El vici de la intermitència

Sovint, deixar d’esperar el retorn d’aquell a qui hem desitjat es fa especialment difícil. Després d’haver resolt sentimentalment i psicològica allò que ens en va separar –o arribat el moment en què tenim més enyor que qualsevol altra cosa–, tornaríem a recórrer el mateix camí, bo i sabent que condueix al mateix final. Em sembla que és específicament a la fase inicial d’una història, quan el nostre sentit de l’esperança és més tendre, que estem disposats a acceptar les anades i vingudes d’aquell sobre qui tenim l’ull posat. I que estem disposats a fer-ho per compte de les casualitats, perquè ningú comença res proclamant-se amor etern: les papallones i l’efervescència primerenques comporten una inestabilitat intrínseca que, lluny del cinisme, acceptem de bon grat en nom del destí. És en aquesta disposició a l’imprevist, a l’obertura vers la novetat i al capgirament vital, que acollim la intermitència com una condició natural d’allò que encara no té un nom.

Fins i tot al començament del començament, en què com a molt és intuïció d’enamorament, hi entrem saltironejant des de la inclinació de pressuposar un bé en l’altre. No em refereixo a un bé absolut, no és un bé moral universal, sinó a un bé personal i concret: que m’estimi els racons que jo no m’estimo, que em satisfaci això o allò, que em faci de bàlsam de la ferida amb què fa anys que visc fent veure que ha cicatritzat, que m’ofereixi el miratge d’un futur que de vegades penso que no em mereixo, que em demostri que hi ha qui fins i tot em valora els defectes. Volem admirar-lo –i, més endavant, l’admirem– perquè pensem que les seves virtuts encaixen perfectament amb el més subjectiu del que considerem virtuós. Hi projectem idees que surten de llocs misteriosos i ens permetem gustosament d’explorar aquesta zona desconeguda pròpia en què ara l’altre hi vessa llum. A través dels seus ulls, fins i tot la persona que observem al mirall ens sembla diferent. L’estadi en què mirem la realitat des d’aquestes il·lusions és el moment en què tenim més set de presència de l’altre. És el moment en què tenim menys força de voluntat per contenir l’afany de tombar allò que ens impedeix ser en la seva companyia. És una il·lusió, és una addicció i és una indefensió.

Qui fa servir l’atenció com aliment del seu ego –i, fins i tot, de la seva vanitat–, sempre procurarà de retrobar-te el contacte quan siguis en aquest punt, o en condicions de tornar-hi a ser. Que no se’m malinterpreti: l’atenció dels altres, per a qualsevol que tingui els mobles una mica a lloc, sempre acarona l’autoestima. Però del fet que el que ens governi sigui aquesta manyaga en depenen dues coses: què en fem i com la necessitem. Hi ha qui és un pou sense fons tot fet d’aquesta necessitat d’atenció. Hi ha qui té unes pretensions insadollables que sempre el menen a tornar allà on abans li han entregat un bon calmant. Quan ha passat un temps prudencial d’ençà de l’últim contacte amb l’objecte de les teves il·lusions, de mica en mica, els dies i les setmanes han anat esborrant els retrets: per què no m’ha escrit, per què deixa que passi tant de temps entre trobades si a mi em sembla que junts estem molt bé, per què no m’ha dit de veure’ns si ha publicat unes fotos amb els amics prop del lloc on visc. Si el sentiment de greuge no és prou fort, de tot això no en queda res quan torna el contacte i el contacte et torna a la casella de sortida de les projeccions i de la predisposició als nusos del destí. La vocació d’esperança és un símptoma clar de felicitat en l’ésser humà, però de tot això, com de tot el que és bo, sempre hi ha qui se n’aprofita.

El parany del reforç intermitent és que, quan l’intueixes, ja n’has estat víctima. No és ni un malentès, ni un desajust d’expectatives. En qui torna a algú sense cap interès més enllà de sentir-se atès i venerat, i ho fa conscient que l’altre anhela una cosa més fonda, hi ha una manca de generositat menyspreable. No és una curiositat per esbrinar com segueix la història, és una inèrcia a xuclar com un demèntor les truites que l’altre ha somiat. I a posar la distància que calgui perquè les pugui tornar a somiar, i tornar-les a xuclar infinitament. El pou de la vanitat no té ni sòl ni té moral. Qui ho pateix, després de fer el cop de cap, ho viurà com un abús emocional que el farà condemnar la seva pròpia innocència i obligar-se a establir límits, a cenyir radicalment la seva disposició a pressuposar un bé i, fins i tot, a relacionar-se amb el seu propi desig des de la desconfiança. Res desperta tant el cinisme com el sentit del ridícul després d’una roda d’intermitència. L’esforç rau a fer que la lliçó no t’impedeixi tornar-te a il·lusionar i, alhora, mantenir el record de l’experiència viu quan tot torni a estar fet d’il·lusions. Jo, personalment, encara no ho he aconseguit.