Guimerà, de cel i fang

Guimerà, cànon amb peus de fang

Andreu Gomila reflexiona sobre la influència i el reconeixement d’Àngel Guimerà en el panorama teatral i social actual. Guimerà, tot i ser l’epicentre del cànon teatral català i el punt zero de l’escenificació a Catalunya, no és sentit com un pare entre els dramaturgs actuals. Els motius? Són variats, i Gomila els exposa en el número de març.

El corpus teatral de Guimerà mereix un lloc al capdamunt del podi, per exhaustiu, popular i a nivell qualitatiu.

L’extinció

«Una cultura que renuncia a la seva tradició està condemnada a l’extinció». Amb aquesta frase del dramaturg Josep M. Benet i Jornet, Josep Maria Miró reivindica la importància de reconèixer el llegat d’Àngel Guimerà per tal de no abocar-nos a l’extinció. L’autor, que va rebre un dels comiats públics més multitudinaris i sentits quan va morir el 1924, va aconseguir aglutinar el conjunt del nacionalisme català, i va crear un nou heroi veritablement popular que va formar part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions: Manelic.

La cançó i Àngel Guimerà

Miquel Pujadó recorda els inicis poètics d’Àngel Guimerà, etapa que ha estat oblidada i que caldria revalorar amb motiu del centenari de la seva mort. Sovint, els seus poemes eren narratius, però també de to social i reivindicatiu, tot i que n’hi ha que van esdevenir cançons de gran popularitat que fins i tot van ser prohibides per les dictadures de Primo de Rivera i franquista.

Les dones de Guimerà

Lara Díez Quintanilla denuncia el buit analític del llegat d’Àngel Guimerà: la lectura en clau de gènere. Guimerà va defensar i reivindicar la veu de les dones en les seves peces, d’aquí que personatges femenins que es caracteritzen per ser supervivents i extraordinaris fossin el centre de la seva obra. Tot i això, Díez afirma que Guimerà també va legitimar de forma encoberta o inconscient la idea masclista que les dones eren el centre dels problemes, d’aquí que a les seves obres es desencadeni la tragèdia quan la dona s’empodera.

Àngel justicier

Josep Pedrals defineix Àngel Guimerà com el lleó de les lletres catalanes, un intel·lectual que va començar a escriure els seus primers poemes en castellà, però que ben aviat va adoptar la llengua en què tots el coneixem. Més enllà de la seva sensibilitat política i de la seva obra poètica de denúncia i propaganda, Guimerà va ser capaç de remoure l’esperit nacional català a través de la creació de poemes històrics que recordaven els herois de Catalunya. I és que la seva reivindicació de l’ús de la llengua catalana en la literatura i el culte és una de les més punyents i de calat més pragmàtic del segle XIX.

Enric Gallén: Guimerà no és cap autor antiquat

Marta Nadal entrevista Enric Gallén, un apassionat del teatre català modern i contemporani que denuncia la situació de diglòssia que està patint el teatre català en l’actualitat. Gallén també recorda Maria Guerrero, fundadora d’una companyia de teatre que va apostar per Guimerà per regenerar l’escena espanyola; i reivindica que va ser reconegut com un dramaturg de referència indiscutible a escala internacional. Aquestes valoracions contemporànies a l’autor xoquen amb l’allau de crítiques que van eclipsar el cinquantè aniversari de la seva mort. I és que llevat de Josep M. Benet i Jornet, que es va allunyar de la crítica i va apostar per valorar positivament l’obra de Guimerà, la majoria de crítics no li van perdonar la vida.

Guimerà no és cap autor antiquat; el
que cal és llegir-lo i contextualitzar-lo bé.

Record de Ventura Pons. Vola ben alt, Ventura

L’actriu Maria Molins i el productor Edmon Roch diuen adeu a Ventura Pons amb unes paraules ben sentides. Un article de Bel·lo Torras recorda Ventura Pons, director i cineasta que ens va deixar aquest gener passat, recorrent la seva relació personal amb l’artista i el seu llegat. I és que el qui va afirmar que «fer plorar és molt més fàcil que fer riure», s’ha convertit en el cineasta més prolífic del nostre país, havent estat guardonat amb premis a molts països i festivals internacionals, i havent deixat una obra de trenta-tres pel·lícules.

