Cartes en un mal any per al desig

Ha estat un mal any per al desig. Això no ho podia saber Ingrid Guardiola el 30 de setembre de 2019, quan va enviar la primera carta a Marta Segarra i li va dir “Vull parlar de forats, de ruïnes i del desig que s’hi escola”. Un encàrrec per al Canal 33, “Correspondències”, va iniciar una relació epistolar entre les dues pensadores, que seguiria més enllà de les exigències del programa fins el maig del 2020. “Fils”, editat per Arcàdia, és el resultat d’un carteig sobre la possibilitat d’obrir el cos, que a mig descabdellar-se es va topar amb el món tancat i ara els forats tapats amb mascaretes. 

Servidor intenta llegir, sentir i veure tot el que produeixen Guardiola i Segarra per separat. Són dues de les ments més brillants i actives de Catalunya ara mateix, i els mitjans i les institucions del país els demanen la seva mirada sobre allò que ens passa. La cosa pública, el gènere, la tecnologia digital, la literatura. Per això crida l’atenció que, tal com diu la introducció al recull de les seves cartes, no haguessin tingut cap conversa directament. Per mi, els dos noms evoquen el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on han parlat, exposat i filmat en abundància. O sigui que l’expectativa d’ajuntar-les en un mateix llibre em feia pensar en cececebé al quadrat. I és talment així: si les parets del Pati de les Dones parlessin, tindrien el vocabulari d’aquest llibre.

Això converteix Fils en una lectura paradoxal: ser davant d’un pensament radical i mainstream alhora. Si bé les idees i la prosa de Guardiola i de Segarra tallen com una navalla (no podia dir-se de cap altra manera) a través dels debats més candents del món d’avui, si és admirable com les dues assagistes s’enfronten als seus temes i els desmunten perquè els lectors puguem veure desencaixos que havíem passat per alt, també ho és que la constel·lació de referents que desfilen ha estat rapidíssimament assimilada per l’establishment cultural. Les eines i les preguntes han estat tan pertinents que ara tots parlem en segarrià i guadiolà. 

És per això que la gràcia de Fils és la finestra indiscreta que ens mostra com parlen entre elles dues dones que ens han ensenyat a parlar. La correspondència decebrà a qui aspiri a una nova teoria o a una feina acabada, però omplirà a qui tingui ganes de veure com la teoria té un lloc i emana d’una situació viva, com les idees no es fabriquen a la cartesiana manera, des del geni racional autocontingut, sinó a partir d’una associació arbitrària entre la taula des de la qual s’escriu una carta i una impressió fugissera dels sentits, d’un retall de premsa juxtaposat amb la lectura que ens suggereix un desconegut. Guardiola i Segarra es llegeixen i s’escriuen a partir d’allò que els passa, i de cada anècdota en descabdellen infinites combinacions de categories.

I què és la pandèmia sinó l’anècdota de l’any, que de cop relliga tots els fils comuns que les autores perseguien sense saber-ho. Una irrupció de l’alteritat que és l’atzar infecta la conversa i sacseja el llibre fent que el gènere epistolar brilli per la seva especificitat: el que es diu i el que es pensa emana d’un lloc i un dia que després no s’editaran, cada carta és el testimoni d’un pensament improvisat fruit d’un estat d’ànim concret que l’estructura episòdica de l’obra respectarà sense unificar les impressions disperses en una veu que diu “jo ja us ho deia”. 

El fil que uneix les dues autores és l’esperança en el forat: els cossos porosos que Segarra ha teoritzat i el problema de la tecnologia que ha treballat Guardiola, tenen en comú una preocupació pels mecanismes amb què el poder tanca l’obertura constitutiva de la realitat d’una manera artificial i, sobretot, injusta. Sigui l’essencialisme de la tradició filosòfica, sigui el patriarcat, sigui la intersecció actual entre capitalisme i tecnologia, Segarra i Guardiola critiquen totes les estructures que modelen el desig per generar existències subalternes. La pandèmia ha demostrat que la sobirania i l’hermetisme absoluts són impossibles, que no es pot tenir cura d’un mateix sense tenir cura dels altres, això és, altres nacions, altres ideologies, altres gèneres o altres espècies. La pregunta és la de sempre: si el desig rebrotarà amb més força, obrirà més forats que mai i ens deixarem omplir per tots aquests altres, o si la por ens tancarà encara més del que ho estàvem.