La vagina digital de Patricia Franquesa

Després de veure l’últim documental de Patricia Franquesa, t’envaeix la urgència de repassar totes les fotos que has acumulat amb els anys dins els teus dispositius, esbrinar si deixen rastre un cop eliminades i fer una recerca mental de tots els ex i possibles amants a qui vas enviar nudes en algun moment de vulnerabilitat on necessitaves validació masculina. També dubtes de la seguretat de les teves contrasenyes: són massa òbvies, curtes, velles? Tendim a pensar que no som tan importants ni tenim prou diners com perquè algú ens hackegi els comptes, sigui el del banc o el d’Instagram. La directora de Estimada Sara (2021), subverteix la por convertint la debilitat de sentir-se en mans d’un desconegut en un procés d’empoderament sanador en la seva segona pel·lícula, Diari de la meva sextorsió, que s’ha pogut veure al Docs Barcelona d’enguany i que arriba a sales el 31 de maig.

La Pati, realitzadora del film, també n’és la protagonista. En un viatge laboral a Madrid, el robatori del seu portàtil es convertirà en un autèntic malson. No només perquè perdre l’ordinador és el més semblant a què et falti un òrgan vital, sinó perquè la maleïda broma no ha fet més que començar. Després de dos mesos, rebrà un correu que posarà la seva vida de caps per avall: un hacker l’amenaça amb compartir unes fotos íntimes amb la seva família, amics i contactes professionals si no ingressa 2.400 dòlars americans en un compte de bitcoin. El viatge emocional de la Pati va in crescendo: primer intenta no donar-li molta importància al fet i ho deixa en mans de la policia. Quan veu que aquesta no l’està acompanyant en absolut, abocant-la a una investigació solitària, la sensació de violació es fa més gran, sobretot davant la insistència del xantatge, que ja ha començat a materialitzar-se a petita escala. S’inicia el compte enrere per a l’enviament massiu, i Pati, lluny de fer-se petita davant el perill, aprofita la fragilitat de la situació per a créixer i elaborar una estratègia fulminant cap a l’anònim que l’està extorsionant. Diuen que les dificultats nodreixen la nostra capacitat creativa: aquest és un clar exemple de superació d’unes circumstàncies poc favorables on l’empenta i la seguretat en una mateixa acaben sent determinants.

La peça es va construint a mesura que avança el relat: assistim al naixement d’una idea ―digital vagina― que pren com a referència el present vital de la protagonista. La directora obre una carpeta a l’escriptori on va guardant apunts sobre el concepte de sextorsió, que segons s’anuncia a l’inici del film, és l’abús més freqüent amb imatges íntimes que la línia d’ajuda Revenge Porn va registrar el 2022, tot i que per vergonya o pudor, les víctimes no solen denunciar-ho. La proposta de Franquesa és molt juganera: barreja constantment pantalles de mòbil i ordinador amb recurrents xats de whatsapp on llegim les converses amb la seva amiga Moni o el seu ex. Habitualment en forma de tríptics, requadres horitzontals ens mostren les rutines diàries de la Pati: l’acompanyem al súper o veiem com cuina. El so diegètic, proper i quotidià, es combina indistintament amb l’extradiegètic, més fred i tecnològic. Hi ha un gran desplegament de formes i recursos que fan d’aquest documental una experiència interessant, no només pel seu contingut, sinó també per la manera que Franquesa decideix explicar-nos la seva història. Sovint el gènere de la no ficció se centra massa en el relat i oblida la importància de la part més artística, fent prevaldre el què per sobre del com. Quan parlem de cinema tot és rellevant, i en aquest sentit, Diari de la meva sextorsió destaca pel seu caràcter crític i també per la voluntat de tenir especial cura del seu aspecte formal.