Judith Colell, una vida dedicada al setè art

Gabi Sanislavsky entrevista Judith Colell, directora, guionista, productora i actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, repassant la seva trajectòria professional des del seu debut amb el curtmetratge Clara de Foc (1991), fins al dia d’avui.

Còmic: La filla del mar

Joaquim Noguero parla de l’adaptació en còmic de La filla del mar (1900) d’Àngel Guimerà, que ha acabat aquest mes, i anuncia que donarà pas als contes d’Exorcismes de Vicenç Pagès Jordà a partir del número d’abril.

Les «trimats» i els «seus» primats

Cristina Junyent relata l’obra de Jane Goodall, Dian Fossey i Biruté Galdikas, tres dones pioneres en l’estudi dels primats que van desafiar les normes establertes per la ciència. El resultat? La transformació del coneixement sobre els ximpanzés, els goril·les i els orangutans, i una vida (i mort) dedicada als «seus» primats.

La trajectòria de les trimats, com la d’altres
dones científiques, és més inconformista i marginal
que la d’investigadors homes.

Toni Pou: «11:41. Es pica el pit i se’n va». Jordi Sabater Pi i l’estudi dels primats

Toni Pou recorda Jordi Sabater Pi, el primatòleg que va descobrir el Floquet de Neu. Sabater va arribar a l’Àfrica el 1940 amb disset anys, i tot i que va començar a treballar en una plantació de cafè i cacau, ràpidament es va interessar per la naturalesa que l’envoltava, més concretament pels goril·les i ximpanzés. De fet, el català va publicar el primer article científic sobre goril·les el 1958 i va descobrir que els ximpanzés compartien conductes culturals, treball que va ser aclamat per la comunitat científica del moment.

50 del 0-5. Una golejada per a l’eternitat

Jordi Mata afirma que tot i que el futbol és l’opi del poble, durant el franquisme va ser molt més. El partit del 17 de febrer de 1974 entre el Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona va concloure amb un resultat històric (0-5), que va transcendir allò purament esportiu. No és casualitat que El «New York Times» afirmés que aquella golejada havia fet més per la causa catalana que l’actuació de cap polític o figura de resistència; i és que aquell resultat va contribuir a esperançar un poble de cara al futur.

La marca oriental en Tàpies

Montse Gispert-Saüch ens relata les activitats, obres i exposicions que han sorgit fruit de la commemoració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies, i ens descobreix les influències orientals que van impregnar l’autor, com ara el budisme, fins ara desconegudes.

El ioga és cultura

Bernat Sellarès critica l’impacte negatiu de les invencions modernes, com ara les cadires i els aparells electrònics, en la nostra postura física i estat mental. Després d’exposar la proliferació d’aquests gadjets, així com dels seus efectes sobre la nostra capacitat d’atenció, elogia el ioga com a contrapès saludable a totes aquestes adversitats. A més, també compara la mentalitat occidental (més racional) amb l’oriental (més meditativa), i afirma que tot i les seves diferències, hi ha un clar interès occidental per la pràctica del ioga, ja que és molt útil per afrontar l’estrès i l’angoixa, per exemple.

Encarats: Soroll

Sebastià Alzamora aborda la temàtica del soroll i la diversitat de significats que se’n plasmen en diferents contextos literaris. El soroll pot ser una metàfora de l’activitat humana, però també es pot presentar com a soroll literari i ser percebut com a molest. D’altra banda, Cristina Garcia Molina reflexiona sobre la dualitat entre el soroll i el silenci a través de la metàfora d’un megàfon dibuixat i esborrat per William Kentridge, argumentant que el silenci pot ser una forma de feixisme molecular, mentre que el soroll pot ser una expressió virtuosa.

Palestina-Israel: una qüestió d’imperialisme

Pol Peñarroya assenyala els fonaments de les disputes que han encès la guerra entre Palestina i Israel: la història compartida de les últimes dècades, la disputa simbolicocultural i, sobretot, la qüestió geopolítica.

De Can Milà a Casa Milà

Enric Gomà reivindica l’ús tradicional dels «can» i «cal» per anomenar cases, botigues, fàbriques i empreses, paraules que han perdut popularitat davant de la forma acastellanada «casa». L’exemple més evident? Conèixer Can Batlló no pel nom pel qual se l’anomenava, sinó pel que es va optar a l’hora d’adaptar-la al castellà: Casa Batlló.

Llegiu el número 771 de març de la revista Serra d’Or en paper o en digital!