Una nova idea

L’independentisme desitja desesperadament una nova idea. És un buit a omplir tan gran que 700 persones han pagat entrades a dotze euros per escoltar a Jordi Graupera i Clara Ponsatí el pròxim Sant Jordi a la tarda. És la raó per la qual Jordi Turull deia aquest cap de setmana que “La tornada del president Puigdemont ha de ser un rellançament del Procés”, així, amb totes les lletres de la paraula P. A la inversa, també explica l’excés mòrbid de plaer en l’autoempetitiment d’Esquerra Republicana assenyalant que cap de les alternatives suposadament rebels demostra la seva rebel·lia. Després de la dècada passada no hi ha cap manera de justificar que els catalans no votin sobre el seu futur o no tinguin la mateixa sobirania que els espanyols. I, per més realpolitikistes de saló que ens posem, la superioritat d’un marc mental a l’hora de justificar-se democràticament acaba fent bretxa en els discursos i en els cors, que acaben fent bretxa en la realitat. L’autonomisme és un pegat postfranquista, i el federalisme és un camí que, o és cínic, o, si no ho és, a la pràctica comporta el dret a l’autodeterminació. La sobirania nacional de Catalunya és l’elefant a l’habitació de qualsevol conversa política. L’independentisme desitja desesperadament una nova idea per tornar a dir el que tothom ja sap.

O sigui que a aquestes altures tothom sap també que el problema no és la visió, sinó la credibilitat per dur-la a terme. El Procés ha fet que els catalans no puguin tornar a creure en una emancipació nacional indolora en democràcia. Com que Espanya s’hi oposa, els moviments que lluitin per la sobirania han de transmetre una capacitat per anar més enllà dels límits de la política parlamentària normal quan la situació porti inevitablement a un cul-de-sac de votar o no votar. Si hi ha revolució, no serà dels somriures. Però el Procés també ha servit perquè la Generalitat sigui vista com una institució subsidiària amb molt poc poder per fer la diferència. Per això l’última campanya del govern reclama histèricament la utilitat marginal d’ocupar el Palau amb un apoliticisme sense complexos: més mestres, més policies i, en definitiva, més coses que tindria qualsevol autonomia sense llengua ni història independents. Si ningú té credibilitat revolucionària i la Generalitat no té credibilitat política, es crea un forat immens i l’anhel d’omplir-lo.

El discurs d’Alhora ha sorprès perquè sembla que la idea no sigui gens nova. Tots els partits independentistes fan la cantarella de voler les dues coses al mateix temps, i de Graupera i Ponsatí se n’esperava una fórmula més resplendentment contraintuïtiva. Si vols ser generós i llegir-los atentament, sí que apareix un programa que es podria resumir en “fer polítiques que assenyalin el conflicte”. Es proposa un partit en què ocupar la Generalitat serveixi per dir que la Generalitat no serveix de res sense independència. L’adversari seria la inèrcia de Junts i Esquerra que en la seva competència partitocràtica acaben convertint l’independentisme en una cursa entre autonomismes estrictament neopujolista. Graupera i Ponsatí diuen que ells capitalitzarien la fricció en comptes de l’acord. Governar bé no voldria dir contractar més professors, sinó utilitzar la sentència del 25% de castellà com un bumerang conta ella mateixa perquè les escoles on no es parla ni un borrall de català retratin l’enganyifa del sistema, i aprofitar l’efecte per mantenir candents el desig i la necessitat d’independitzar-nos dels tribunals espanyols.

La fórmula té alguna cosa seductora i no cal dir que Graupera i Ponsatí fan discursos molt més bons que els dels grans partits gràcies a una barreja de talent genuí i manca de servituds i motxilles. Al mateix temps, el projecte és molt difícil de dur a la pràctica sense manegar molt de poder i, sobretot, és molt fàcil de cooptar discursivament. De la mateixa manera que Junts i Esquerra van fer una abraçada de l’os al concepte d’autodeterminació i l’han buidat de contingut amb la seva pràctica política, l’èmfasi en la denúncia del conflicte nacional que proposa Alhora es pot incorporar en la retòrica dels partits hegemònics encara que no el practiquin de debò, mantenint-nos en la confusió depriment a què ens hem acostumat els últims anys. L’independentisme desitja desesperadament una nova idea, però desitja encara més desesperadament que no la segrestin els partits i lideratges que ja no tenen cap credibilitat. Algú hauria de tenir alguna idea per evitar que els forats negres absorbeixin les idees.