Estic a Catalunya, mira’m el cony

Estic a Catalunya, mira’m el cony. Amb aquesta frase comencen una de les seves cançons més icòniques (em sembla que ja se les pot considerar tals) Ruïnosa i les streapers de Rahola, el grup drag punk que està fent-se amb l’underground català aquest estiu. Mentre els escenaris mainstreams ballaven amb els Tyets, les mamarratxes catalanes cridàvem a ple pulmó “LGTB com pantumaca.” Més enllà de parlar d’aquest grup meravellós, m’interessa centrar-me en la popularitat de la frase amb què comencen la cançó. Per què funciona tant? D’on surt? Segurament qualsevol persona que hagi mirat sèries o pel·lícules de manera pirata o que, directament, hagi buscat pornografia a Internet, aquesta frase li sonarà. És una frase que acompanya les finestres emergents de vídeos totalment distorsionats i vistosos perquè hi cliquis. També hi ha la versió “quieres sexo sin tonterías?” o “maduras buscan ser folladas en tu zona”. De fet, la frase en concret diu “estic a Catalunya”, perquè tot i la intenció d’algun algoritme d’Internet de captar visionats de catalanoparlants, la traducció (com habitualment, d’altra banda) no acaba de ser gaire bona.

Anant al gra, tothom als concerts coneix aquesta frase perquè tothom ha vist, encara que sigui de manera accidental, pornografia a Internet. Això ho sap tothom, tot i que sembla que TV3 i les tertúlies dels mitjans ho han descobert ara. Aquests dies i setmanes, es parla bastant de la pornografia, de la sexualitat de joves i adolescents i de les deu plagues amb les quals Déu ens castigarà si continuem utilitzant Internet d’aquesta manera. Se’n parla, generalment, des d’una perspectiva moralitzadora i alarmant, enfocant-se molt més en l’ús de les tecnologies que no en les causes estructurals dels atemptats contra la llibertat sexual de les dones, ni tampoc assenyalant la indústria en si mateixa, sinó el seu consum. Alhora, es torna a situar la sexualitat com una cosa bruta que només se’n parla perquè hi ha una emergència o un problema i no perquè sigui un element fonamental del nostre desenvolupament com a persones.

Un dels mantres que es repeteixen des de tertúlies i programes és que els homes es masturben més. Pràcticament, es diu que hi ha una necessitat testosterònica per mirar pornografia i masturbar-se. Aquesta afirmació, més enllà de ser problemàtica en diversos aspectes, reforça un concepte de sexualitat totalment patriarcal en què les dones són un subjecte passiu, sense capacitat de desig, que no es masturben ni fantasiegen. Que totes aquelles que no som hegemònicament masculines, totes les que quedem al marge de l’home heterosexual testosterònic a partir del qual s’ha d’articular el sexe, no tenim desig, ni fantasies, ni plaer. És per això que em sembla paradigmàtic que un grup drag punk, queer, que tot ho qüestiona, comenci la que és probablement la seva cançó més famosa amb una frase que totes identifiquem de la pornografia a Internet. Perquè nosaltres també consumim pornografia. I ens masturbem. I tenim fantasies i desig.

“Vivim en una societat hipersexualitzada que, paradoxalment, en l’obvietat i l’estridència de la sexualització, imposa el silenci, la invisibilització i la vergonya sobre el sexe, especialment el femení.”

Vivim en una societat hipersexualitzada que, paradoxalment, en l’obvietat i l’estridència de la sexualització, imposa el silenci, la invisibilització i la vergonya sobre el sexe, especialment el femení. Hem crescut rebent constantment una allau d’imatges i missatges que ens aboquen a la sexualització, alguns de més subtils, com per exemple que les nenes petites portin part de dalt del biquini, i d’altres de més explícites com és la construcció d’imaginaris a partir de la publicitat o cinema en què les dones són tractades com a objectes sexuals. Però a la vegada ningú no ens ha volgut parlar de sexe, no hem rebut educació sexual a les escoles i ara hi ha qui clama que es prohibeixi la pornografia, que es limiti l’Internet, com si això hagués servit mai per a res.

Dir que hauríem de prohibir el porno o que les adolescents no haurien d’enviar nudes té un efecte balsàmic, que tranquil·litza els adults i que permet evitar també les contradiccions i dubtes que ens planten a la cara infants i adolescents quan exploren la seva sexualitat en el món desigual i injust on vivim, que nosaltres hem normalitzat. Però no funciona. I a més de no funcionar, és continuar estenent una manta gruixuda de tabú sobre un element intrínsec de la condició humana com és la sexualitat i el desig sexual. I el tabú, com sabem bé les dones, és un pes molt gran que facilita la perpetuació de desigualtats i violències. És evident que la indústria del porno beu i reprodueix les desigualtats existents a la nostra societat i que cal assenyalar-ho, però no podem caure a la trampa de culpar-lo de tots els mals, perquè no deixa de ser un reflex i una conseqüència d’una estructura social, política i econòmica que sempre acaba trobant maneres de reproduir-se si no s’ataca de soca-rel.

Si realment volem avançar cap a una societat que abordi la sexualitat des de la seva complexitat però també des del gaudi i el plaer, no podem centrar-nos en si els adolescents consumeixen porno o envien nudes sinó en si ho fan de manera informada, si tenen els espais i els recursos per construir la seva sexualitat i desitjos, si tenen possibilitat de diferenciar entre fantasies i realitat i si, en definitiva, tenen les condicions bàsiques per poder viure la seva sexualitat plenament i en llibertat.