Crim i plàstic

Gran nit d’estrena al teatre català. Una més, i ja hem perdut el compte. En aquest país estem estrenant per sobre de les nostres possibilitats, però d’això ja en parlarem un altre dia. Crim i càstig vol ser un dels grans espectacles d’aquesta temporada al Teatre Lliure: adaptació escènica de Pau Carrió de la monumental novel·la de Dostoievski (traduïda del rus per Miquel Cabal), en un muntatge de quatre hores (i quart) de durada protagonitzat per Pol López. L’espectacle ocuparà durant sis setmanes la Sala Fabià Puigserver, i potser acaba sent l’homenatge a l’escenògraf fundador del Lliure que no és (ni vol ser) Terra baixa. Som-hi.

“La Fabià” és la sala gran de la seu del Montjuïc del Lliure, i potser també el nom amb què anomenaven en Puigserver algunes de les seves amistats. S’ha dit i redit mantes vegades, però la versatilitat d’aquesta sala només pot haver sortit de la ment d’un geni, que a Polònia i a la cúpula del Coliseum va entendre que hi ha mil maneres de fer teatre i, sobretot, de disposar l’escena i el públic. A la italiana, a dues, tres o quatre bandes… O, com en el cas que ens ocupa, fent un intercanvi de papers i asseient el públic a l’escenari. I viceversa. La gran caixa negra plena d’arcs de la sala serveix de marc escenogràfic ideal per a aquesta posada en escena, que gairebé podria signar el mateix Fabià com a escenògraf. Diguem-ho ràpid: molt a favor de la disposició de la sala en aquest muntatge, no tant de la proposta escenogràfica de Sebastià Brosa. Una gran bombolla de plàstic protagonitza aquesta posada en escena: penjant amenaçadorament del sostre en un primer moment, fent de terra a continuació i inflant-se després en determinades escenes. És inevitable pensar en la versió més reduïda d’aquesta idea que es va poder veure a Enterrando a Dodot, espectacle que va ocupar els escenaris molt més reduïts de La Gleva i el Tantarantana (creació de la Yaiza Ares).

He començat parlant de l’espai escènic perquè soc deixeble de Ricard Salvat i entenc el teatre com a espectacle, no únicament com a text. I en una proposta escènica en què la il·luminació del Raimon Rius i el vestuari de l’Adriana Parra funcionen de meravella, és una llàstima que l’escenografia jugui una mica a la contra. Un matalàs que cau i torna a pujar és una gran idea per crear el quarto del Raskólnikov, però el seu mecanisme és tan aparatós que hauria calgut trobar una altra solució. La gran bombolla de plàstic fa patir, en determinats moments: no voldríem que cap intèrpret s’entrebanqués, i en molts moments els obliga a caminar com si trepitgessin raïm. Quan finalment (i de forma quasi màgica) s’infla, tampoc s’aprofita massa, escènicament parlant. No seria millor deixa que el fantàstic espai dissenyat per Fabià Puigserver servís de marc escenogràfic? La il·luminació de Rius així ho demostra. Ja per acabar (ara sí): cal que els intèrprets entrin taules i cadires, escena sí, escena també, per crear espais que es desmunten al cap de pocs instants? Menció especial mereix la soferta Maria Rodríguez, que després d’una gran escena ha de fer el mutis arrossegant un matalàs. I ja paro.

Si alguna cosa funciona, i molt, en aquesta proposta és la interpretació dels actors. Tots ells converteixen Crim i càstig en una gran vetllada teatral, des dels protagonistes als secundaris. Pol López té la mà trencada en oferir-nos grans personatges amb aquella facilitat i alegria, i en aquesta ocasió no sabem si alguns dubtes en el text es deuen al poc temps que han tingut per assajar (sempre insuficient) o a una mena d’estratègia estranya per simular falsa naturalitat. Qui s’emporta aquesta funció és, de llarg, la Míriam Iscla: és una gran idea haver convertit el comissari Porfiri en comissària. L’Iscla té el talent i la imatge cultural per defensar aquest paper amb tota la intel·ligència i la ironia que requereix, i les seves escenes amb Pol López són el milloret de l’espectacle. També destaquen un Albert Prat més rus que mai (el bigoti, la primor i l’alçada ajuden), una Francesca Piñón que pot fer tot allò que se li demani o una Roser Batalla que voldríem veure molt més sovint als nostres escenaris. Tots estan bé, ho repeteixo, sigui l’Oriol Guinart fent breus papers, l’Òscar Rabadán de llefiscós Svidrigàilov o la sabadellenca Carlota Olcina com a Dúnia, la germana del protagonista (que sembla la doble de la dissenyadora de vestuari, d’altra banda). Botes, armilles de cuir, abrics, impermeables i caputxes serveixen a la figurinista Adriana Parra per crear un vestuari –a mig camí entre el segle XIX i el XXI– molt reeixit. El meu look preferit és el de la Rodríguez, evidentment.

Pel que fa a la dramatúrgia, servidor no ha llegit la novel·la de Dostoievski, per tant és un espectador totalment verge. La història s’entén a la perfecció i llisca de meravella gràcies a la traducció de Miquel Cabal, i les quatre hores (i quart) no es fan massa pesades per l’agilitat amb què tot s’explica (i un entreacte necessari i reparador). Segurament el personatge de Sónia (Maria Rodríguez) és el que queda més desdibuixat, i la seva trama mereixeria ser ampliada o directament escapçada. Les reflexions de Dostoievski sobre qui té el monopoli de la violència són més actuals que mai, no cal dir-ho. Per això els clàssics són clàssics i ens continuen interpel·lant avui en dia. “Qui és que ara mateix no es considera un Napoleó, a Rússia?”. (No miro a ningú, Vladímir). La música electrònica composta per Arnau Vallvé i accionada per l’actor i músic Joan Solé és més estimulant quan vol ser atmosfèrica que quan aposta per un minimalisme berlinès una mica xumba-xumba. La lluna sembla un planeta dissenyat per Comediants (per què és vermella?) i estem molt a favor del cigarret electrònic com a substitutiu del tabac fet amb “herbes de pastor” que tot ho empudeguen. Paraula d’exfumador.

Raskólnikov és un exestudiant (terme que es podria aplicar a molts intel·lectuals catalans) que defensa que un crim no és tant crim si la víctima és un cuc. I hem de confessar que això que publiqui articles a La paraula periòdica ens va fer molta gràcia, a la meva acompanyant i a mi. Veure’l discutir amb la comissària és el millor de tot l’espectacle, gràcies a una Iscla, repeteixo, en autèntic estat de gràcia. “Que bé que ho he dit, eh?”. Els conceptes de justícia, culpabilitat i innocència recorren tot l’espectacle com un rierol subterrani, que finalment es tanca amb una mena d’epíleg innecessari.

Ah, m’ho deixava. Menció especial al foquista que segueix el Pol López amb el canó de llum durant tota la funció. Espero que li paguin molt bé la seva feina.