90 anys de la Segona República

90 anys de la Segona República

El 14 d’abril de 1931, ara fa noranta anys, Lluís Companys proclamava la República i, moments després, Macià el rectificava proclamant l’Estat Català i la República catalana en el marc d’una federació ibèrica. Ràpidament, des de Madrid van fer gestions perquè la República catalana fos substituïda per la Generalitat de Catalunya. Per a recordar-ho, publiquem tres articles de Joan Esculies, Teresa Abelló i Jordi Casassas Ymbert que n’analitzen el moment, els fets posteriors i les conseqüències que se’n van derivar. Uns fets que avui en dia no ens són del tot aliens.

Mercè Ibarz, la llibertat creativa

Marta Nadal entrevista la periodista i escriptora Mercè Ibarz i en destaca la llibertat creativa, la combinació de gèneres que dona lloc a una mena de gènere híbrid a mig camí de la memòria, la crònica periodística, l’assaig o la narrativa i de les múltiples possibilitats que ens ofereix la literatura. Ibarz ha publicat aquest passat 2020 Tríptic de la terra, que reuneix La terra retirada (1993), La palmera de blat (1995) i la inèdita fins ara Labor inacabada. Ésautora, entre d’altres, d’A la ciutat en obres (2002), Vine com estàs (2013), L’amic de la finca roja (2017), Mercè Rodoreda. Exili i desig (2008), i de l’antologia Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana (1876-1938). De tot plegat, en parlen en aquesta interessant conversa.

El boom de les microeditorials

Manuel Llanas explica com des del 2000 fins avui hi ha hagut un boom de microeditorials, un fenomen totalment nou, si més no per les proporcions, en la nostra història editorial. Són editorials d’especialització temàtica i que trobem repartides per tot el territori de parla catalana.

El món romà no era indestructible

«Si van caure els romans, no existeix imperi que no estigui destinat al fracàs», afirma Frederic Ribas, que resumeix exhaustivament i amb molta claredat què va provocar la caiguda de l’imperi romà —tan avançat en tots els sentits— i el començament de l’edat mitjana. També diu que si «Roma es desenvolupà en mil anys i es desintegrà només en cinquanta» no podem pensar que la nostra societat del benestar sigui intocable, ja que «la història no ofereix cap exemple de civilització indestructible i, tanmateix, la majoria dels pobles estan convençuts que el que succeí a les anteriors no pot passar a la seva.»

L’opinió d’Aldekoa, Beorlegui i Tomàs

Xavier Aldekoa escriu sobre la nostàlgia de veure somriures en la gent del carrer, que ja fa temps que tenim amagats darrere les mascaretes. Tanmateix, a l’Àfrica són pocs els qui l’amaguen, diu; Albert Beorlegui destaca la importància de les dedicatòries en els llibres, i posa l’exemple que ell mateix ha trobat en un llibre de Shakespeare de 1889. Ens explica com a partir d’aquestes ratlles podem descobrir històries personals; Neus Tomàs denuncia la situació de pobresa mundial que es pronostica que anirà en augment, especialment entre els més petits, a causa de la malnutrició i la manca d’aigua. Alhora, fa una crida a l’autoresponsabilitat i a consumir productes ecològics o artesans i de proximitat.

Record de Nèstor Luján

Jaume Fabre recorda el periodista Nèstor Luján, ara que ha fet 25 anys de la seva mort. «Seria molt millor que tothom escrivís amb ploma d’oca i digués coses més intel·ligents, encara que sortís més tard», era un dels seus lemes. Repassa els llocs per on va passar com a periodista, especialment a «Destino», fins a ser-ne director. També explica com es va arriscar com a director i com es va mullar en els seus articles durant el franquisme, per això va ser expedientat i fins i tot condemnat a presó.

La batalla de (contra) les idees

Francesc-Marc Álvaro reflexiona sobre la polarització política. Se centra en la forta entrada del partit d’ultradreta Vox al Parlament de Catalunya. També dels bons resultats de la CUP, formació anticapitalista que «col·loca els seus principis per sobre de qualsevol altra consideració: un actor polític al marge de les lògiques parlamentàries habituals». Així, conclou, «tenim dos grups més ocupats en la batalla estrictament ideològica que en les servituds de la tasca legislativa».

