Boomers contra Generació Z

Nit d’estrena al Teatre Poliorama. Feia temps que no vèiem una estrena a Barcelona amb tants membres de la professió teatral. I de totes les edats, joves i grans, com al muntatge de La Brutal dirigit per David Selvas. Romeu i Julieta és un clàssic de William Shakespeare que es va representant als nostres escenaris cada cert temps, per recordar-nos, cíclicament, que això de l’amor és una bona llauna. “No m’enamoraré mai més”, cantava sàviament la Núria Feliu adaptant al català el temasso de Burt Bacharach. Potser és que els amants (babaus) de Verona haurien d’escoltar més la Feliu i menys la Billie Eilish.

La història és coneguda per tothom. Dues famílies enfrontades, d’idèntica noblesa i tota la pesca. Els qui érem adolescents durant els anys noranta vam tenir l’adaptació de Baz Luhrman (Romeo + Juliet, 1996), videoclipera i abarrocada fins al kitsch, amb Leonardo DiCaprio i Claire Danes com a protagonistes. David Selvas i companyia han volgut actualitzar el clàssic per captar el públic jove d’avui, retallant i adaptant el text i utilitzant una estètica contemporània. L’experiment acaba resultant una mica confús i funciona a estones: la dramatúrgia de Joan Yago esporga tant el text que aquest queda en la seva mínima expressió, i l’argument encara ens sembla més ridícul, vist amb ulls del segle XXI. Recomanem als instituts que vagin a veure l’espectacle, la pròxima tardor, que abans treballin el text a classe. La traducció de Yannick Garcia Porres fa un rentat de cara al text i aconsegueix que les paraules sonin molt naturals, sacrificant al mateix temps alguns dels paisatges més poètics. Tot allò de si és el cant del rossinyol o el de l’alosa, o que una rosa seria igual de bonica amb un altre nom, queden aquí com anècdotes textuals, vestigis perquè els espectadors més grans puguin reconèixer alguna frase. Tinc la sensació que aquesta voluntat d’acontentar a tothom, joves i grans, ha fet que la cosa quedi una mica en terra de ningú.

La lluita generacional que és Romeu i Julieta (els fills rebel·lant-se contra els pares) també recorre aquest muntatge: David Selvas es “fa el jove”, posant temes de Becky G i Bad Bunny o l’esmentada Billie Eilish, però al mateix temps no pot evitar treure el boomer que porta dins amb els Dire Straits o els Sex Pistols. I acaba l’obra amb un tema de la Nina Simone que, juntament amb David Bowie, demanaria des d’aquí que deixéssim una mica en pau, pobrets meus. El vell truc d’emocionar la parròquia mitjançant la música (Els Joglars ho feien amb Wagner, així qualsevol) és efectista, però ja fa temps que s’ha convertit en un lloc comú. Però anem a la posada en escena: Alejandro Andújar converteix l’escenari del Poliorama en una gran sala de fusta, poc versàtil i la major part del temps força desaprofitada. Ignoro si la cistella de bàsquet és una referència a West Side Story (la vella i la nova), tancant el cercle que va de l’origen a la versió i viceversa, en un exercici postmodern d’autoreferencialitat. M’agrada més la llum de Jaume Ventura i la lluna que és alhora bola de discoteca. L’habitació de Romeu, tot i que minimalista, representa molt bé qualsevol cau d’adolescent. Maria Armengol vesteix els intèrprets amb gràcia i elegància: menció especial mereix el modelet de Julieta durant la festa i el mono de Mercucci. Com a mínim dos dels qui érem a l’estrena ens el compraríem, cadascú amb la seva talla corresponent (oi, Andreu?).

De la part jove del repartiment, destaca una Emma Arquillué amb encant i carisma, que aconsegueix fer una Julieta gens pàmfila, o el que és el mateix, una adolescent que fa justícia a la seva edat (“Pare, per favor!”). L’actriu terrassenca ha passat de la Flyhard, el Tantarantana o la Beckett al gran escenari del Poliorama amb seguretat i fermesa, com si ho hagués fet tota la vida. Guillem Balart es posa el públic a la butxaca amb el seu Mercucci tan bon punt apareix en escena, gràcies al mono de lluentons però també al seu indubtable talent. I diu el text de meravella, d’altra banda. Albert Baró interpreta a Paris amb solvència, i el Romeu de Nil Cardoner resulta un xic apagat, com si toqués amb sordina, no sabem si per indicacions del director o per voluntat del mateix intèrpret. Dels grans, em quedo sense cap mena de dubte amb Xavi Ricart, que clava cada rèplica i que es deixa la pell durant el ball de la festa, demostrant que la gresca i la xerinola no tenen edat. I amb l’Anna Barrachina, la dida-mare que tots voldríem tenir. Com molt bé deia la seva (mítica) Angelina de les Teresines, la dida sap molt bé que els fills són com un pardalet que tens a la mà: si els prems massa fort els aixafes, però si els deixes massa lliures s’escapen. Andrew Tarbet supleix la seva millorable dicció del català amb molta energia, en el paper de príncep de Verona, i amb comicitat en el hot priest de Fra Llorenç (“Jesus, Mary and Joseph!”).

No cal que us expliqui l’argument, perquè ja ens el sabem de memòria. El muntatge passa de forma àgil, però crec que no acaba d’oferir allò que prometia: com l’escena de la festa, tot acaba resultant una mica descafeïnat, i trobem a faltar més perill, violència i disbauxa. El matalàs com a representació de l’habitació de Julieta funciona molt millor que el (ditxós) matalàs de Crim i càstig, tot sigui dit. Però al final, la tragèdia dels joves amants de Verona queda una mica desdibuixada, de tan retallada i estilitzada. «Què t’han donat per un xic d’amor?, es preguntava la Feliu en l’adaptació de Jaume Picas del hit de Bacharach: «Déu mil maldecaps, cent mil mentides. / T’han pres el pèl, per això crides: / “No m’enamoraré mai més”». Doncs això.