El segon gelat té el mateix preu que el primer

A vegades les gavines queien del cel i robaven el gelat dels clients despistats. Quan això passava, les gavines desapareixien entre els edificis del passeig abans que els clients despistats poguessin reaccionar. Llavors els clients despistats es miraven estupefactes en Claus, que havia de dissimular un somriure i fer veure que li sabia molt greu. Si li demanaven un altre, en Claus havia de disculpar-se i dir que el segon gelat tenia el mateix preu que el primer. De tant en tant, algun client s’enfadava i no tornava més. Però què li importava a en Claus? Els clients despitats arribaven i marxaven, mentre que les gavines sempre eren allà.

Potser en Claus se sentia sol, i potser les gavines li feien companyia: quan elles reien, ell gairebé volava. Potser sí. Però els estius es feien més fàcils si se’ls passava al passeig venent gelats. Era el millor que podia fer d’ençà que els havia perdut, amb una firma tremolosa davant d’un notari.  

Bé, és igual. Tot allò havia quedat sis anys enrere. Havia quedat a la ciutat més enllà de la C-65, ho havia deixat a les esquenes. En Claus venia gelats al passeig davant el mar, amb les gavines; i potser no era feliç del tot, però era. Que ja és prou. O això semblava.

Tarda de principis d’agost, trenta-dos graus, els turistes demanaven amb veu cansada boles de xocolata. La C-65 el seguia separant de la ciutat, però aquella tarda en Claus va descobrir que no era la ciutat del que s’havia passat sis anys fugint.

Després de servir una terrina de llimona, se la va trobar al davant. A ella, i a ells dos. No va veure, en canvi, l’home ric de les construccions, però no podia ser lluny. Mai no era gaire lluny d’ella. Ella els hi preguntava què volien, mentre amb una mà buscava al moneder. Ells rumiaven indecisos: l’elecció del gelat és la segona decisió més important d’un infant. El gran va demanar avellana, el petit es va inclinar per maduixa. I només llavors, només quan ella va mirar a en Claus per repetir allò que ells acabaven de demanar clarament, el va reconèixer.

Ella va quedar congelada, com si en comptes de trenta-dos graus el termòmetre marqués sis anys d’hivern. Va estar a punt d’excusar-se o de marxar corrents, però en Claus va reaccionar primer. 

—Avellana i maduixa, oi? Son els meus preferits —va dir als nens, picant-los l’ullet.

El gran va somriure, el petit va mirar cap a la seva mare amb timidesa. Ella va intentar aparentar normalitat.

—Quant serà? 

Quant serà? En Claus els hagués regalat tots els gelats, i tots els dies d’estiu, i tots els anys de la seva vida. Quant serà? Pel gelat de iogurt i avellana, que em reconegueu per qui soc; pel de maduixa, l’abraçada que no us he pogut fer. Quant serà? L’última trobada entre en Claus i ella li havia costat la família i les amenaces de l’home ric, tot i que ella n’havia estat còmplice des del principi. 

—Tres cada un —digué en Claus, allargant els gelats. Ella va pagar i va marxar sense acomiadar-se, com ja havia fet abans.

En Claus va seguir-los amb la mirada. Va veure com ella anava fins a l’home ric i li parlava amb nerviosisme. Mentre discutien, una gavina va deixar-se caure sobre el gelat de maduixa.

El nen es va posar a plorar. Ella va agafar-lo de la mà i va tornar cap a en Claus, a demanar si podia donar-li un altre gelat al seu fill. Al fill de tots dos.

Però en Claus va arronsar les espatlles.

—El segon gelat té el mateix preu que el primer. 

Potser ella s’enfadaria i no tornaria més. Però què li importava a en Claus? Els clients arribaven i marxaven, però les gavines no li havien fet mai mal.