Vicenç Viaplana, el fluir de la pintura

Ens endinsem en la trajectòria del vallesà Vicenç Viaplana i parlem de l’exposició més ambiciosa que s’ha fet mai de la seva obra pictòrica que acull la Fundació Vila Casas. Montse Gispert-Saüch Viader ens explica un recorregut de quaranta anys llargs que dona fe de la vitalitat de la pintura de Viaplana. «La seva obra és una lluita constant per ampliar els seus límits i reinventar-se.» S’inspira en disciplines com la fotografia i el cinema, i defineix el seu estil com poesia, ambigüitat, indefinició, misteri… «El bosc captura l’imaginari de l’artista i es dona en la seva pintura.»

L’epistolari Carner & Ferrer

Ja en premsa, aquest epistolari aplegarà totes les cartes conservades que testimonien la relació entre Josep Carner i Miquel Ferrer. Els autors d’aquest article, Josep Ferrer i Joan Pujadas, ressegueixen el camí i el context d’aquestes cartes, entre l’exili a Mèxic i el retorn a Europa, i també les discrepàncies entre tots dos. Un testimoni d’una època que cal divulgar.

Antonio Vivaldi, el mite i l’enigma

Xavier Chavarria dedica el seu article a Antonio Vivaldi i la seva música, que havia estat absolutament oblidada fins al primer terç del segle XX, moment en què es va recuperar. Viatgem a l’Ospedale della Pietà, on va començar com a mestre de violí i va arribar a ser el responsable d’organitzar-hi la vida musical i de compondre per a les seves alumnes obres instrumentals i vocals que sonaven en serveis litúrgics i en concerts privats. Aquesta música, pensada en clau femenina, «va fascinar mig Europa i tres segles després continua seduint-nos per la seva bellesa i la seva vitalitat».

Absències i records: Jordi Fàbregas

Miquel Pujadó recorda «Jordi Fàbregas, un dels noms essencials per comprendre l’evolució de la cançó i de la música populars en el nostre país», que ens va deixar el passat mes de gener. Fa un repàs de la seva obra musical, des d’alguns temes propis i adaptacions de Jacques Brel, passant per la cançó i la música tradicionals, fins al grup Coses, amb el qual va publicar tres àlbums. Pujadó també ens recomana un llibre dedicat a Carlos Cano, signat per Omar Jurado i amb fotografies de Juan Miguel Morales.

Josep Maria de Sagarra i el fred de la postguerra

Enric Ciurans ens aboca a la figura de Josep Maria de Sagarra, «un dels pilars essencials de la literatura catalana» amb una vasta producció en tots els gèneres: des de l’assaig, el periodisme i la traducció fins a la novel·la, la poesia i el teatre. Un autor fonamental i polièdric admirador i seguidor d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer. Ciurans ressegueix les diferents etapes del teatre sagarrià, però se centra en la segona, a finals dels anys quaranta, una etapa existencialista que s’allunya dels paràmetres del seu teatre anterior per endinsar-se en un món ombrívol que reflecteix l’ambient de la societat de postguerra, i n’analitza Ocells i llops, La fortuna de Sílvia i, sobretot, Galatea.

Marta Esteban. La producció de cinema com un art

Pere Vall conversa amb la productora Marta Esteban «un cau d’idees i de projectes, de somnis en forma de pel·lícules». Viatgem al Perú per conèixer els seus orígens professionals en la realització de documentals. Després, del seu pas com a realitzadora per TV3, de la primera etapa com a productora a Messidor Films on va aprendre molt de Tanner i Loach i, finalment, de la seva actual aventura: la productora Imposible Films, en què la seva relació amb Cesc Gay ha donat fruits com A la ciutat, Ficció, V.O.S., Una pistola a cada mà, Truman i la recent Sentimental.

Elena Trapé, la màgia es troba en un set de rodatge

Parlem de televisió, cinema, projectes presents i futurs, i de tants altres temes lligats a l’Elena Trapé, premiada per la direcció de llargmetratges com Blog i Les distàncies; telefilms com La ruïna, i sèries com «Boca Norte», i, més recentment, el fenomen televisiu «HIT», una sèrie que ha generat interès, reflexió i polèmica, que parla sense embuts de l’adolescència i que qüestiona l’èxit de l’actual sistema educatiu. Gabi Stanislavsky ens explica els seus anys de formació; Woody Allen, Antonioni, Fellini i Cassavetes li van fer estimar el cinema i Isabel Coixet n’és un clar referent.

Per acabar, la «Tria personal» de Vicenç Llorca, les ressenyes, les notes de lectura i la pàgina de jocs, amb els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas, tanquen aquest número d’abril de «Serra d’Or», que podeu trobar tant en paper com en digital!