Daurar la pell

Som a les acaballes de juny i cau el sol sobre els camps de blat. Me’ls miro des de la finestra. El vent balanceja les espigues suaument, com ho fan les onades del mar un matí de bonança. M’agradaria estirar-m’hi i que el sol, que ara daura les espigues, daurés també la meva pell. M’hi estiraria i no me’n mouria mai més, de damunt d’aquest mar d’espigues. No me’n mouria mai més, de damunt d’aquest mar que bressola el meu pensar. 

I me les imagino, totes aquestes carícies. Les de l’aigua i les del sol i les del vent. Me les imagino totes a través de la finestra del meu John Deere. I penso que d’aquí a un moment les carícies es tornaran aspres, que aquest blat serà rostoll, i que ens rascarà els turmells totes les tardes d’aquest juliol que ja es perfila.