Tens un correu

M’he acostumat a passar la nostàlgia dels diumenges al vespre llegint cartes. Això no vol dir que sigui una persona molt anacrònica, sinó que tinc una carpeta al correu destinada a desviar-hi totes les newsletters (butlletins) a les quals estic subscrita. Sempre m’hi registro sabent que està per sobre les meves possibilitats llegir-les totes, però m’agrada saber que tinc disponible una col·lecció de cartes que persones desconegudes han escrit per a mi.

Per a qui no hi estigui familiaritzat: darrerament molts periodistes estan decidint marxar de mitjans de comunicació convencionals i enviar els seus articles a través de plataformes de correu massiu (normalment Substrack). El butlletí és una eina que utilitzen gairebé tots els mitjans per estalviar al lector la feina de selecció (ehem), però aquests autors han canviat la seva funció mediadora i l’han convertit en contingut en si mateix. 

Tot va començar amb alguns articulistes anglosaxons, que eren prou reconeguts per marxar dels mitjans on col·laboraven enduent-se els seus lectors amb ells: Casey Newton, un autor de Sillicon Valley va marxar de The Verge i cobra 10 dòlars mensuals als seguidors de la seva newsletter independent o Anne Helen Petersen, escriptora especialitzada en cultura laboral, va marxar de Buzzfeed i va crear Culture Study. Amb el temps, han sorgit butlletins de molts tipus i temàtiques, i fins i tot hi ha mitjans que les han professionalitzat. El meu format preferit, però, és el que més s’assembla a la carta convencional. Paula Serra (un recull de reflexions i lectures), Ainhoa Marzol i Janira Planes (sobre actualitat i internet) o Nina Montaigne (sobre pressió estètica i cultura de la dieta) envien als seus subscriptors textos on descabdellen pensaments i recomanacions de tu a tu. 

La moda de les newsletters és una conseqüència més de la precarietat del món de la comunicació (poques són remunerades), però també demostra una manera diferent d’acostar-se a l’actualitat, a l’art i al coneixement en general. Un cop el lector accepta rebre les cartes a la seva bústia personal, s’estableix un vincle que va més enllà de presses, pesca-clics i algoritmes, i això permet als autors dedicar-se pausadament a allò que envien.

Fa un temps, Remedios Zafra em deia que “l’escriptura epistolar és subversiva, perquè l’escriptura només és un espai d’intimitat quan permet cert desenvolupament”. A l’assaig Frágiles (Anagrama) desplega un recull de cartes a una lectora anònima i col·lectiva, que s’assembla molt al lector desconegut de les newsletters. Ho argumenta amb vocabulari típic del feminisme, com ara cures i experiència concreta, perquè encara que el lector sigui anònim, la correspondència sempre té un to més íntim que l’assaig o l’article d’opinió que busca universalitat. Ho vam veure també a Fils (Arcàdia), el recull de les cartes que Marta Segarra i Ingrid Guardiola es van intercanviar durant el 2020, on pensaven juntes sobre el desig, les cures, el patriarcat, la tecnologia o la crisi sanitària.

Hi hagi un destinatari únic o col·lectiu a l’altra banda, qui seu victorianament a escriure una carta no acostuma a fer-ho com un geni filosòfic sinó generosament. L’escriptor, el receptor i els referents es barregen i el discurs adquireix el to d’una conversa sense pretensions. De fet, una pràctica habitual a les newsletters és la d’afegir una llista de recomanacions al final, on es relliga tot allò que s’ha explicat amb articles, llibres i altres newsletters, de manera que el discurs es converteix en col·lectiu i infinit.

Té certa gràcia que sigui precisament quan crear contingut (sic.) és més impulsiu que mai ens aficionem a una cosa tan anacrònica com la correspondència. Però també té sentit que davant la sobrecàrrega d’opinió i tesis grandiloqüents, una carta a la bústia ens recordi la part més humana del procés de discurs.