Carmí, roig, vermell

Divendres passat vam poder veure, dins del Temporada Alta, el muntatge Red Room de Sol Picó i Susanna Barranco. Un espectacle farcit de línies vermelles, de límits i de perifèries.

La disposició de l’escenografia és de Joan Manrique: un matalàs al centre de l’escenari, una pantalla al fons (com una línia horitzontal) i una altra a terra, en la qual també es projectaran imatges; crea una estructura frontal en l’espai per a on viatjaran les tres intèrprets Sol Picó, Susanna Barranco i Lorenza di Calogero. A un costat queda Adele Madau, que crea un espai sonor ple de matisos, barreges de música en directe amb sons electrònics o d’aplicacions d’internet, que recolzen i a vegades qüestionen, el discurs i les imatges.

El dinamisme de l’espectacle es basa precisament en aquesta transversalitat de llenguatges i les diferents possibilitats que donen a la narració d’una història. Red Room encarna els testimonis del documental Nues de La Barranco Films, per donar-los veu i presència a través de les projeccions d’imatges sobre els cossos de les intèrprets a l’escena. El context de cada una de les treballadores sexuals porta l’espectador a reflexions sobre l’explotació sexual i el tràfic de persones, el treball sexual com a servei, la cultura de la violació i el sistema capitalista que promou una mercantilització del cos i no assegura drets laborals a les prostitutes.

El treball actoral i el llenguatge coreogràfic generen diverses capes de significació que a vegades són un contrapunt a la cruesa de les paraules. La peça és un desafiament constant als estereotips i les idees preconcebudes. Micròfon en mà, Susanna Barranco pregunta al públic què en pensa sobre la prostitució. Les respostes queden esmorteïdes per la vergonya, la incomoditat o la sorpresa. El debat continua després de la funció.