Som un sistema incomplet de connexions

És natural i oportú que les exposicions surtin del seu lloc ideal. Sovint, els murs de la sala limiten l’abast d’allò que es vol explicar o mostrar. Els museus saben que cal estimular la diàspora. Un bon exemple d’aquest desplegament complementari és el que ha fet el Museu del Disseny amb la mostra Victor Papanek: la política del disseny. Entorn de l’exposició central graviten activitats de tota mena –dins i fora del museu– que divulguen –des de la teoria i la pràctica– el pensament del dissenyador austríac. El programa de tallers Dissenyar mons reals –comissariat per la llibreria La Caníbal– és una d’aquestes propostes addicionals.

El Centre Cívic Joan Oliver-Pere Quart (dedicat a la innovació social) va acollir el primer taller, titulat Utopies, distopies i abstraccions i conduït per Helen Torres, sociòloga, professora i traductora. Torres ens va convidar a matar el pare. O almenys a qüestionar-lo, a discutir-lo. El pare és Papanek, és clar. Els tallers que ens ocupen ja tenen aquest objectiu. Amb ells es vol «obrir un marc de pensament crític sobre els imaginaris de l’exposició». Torres ens reunia, doncs, per «connectar el pensament de Papanek i els seus coetanis amb corrents actuals; per fer una relectura de les tesis dels anys setanta». El disseny –deia Papanek– és una forma de fer política; si els principis del disseny canvien, no cal dir els de la política. I com la política, de fet, el disseny configura maneres de sentir i pensar. Per confrontar l’ideari de Papanek, la tallerista va ajudar-se de dues filòsofes: Donna Haraway i Isabelle Stengers. Quedem-nos, sobretot, amb el nom de Haraway, que apareixerà més tard. Abans, tornem al nostre home.

Torres ens alertava que el taller no consistia en un acostament exclusiu a Papanek. Tot i això, sí que vam resseguir alguns dels punts clau de la seva trajectòria. La perillositat dels dissenyadors (creadors d’automòbils), els mobles nòmades (l’austríac s’avança a Ikea), l’arbre de les discapacitats (avui ningú és ‘normal’, com ens fa veure l’exposició) o el vincle fonamental amb l’arquitecte i pensador Richard Buckminster Fuller. Buckminster Fuller defensava que «tot està connectat amb tot». Recordem la cúpula geodèsica. Veia el món com un mapa de múltiples i constants connexions. És aquí on apareix Haraway, que diu: «Ningú està connectat a tot. Tothom està connectat a alguna cosa, però no a tot. Cal tenir en compte l’especificitat; la proximitat de les connexions». Som, doncs, un sistema incomplet de connexions. De les connexions vam passar a les necessitats. Torres ens empenyia a polemitzar sobre el concepte de necessitat. La conversa entre ella i nosaltres, els participants, es va desenvolupar a través de la creació d’eslògans. «Els desitjos no són necessitats». «Les idees no són innocents». «Qui crea el món real? Per a qui és real?». «Les necessitats ens són imposades». La conclusió sortint era la d’un món fràgil i imposat. Fràgil, precisament, perquè és imposat. Com diu Haraway, quan parla de relacionalitat, «la realitat és problemàtica». El taller tancava amb una partida de ‘dòmino de les utopies’. Havíem d’imaginar el barri ideal, que no és una tasca senzilla: la realitat sempre et reprimeix.

El segon taller –Teixir possibilitats múltiples– ha estat dirigit per Irene Pérez, artista visual i activista ecofeminista. Pérez no ha conegut Papanek fins que el museu li ha dedicat una exposició; per contra, sí que està familiaritzada amb Buckminster Fuller, referent per la seva obra i la seva filosofia als Estats Units, on la tallerista va estudiar Belles Arts. Pérez ha plantejat el seu taller –impartit al Centre Cívic Vil·la Urània– com la recerca d’una metodologia; una de les seves línies de treball és la investigació de les relacions d’aprenentatge: qui aprèn què i com. “Hem d’aprendre a desfer jerarquies. Una de les coses que més m’ha sorprès de Papanek és la relació que estableix amb els seus alumnes. De fet, Disseny per al món real està dedicat a ells”, diu. El taller, dèiem, ha servit per desenvolupar una metodologia: com podem pensar com treballar. Un treball pensat sempre des de la col·lectivitat. A la pràctica, la metodologia rumiada s’ha aplicat per crear un objecte d’usos múltiples i de base tèxtil. Així, el mètode ha incorporat arts sostenibles i ecològiques. La tècnica seguida ha estat la del reús. “És important el matís: el reús no converteix un material en un altre. Només la forma és modificada”, sosté Pérez.

Blanca Callén, psicòloga social i investigadora, experta en la producció de residus electrònics, ha conduit el tercer taller: Totes les persones som dissenyadores. Callén també ha volgut “portar el pensament de Papanek a l’actualitat”. El seu àmbit de treball l’empeny a fixar-se en la crítica del dissenyador a “la superproducció, el capitalisme i el consumisme”. La tallerista ha treballat aquesta crítica a través dels residus. Els assistents al taller hem hagut de portar un objecte obsolet o avariat (bombetes, una afaitadora…) per fer-ne una autòpsia. L’anàlisi ha servit per aplicar la mirada de Papanek, per veure quins criteris del disseny social han fallat. La fallida de l’objecte ens empeny a reflexionar sobre la seva operativitat futura. L’objecte seguiria sent operatiu el 2050? És un utensili que cobreix una necessitat real? “És sorprenent com hem avançat tant poc en quaranta anys, des de Papanek. Les seves crítiques i propostes, que també tenen alguna limitació, segueixen sent necessàries i urgents avui. Són un toc d’atenció a la sostenibilitat, al sentit de la producció, al plantejament de les nostres necessitats reals”. El redisseny –el reús– és una de les solucions pràctiques a la sobreproducció desbocada.