Cuidar la família com cuidar un país

D’aquí a uns anys, les obres de Jordi Casanovas s’estudiaran tant a l’institut del Teatre com a les facultats de Periodisme o d’Història. Casanovas s’està consolidant, obra a obra, com un dels cronistes de la nostra història recent. Va haver-hi quelcom que va canviar en el seu enfocament quan va escriure i representar Una història catalana, al TNC, el 2013. Casanovas va veure que transitar dels seus universos ficticis, plens de violència i en format més petit, podien aplicar-se a una mirada local i realista i fer-la extensible en el temps. Des de llavors, la realitat més immediata, els fets transcendentals que els últims anys han capgirat la nostra societat, han quedat apuntats a la llibreta de l’autor vilafranquí. Uns cops, Casanovas ha optat per crear una història que acompanyi aquests fets (Pàtria, Vilafranca); altres, opta pel format Verbatim (Ruz-Bárcenas, Valenciana, Jauría). Ara el dramaturg torna a burxar les entranyes de la nostra història recent. Alguns dies d’ahir ens endinsa en una història familiar, de menjador, sobre els fets d’octubre del 2017. Es podrà veure tot el mes de juny a La Villarroel.

Casanovas confia aquest cop en Ferran Utzet, un director que sap moure’s en drames de pes històric com Sopa de pollastre amb ordi o Translations. Utzet situa els seus actors en un menjador format únicament per una taula de fusta rodona i quatre cadires, sobre un terra enrajolat. Aquest terra, però amaga un secret, part d’aquest es mourà circularment fent moure la taula i els quatre membres de la família que asseguts aniran discutint sobre els esdeveniments que es van donant, fora de casa com dins. El moviment és lent gairebé imperceptible. Potser tampoc cal i és un truc escènic que ja hem vist altres vegades, fins i tot, funcionant millor. Poca cosa més se li pot recriminar a un muntatge naturalista, que busca en la força dels quatre intèrprets la transmissió d’unes emocions que a molts encara ens couen.

La ràdio és aquesta companya que sempre ens explica en directe els successos més notables. És l’ara i aquí. El consum de ràdio en català durant aquells mesos es va multiplicar fins a arribar als 1’7 milions d’oients. Les nostres orelles escoltaven ràdio, els nostres ulls passaven de la pantalla del televisor a la del mòbil, buscant sempre l’última notícia que primer ens apropava a la culminació del somni i després ens va anar desinflant el suflé. I aquest efecte és el que recrea amb gran destresa Casanovas. Per això, els diferents talls de ràdio serveixen per anticipar-nos els distints moments històrics i per tant, endevinar com estaran els ànims de la família, com per, lògicament fer avançar l’acció i el drama.

La família no sols sent el drama col·lectiu, no sols pateixen el desengany compartit per més de dos milions de persones, sinó que també viuen una profunda transformació personal, una crisi familiar que correrà en paral·lel a la crisi catalana. Casanovas, tan pervers com sempre, traça els seus paral·lelismes, però sense forçar res. Tot és orgànic, tot succeeix sense excusa. Tanmateix, Casanovas ja avança el drama amb la separació dels dos amics dels pares, però té una importància relativa davant dels fets del 17-A. Aquests fets serveixen per remoure el record de la mare d’un vell trauma que se’ns descobrirà més endavant. L’assassinat comès i la mort posterior del noi que conduïa la furgoneta trasbalsa la mare (Míriam Iscla), la més reflexiva de tots. La preocupació plana sobre els altres quatre membres, però el pare (Abel Folk) només ho sap solucionar animant-la a venir a una de les reunions de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Amb ben poc ja intuïm la crisi familiar. De fons, però afectant també l’estabilitat familiar, hi ha la convivència de la filla (Marta Ossó) amb la seva parella, la Laura, que resulta ser unionista, i l’activisme eixelebrat del fill (Francesc Cuéllar). Uns s’involucren en l’organització de l’1-O, les altres s’ho miren des de la distància prudencial, però sempre donant valor a la bona entesa. Elles són més empàtiques i curoses amb la unió familiar. La lluita d’ells és per la pàtria, tot i que no són cecs al que està passant i tracten de navegar entre les dues aigües.

Enmig de totes aquestes circumstàncies, el vell trauma de la mare va agafant forma fins que una trobada accidental l’1-O serveix per capgirar la situació. És en aquest punt en què progressivament es van canviant els ànims, els dos pols enfrontats, pare i mare, s’alternen. La traïció de Carles Puigdemont enfonsa el pare en la indignació, primer i en la resignació després. Però la mare, ha sabut ressorgir del desànim, de la depressió que feia sis anys que  la tenia enclaustrada a casa. El drama col·lectiu enfonsa a uns, mentre en l’esfera íntima ella comença a recuperar la força d’abans, les ganes per tornar a contar llegendes.

Alguns dies d’ahir és un altre vehicle per fer brillar quatre bons intèrprets, passat, present i futur del nostre teatre. Míriam Iscla està excel·lent com una mare marona, valenta però amb un sentit de la família per sobre de tot. Cada mirada, cada moviment remet aquesta protecció cap als seus, però també mostra la seva feblesa primer i la lluita després contra el seu mal intrínsec. Haig de confessar, però, que la més grata sorpresa ha estat amb Abel Folk, un actor que considerava més limitat, aquí fa un viatge emocional molt gran, de l’orgull a la ràbia i la tristor, i patint pels equilibris que ha de fer entre el seu deure familiar amb el deure a la nació. Ho fa sense grans estridències, i amb moments de despulla, com el de la xerrada final amb la dona, molt bonics, gens forçats. La Marta Ossó és la filla, qui remet tendresa, és filla de la seva mare (de fet, fins i tot vestint és més quica que ella), i determinació en la defensa dels seus arguments. L’equidistant de la família. A l’altra banda, hi ha l’eixelebrat Jofre, el fill, qui Francesc Cuéllar sap donar-li l’empenta juvenil de l’activista, el jove cupaire, que compleix tots els tòpics i contradiccions de la formació. Però una de les grans virtut del text és que no fa sang com es podria preveure. Casanovas opta pel debat d’idees, la confrontació ideològica que no genera ruptura, sinó comprensió pel bé de la família. La família és el nostre país.

Hi ha una última reflexió que plana el text. No és perquè sí que la mare sigui professora d’història a un institut, ni que sigui especialista en llegendes, ni que una de les llegendes que més han escoltat a casa sigui la dels Minairons, els follets que vivien en un canonet d’agulles i que servien per construir qualsevol cosa que els hi manessin els pagesos. L’analogia dels catalans amb els Minairons és fabulosa i terrible al mateix temps. I tanmateix és el pare qui, amb molta tendresa, li diu al seu fill que ell és el Jofre i que no té per què obeir a ningú. Així doncs, la força del poble s’empeny per obediències? Creences i/o obediències?