Les finestres de la Maria

Fa més de trenta anys vaig publicar al número 3 de la revista Faristol (desembre de 1986) un article en què em referia a l’esclat que es va produir l’any 1962 en el nostre món cultural. Entre altres coses, deia: “No podem dir que Joan Fuster s’adonés aquell any de com eren els valencians, ni que Manuel de Pedrolo sentís que tenia cua de palla, ni que Josep M. Espinàs havia perdut una agenda, ni que Rosa Sensat podia fer una escola d’estiu… Ni, naturalment, que Maria Rius descobrís que havia nascut per dibuixar. No. Tothom portava molt de temps de preparació, d’escalfar motors per irrompre públicament quan fos possible amb tota l’empenta del món.”

Efectivament, poc abans de 1962, Maria Rius ja s’havia iniciat en l’ofici i havia il·lustrat uns llibres molt senzills de l’editorial Roma, com si preparés el salt per incorporar-se tot seguit al moviment que iniciaria La Galera, que naixia el 1963, amb uns àlbums com L’entremaliada del  ramat, d’Àngels Garriga, i L’avet valent, de Jordi Cots, suggerits i impulsats per la pedagoga Marta Mata i l’editor Andreu Dòria. S’iniciava l’aventura del nou llibre per a infants que estimularia la creativitat de tants escriptors i artistes que només esperaven que se’ls permetés treballar per demostrar el que podien fer amb uns resultats tan positius que van sorprendre i enlluernar el públic d’aquells anys que potser, sense ser-ne conscient, els estava esperant.

A partir d’aquell moment, Maria Rius comparteix la seva feina a La Galera i tot seguit a Cavall Fort –unes portades precioses–, i projecta els seus dibuixos a altres centres d’interès com les editorials Alfaguara, Anaya, Barcanova, Bruguera, Carrogio, Casals,  Claret, Combel, Cruïlla, Educa, Hymsa, Igreca, Joventut, La Magrana, Mediterrània, Onda, les PAM, Parramon,  Prima Luce, Salòria (La Seu d’Urgell), S.M., Teide. I Gakken (Japó) i Barron’s (EUA).

L’activitat de Maria Rius en aquest terreny no es va limitar a treballar intensament per fer més entenedors i atractius els textos d’altri amb les seves il·lustracions tan lluminoses, sinó que participa des del primer moment en totes les aventures per dignificar i divulgar la professió: associacionisme, reivindicació de drets d’autor, projecció social. Va treballar des del primer moment en l’àmbit del llibre per a nois i noies del Congrés de Cultura; va ser fundadora de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya; ha exposat de tant en tant la seva obra i ha participat personalment o amb comunicacions i ponències en diverses jornades en què es debat la professió; ha estat mestra de l’Escola de la Dona, i més coses. Alguns dels  tres-cents setanta llibres que ha il·lustrat s’han publicat a vint-i-cinc països. Val a dir que l’entusiasme amb què assistia periòdicament a la Fira de la Il·lustració de Bologna li ha proporcionat molts contactes a escala internacional.

En dues ocasions ha guanyat tant el premi Lazarillo com el de la Crítica Serra d’Or; i també el de la Generalitat, el Junceda i aquest 2018 la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Ilustración, i s’ha creat un premi per als nostres il·lustradors que duu el seu nom. El jurat va creure que era ella la primera a qui se li havia  d’atorgar.

Van passar uns quants anys fins que La Galera va voler fer un balanç d’aquest moviment pel nou llibre infantil amb la publicació, el 1979, de Quaranta i quaranta, homenatge a Josep M. Folch i Torres, de qui es complia el centenari del naixement: una mostra antològica dels contistes i il·lustradors que hi havien participat,. El llibre, prologat per Teresa Rovira, va comptar com a introducció dels il·lustradors seleccionats amb un text de Maria Rius, tan clar com els seus dibuixos. No em puc estar de referir-m’hi.

Perquè es veiés que l’aparició inesperada de tants professionals no era fruit d’una generació espontània, ens explicava que al llarg de tants anys de silenci imposat pel desastre de la Guerra Civil, molts havien trobat papers antics en algun racó de casa:  “Així, tot fullejant els antics àlbums com En Patufet, Mainada, Virolet… ens arribaren les il·lustracions de Junceda, d’Opisso, de l’Apa, de Llaverias; o bé en algun racó d’armari, guardat per la mare, trobàrem un cançoner d’Apel·les Mestres des del qual una colla d’infants amb canyes i barrets de paper ens cantaven la cançó del cavall de cartró; o ens extasiàvem amb la senzillesa i la màgia de Torné Esquius que il·lustrava uns cançoners de Narcisa Freixes. Les imatges d’Emili Ferrer, Joan d’Ivori, Xavier Nogués, Mercè Llimona, ens captivaven des d’uns llibres molt nostres, malgrat que ja feia uns quants anys que no es trobaven a cap llibreria. Els dibuixos de Lola Anglada ens feien somiar que dormíem en un llit isabelí com el d’en Peret o que, amb la Margarideta, ens inventàvem històries fantàstiques, voltats de conills i llangardaixos. Aquestes imatges, a voltes esgrogueïdes pel temps, ens van anar formant el gust que més endavant ens portà a la tasca d’il·lustrar llibres i revistes per als infants i nois i noies de casa nostra.”

