No tots nosaltres

Hi ha fantasies que t’ensenyen un món atàvic ple de màgia i n’hi ha d’altres que et xiuxiuegen a l’orella una possibilitat que de tan real, podria ser-ho. All of Us Strangers d’Andrew Haigh forma part de la segona categoria en tant que fantasieja amb il·lusions que acaben transcendint la realitat, no per atzar o caprici personal, sinó per imperiosa necessitat.

Partint d’una gran pèrdua que li ha marcat tota l’existència, l’Adam (Andrew Scott), guionista de professió, comença a retrobar-se amb els seus pares i la llar que el va abraçar durant la infantesa. Tot per reprendre una relació que, per motius que es van esgrimint durant el film, havia sigut del tot inexistent. Aquest recorregut que viu l’Adam passa en paral·lel amb l’inici d’una relació sexo afectiva amb l’únic veí de l’edifici, en Harry (Paul Mescal), amb qui el protagonista comparteix un aïllament físic, però sobretot mental. Ambdós es troben en el buit d’una societat intransigent que els rebutja i fan de l’altre un petit oasi davant d’aquest context tan inhòspit. A partir d’aquí, la pel·lícula va teixint unes circumstàncies, uns viatges i uns estranyaments que són sorprenents. La fluïdesa visual i un punt fantasmagòrica s’acompanya d’un guió ben travat i uns personatges que encaixen perfectament amb el to i, sobretot, amb l’estat d’ànim del film.

En aquesta adaptació inspirada en la novel·la Strangers de Taichi Yamada, sembla impossible no sentir-se identificat o, si més no, no empatitzar amb la voluntat de moure els fils del passat, potser no per reviure’ls, sinó per convergir-los amb el present i crear una transmutació inesperada; i Haigh retrata molt bé aquesta transmutació. Si a això li sumem la passió i la connexió dels dos personatges principals, el còctel fílmic hauria pogut ser perfecte. Però no ho és, no del tot.

És innegable que All of Us Strangers és un crit de solitud d’aquest nostre món hiperindividualista i transaccional on la incomprensió, la situació de marge i d’expulsió, encara poden ser més exacerbades en el cas del col·lectiu LGTBI+. Amb tot, tampoc es pot obviar que venim d’una tradició audiovisual que, amb magnífiques excepcions, ha passat de no representar les realitats del col·lectiu a representar-les des de l’estigma, l’estereotip o la dramatització.

Quan es vincula massa sovint la sexualitat no normativa a problemàtiques com ara la solitud, l’aïllament o l’autodestrucció, cal anar amb molt de compte de no caure en la historieta de sempre. Perquè not all of us sobrevivim a cops de ratlles, alcohol i festa; not all of us (tot i que potser too many) patim el rebuig de la nostra família per ser qui som; no tots nosaltres estem predestinats a un no futur i, sobretot, no tots nosaltres som incapaços de crear noves dinàmiques relacionals sanes quan se’ns expulsa de la normativitat. Evidentment, és del tot injust demanar tot això a una sola pel·lícula que, a més, està inspirada en una novel·la i que retrata un moment i un lloc determinats; però ja que hem començat parlant de fantasies, tampoc cal posar-s’hi per poc.  All of us Strangers és una petita delícia que genera algunes frustracions si la penses massa. Per sort, és una pel·lícula que no està pensada per a tots nosaltres.