El llarg silenci de Sarah Kane

El simple fet que es respiri incomoditat en una sala de teatre ja és bon senyal. Un espai petit que provoqui un cara a cara entre intèrpret i públic. Un lapse de temps on fer trontollar les idees i les percepcions. Obres que vagaregin per aquest terreny pantanós que ens petrifica i interpel·la violentament. Obres de Sarah Kane.

La dramaturga anglesa, nascuda l’any 1971 i morta als 28 anys a l’hospital de King’s College (Londres), ens va deixar un llegat de només 5 obres (i un guió televisiu). Esdevenint una autora representada arreu d’Europa, Sarah Kane ens parla transversalment sobre temes com la violència, l’amor i la salut mental. I ho fa sense pèls a la llengua. Per això es considera una de les pioneres del moviment teatral britànic In-yer-face, a partir del qual ens planteja com representar l’horror.

El text de Psicosi 4.48 parteix de la seva pròpia experiència, ja que va tenir molts problemes de salut mental i va estar ingressada diverses vegades a causa d’una depressió. Va ser l’últim text que va escriure i, poc després de fer-ho, va suïcidar-se. La duresa de l’obra i dels temes que tracta ens transporten a un lloc molt fosc, un lloc on la majoria de la gent té la sort de no haver-hi estat mai.

Inevitablement, Kane ens deixa amb un material que obliga a prendre moltes decisions. Amb la seva violència característica sempre present, 4.48 Psychosis és un text amb molta força i, alhora, ambigüitat. Cada proposta es veu obligada a posicionar-se (o no posicionar-se, si és que això és possible) respecte als diferents factors de l’obra. Per exemple, quantes persones hi haurà a escena? O com es marcaran (o no) les diferències entre els 24 fragments? És evident que sempre es prenen decisions a l’hora de portar a escena un text, però en aquest cas es fa encara més explícit. A diferència de les altres obres de Kane, en les que destaquen les acotacions aparentment impossibles de representar (“He eats the baby”, a Blasted; “Cuts off Carl’s tongue”, a Cleansed, entre altres), a Psicosi 4.48 no hi ha personatges marcats ni acotacions (exceptuant els “Silence.”, “A long silence.” i “A very long silence.”). 

El muntatge de Mestres i Ortega Puig, amb l’espai escènic de José Menchero, és del tot descontextualitzat, una mena de món oníric (oníric, però de malsons) dintre de la ment del personatge.

L’escriptor i traductor Albert Mestres dirigeix un muntatge que aposta per la sobrietat i que es podrà veure fins aquest diumenge 5 de maig  al Dau al Sec. A la sala només hi trobem una cadira i un focus que actua gairebé com a llum d’interrogatori. D’entrada, ja ens rep una Eva Ortega Puig arraulida a la cadira, com si mig dormís en una mena de patiment inevitable. Tan bon punt s’ha assegut tothom, comença una funció que no deixa respirar. Escena rere escena (si és que es pot anomenar així els diferents fragments marcats per foscos i, posteriorment, per baixades d’intensitat de la llum) ens anem tensant davant de l’angoixa del personatge, aquest jo que ens irradia dolor i violència. El text de Kane actua com una mena de cercle en el qual ens ensenya fragments de lucidesa, però també de bogeria.

La traducció del text, del mateix Albert Mestres, busca la literalitat, conservant al màxim les paraules de la dramaturga i, alhora, portant-les cap a una informalitat que descol·loca. Qui és aquest jo que ens parla? Pràcticament, només coneixem la seva relació amb la malaltia. Més enllà d’això, no en tenim gaires pistes. 

El muntatge de Mestres i Ortega Puig, amb l’espai escènic de José Menchero, és del tot descontextualitzat, una mena de món oníric (oníric, però de malsons) dintre de la ment del personatge. La simplicitat de la posada en escena en potencia l’abstracció, que queda vinculada a la realitat amb els petits tocs d’humor que aporta el text: alguns moments en què respirem. Destaca l’absència de cap espai sonor, exceptuant l’obertura i tancament de la funció amb música del grup anglès Joy Division, formació fortament sacsejada pel suïcidi del seu cantant, Ian Curtis (també presents a la samarreta de l’actriu).

L’aposta pel format de monòleg, freqüent però no l’única possible, estira la interpretació al màxim i abstreu unes converses que, aparentment, tenen lloc dintre el cap de la protagonista. A través de gestos simples i repetitius, es donen a entendre els canvis entre la protagonista i el personatge de la psicòloga. Eva Ortega Puig demostra el seu domini del text i la seva capacitat de seguir-ne el fil conductor sense cap mena d’ajuda externa: una mica més d’una hora de monòleg sense estímuls ni guies que supera adequadament.

Després de la producció de Cleansed (Purificats) que es va poder veure durant el mes de febrer al Tantarantana per la companyia La Cremosa, és una sort tornar a tenir un text de Sarah Kane en català a la cartellera de la temporada. Psicosi 4.48 és una obra que despulla l’espai i arriba a qui la veu amb una potència que, durant l’estona que dura, crea una bombolla d’aïllament tens, violent i desagradable, però conscient i necessari.