que la companyia ha seguit desenvolupant al llarg dels anys.

Aquest nou Mazùt interpretat per Julien Cassier i Claire Lamothe transpira l’essència de les seves creadores, des dels gestos del cavall on podem reconèixer en Blai fins a la veu modulada en crits i cants tan característica de la Camille. És realment sorprenent per a l’espectadora adonar-se (si ha vist abans a les dues artistes en acció) de fins a quin punt s’ha transmès l’energia de cada escena, de cada moviment, mirada, porté, cançó, xiscle o gota d’aigua… Tot està capturat sota la insígnia de Baró d’Evel, tot i que la peça també es nodreix amb el saber-fer artístic que tenen en Julien i la Claire. Veiem, doncs, dos Mazuts que s’acompanyen i travessen l’espai-temps, situant-nos en un origen i portant-nos de nou a la nova forma.

Aquesta peça, segons la companyia, busca l’animal que portem a dins per tal d’alliberar-nos. Després d’onze anys de la seva estrena, però, es fa impossible no llegir el missatge que apareix entre línies: la relació de poder que hi ha entre el personatge femení i el personatge masculí. De fet, mai ens han dit que un té més poder que l’altre, però ho veiem malgrat la subtilesa, una relació de desigualtat vinculada al gènere en el context laboral. Una persona (home) es prepara per fer alguna cosa mentre l’altra (dona) rep una ordre: fer fotocòpies. Arran d’aquest inici, es desenvolupa una trama que viatja entre el somni i la realitat. Com si existissin dos mons: un de quotidià, carregat de protocols socials, i l’altre que s’endinsa en una realitat surrealista i que serveix com a vàlvula d’escapament per la frustració i la ràbia vers una situació de manipulació, d’absurditat, d’incomoditat.

La masculinitat també proposa un espai de reflexió, l’home que ocupa l’espai central i dona ordres, a poc a poc va desmuntant-se i esdevé cada vegada més fràgil i nu davant d’un fals poder. Les imatges juguen entre el que és implícit i el que és explícit, vinculant-se amb una poètica simbòlica molt forta: el mur fet de fulls de paper que s’alça al fons de l’escenari com un leviatan hobbesià, es desfà moll i decrèpit de la tinta vessada sobre les seves pàgines, tacant a les dues intèrprets per igual.