La Julieta a l’Acadèmia

Entra la Julieta per la porta de l’acadèmia d’Operación Triunfo i tothom aplaudeix. Jo, com la Noemí Galera, aplaudeixo lo bé que han dissimulat els concursants quan han vist entrar una persona que per ells podria ser la dependenta de la fleca del seu poble. No ho dic en mode crític ni classista. De fet, és totalment normal que una persona de les Illes Canàries, per posar només un exemple, no sàpiga qui és la Julieta, una artista emergent del panorama musical català.

Jo, en canvi, si arribo a ser concursant d’OT, em torno boja abans que pugui articular les primeres paraules. Perquè sí, soc fan de les seves cançons i m’atrau l’estil musical que proposa, allunyant-se de la típica música catalana de trompetes i tambors que molava el 2015, però ara ens sembla que justeja. El problema és que també m’encanta ser sincera, i la seva visita a OT no m’ha acabat de fer el pes, fins i tot diria que no m’ha agradat.

Començaré destacant el que m’ha agradat, que tampoc és plan de posar-se criticona ni fatalista. És importat que des del programa s’hagi decidit donar visibilitat a les diferents propostes culturals del país, perquè a Espanya no només es canta en castellà, i inclús m’atreviria a dir que la indústria musical catalana és una de les més potents de l’estat. Una realitat que ja es va veure a la gala de dilluns, quan els triunfitos van cantar “Escriurem“, en català i euskera, de Miki Núñez i Izaro, o quan The Tyets i Julieta van fer “sold out” a una sala de concerts a Londres.

Durant la mitja hora que l’artista catalana s’està a l’acadèmia, parla principalment de la seva trajectòria musical i dona consells als concursants sobre com afrontar el que els espera quan surtin d’aquesta bombolla. Realment, si analitzem aquests consells, no estan gens malament, però també estan totalment fora de context. Primer els parla de començar de zero, un començament que ella no ha tingut gens complicat per dues raons. En primer lloc, perquè va aparèixer en un moment perfecte, en què els catalans teníem molta set d’identitat i necessitàvem un xut de novetats musicals. També ho ha tingut relativament fàcil per les connexions que ja tenia dins el món de la música. Connexions que per a una persona que comença ho poden significar tot. I l’altra cara d’aquest primer consell és que els triunfitos tampoc començaran de zero: precisament, la gran majoria ja tenen més de cent mil seguidors a les xarxes socials.

El que més m’ha fet bullir la sang és que els ha aconsellat de mantenir-se fidels a la seva personalitat artística; que plantin cara i que deixin clar a les productores la música que ells volen fer. El primer que m’ha passat pel cap ha estat preguntar-me en quin món viu la Julieta, però després he mirat la pantalla i ho he recordat. 22 anys, cos normatiu, cara angelical, cabell daurat i movent masses a Catalunya; ara mateix dius a una discogràfica que vols fer flamenc i et toquen ells les palmes si fa falta. Però amor, no tothom té la teva sort ni la teva genètica. Fa la sensació que totes aquestes visites romantitzen i frivolitzen un estil de vida molt complicat de portar, que pot arribar a carregar-se l’autoestima i la salut mental de qui decideix tirar-s’hi de cap. Està bé animar a la gent a fer el que li agrada i apassiona, però també s’ha de ser realista i pintar el quadre sencer.

Al final de la visita arriba la interpretació al piano d’un dels seus nous temes. Personalment, “Lokura” és una de les cançons de la Julieta que més m’agrada, per la producció musical, però sobretot per la lletra. És pura i sincera, i conté una d’aquestes frases que t’arriben el cor. Tot i que no ha estat de les seves millors actuacions vocalment parlant, ha sabut defensar-se prou bé intentant dissimular els nervis que clarament tenia per estar on estava, fent el que ha fet. I tot això, mentre els vuit concursants se la miraven embadalits perquè, siguem honestos, la Julieta no es cansa de servir cony i ser la mare de tots els catalans i catalanes. Encara que a vegades pugui estar més o menys encertada.