En aquests moments, després de tants anys d’estar al peu del canó, l’activitat de la Maria s’ha reduït considerablement. Podríem dir que s’ha jubilat, però… Però quan algú se sent tocat per la vareta màgica de la creativitat, no pot abandonar mai del tot allò que li ha omplert la vida.

Ara s’acaba de publicar un llibre, Les finestres de la Maria (Edicions Salòria) els textos del qual els ha escrit l’activista, escriptor i crític –un tastaolletes professional!– Joaquim Noguero, a partir d’una sèrie d’il·lustracions que la Maria ha fet al llarg del temps per fixar sobre teles i papers alguns d’allò que en podríem dir que són els seus  “escenaris de la memòria”.

Veiem el casalot de Sant Pere de Riudebitlles on va néixer abans d’hora l’any 1938, setmesona, perquè les bombes que queien sobre el país van alterar el ritme vital de la seva mare, que era mestra. Des del primer moment va estar rodejada per l’escalf dels pares i d’uns germans que havien arribat abans, així com també va contribuir a acollir amb afecte els que van venir després d’ella. Onze, en total!

La família es desplaça a Esparreguera, a can Rubió, on té ocasió de fer-se amiga d’una gallina i la seva llocada. Com la va impressionar la curta estada a casa, pels volts de Nadal, d’un gall d’indi que no s’ha estat de dibuixar tal com el recorda: inflat i fatu, mocós i vermell!. Les llargues nits d’hivern es diverteix associant els regalims que provoca el baf a les finestres a algun personatge dels dibuixos animats. En una època d’escassa circulació, el seu pare té el costum de llogar una mena d’autobús -avui el qualificaríem de vella carraca- que condueix ell mateix en cada ocasió que han de batejar un nouvingut. A la Maria, que no està acostumada a viatjar-hi, li fa l’efecte que mentre ella resta immòbil, ben asseguda a tocar la finestra que li ha correspost, el món, el paisatge, la població, no paren de rodar al seu voltant.

La família es trasllada a Barcelona i s’instal·len a la rectoria d’una vella església del carrer Elisabets,  justament on ara hi ha una gran llibreria. Els seu pare, que és ebenista, treballa intensament per fer-lo ben ben habitable. Anys a venir, quan ells ja no hi viuran, alguns dels prestatges de La Central del Raval exhibiran els llibres -aquest mateix, per exemple!- que la Maria ha il·lustrat amb tant d’art i traça. La mare escolaritza  tota la colla de germans -recordem que són onze!- perquè no li agrada l’escola tan fosca d’aquells anys de la postguerra. I mentre la bona dona els ensenya “com si fossin fills seus!”, el pare ha de treballar sense parar. Hi ha tantes boques per omplir!

Després, cadascú s’espavilarà pel seu compte, entrarà o no a la Universitat  i, si ho fa, triarà la carrera per a la qual es creu més dotat.

Més finestres! La del cremallera que els puja a Montserrat; la dels primers mariners americans que passegen per la Rambla i admiren flors i bestioles; l’ull de bou on la Maria s’asseu, somia i es fa gran… I ja ha crescut tant que la veiem darrere la finestra del tren que se l’emporta cap a Suïssa, a estudiar i treballar, i, més endavant, a Alemanya on, després d’aprendre l’alemany a corre-cuita, farà classes a infants.

De retorn a casa, les finestres s’obren per ensenyar-nos com era de jove quan dibuixava i pintava allò que veia enllà de la casa dels pares, el que veurà, un cop casada amb el meu amic Alfred, a Sarrià, i més endavant, el campanar de Bolvir on passaran tant de  temps com podran veient com creixen en Miquel i l’Eulàlia, els seus fills.

A Barcelona, i com que són uns culs inquiets, passaran de Sarrià a l’Eixample, amb  el finestral que s’obre a un dels patis interiors de la quadrícula. I de l’Eixample a la Vila Olímpica, amb una mateixa finestra a través de la qual de nit podran contemplar el reflex de la Lluna i les estelles sobre el mar i, de dia, les barques i les gavines que volen i naveguen.

Els textos que Joaquim Noguero ha escrit per comentar aquestes finestres és poètic, enjogassat. I divertit. Es veu d’una hora lluny que coneix a fons la Maria perquè  no ha parat d’emocionar-se davant aquest recorregut per la vida a través d’unes finestres ben reals, però gairebé màgiques.