La filosofia salvatge de Xisca Homar

És difícil categoritzar la Xisca Homar. Personalment, la definiria com una mescla aristotèlico-zambrano-weil-benjamino-foucaultiana. Amb una allau referencial tan enorme, pot semblar que l’autora no parla per ella, sinó pels altres. No és el cas. Homar, per contra, pren autors i autores com a excusa per formular les seves tesis. Entre tantes referències, se significa davant el món com una figura autònoma. Veu la realitat a través d’un prisma i entén la multiplicitat experiencial implícita en la individualitat; i és prenent aquesta visió fractal amb què es construeix Filosofia salvatge, que acaba de ser reeditada per part de Sembra Llibres. 

Cada capítol de Filosofia salvatge constitueix una tasca introductòria cap a una nova matèria d’estudi, un nou món on ens endinsem de la mà de l’autora. Aquest conjunt d’articles tracta temes ja palpats dintre del conjunt social a les xarxes, episodis dels inabastables debats de Twitter, encarats aquí com a una introducció suggerent cap a un dels infinits camps del coneixement. L’autora no entén el pensament com quelcom fix, sinó com allò que ens fa dubtar, aquella llum, aquell desig de voler saber més. Un món que «encalça el coneixement», que s’hi apropa, però que mai el toca. Un dubte constant a l’estil cartesià, que representa en Homar una filosofia de resistència, una proposta per la insubmissió constant davant la realitat. L’autora proposa una solució, que cristal·litza en un pensament i el fa present, el conceptualitza, el serialitza i el legitima com a camp d’estudi.

Arran d’aquestes reflexions sobre les problemàtiques socials contemporànies, Homar ens capbussa dintre de l’origen dels debats que encara avui dia arrosseguem. Prenent d’excusa aquestes polèmiques, aprofita per presentar-nos personatges que, fins i tot perifèricament, suren per sobre dels temes exposats. Així, si som curiosos, la seguirem en les seves (in)dagacions i (di)vagacions.

L’autora introdueix tot un seguit de conceptes essencials per entendre les problemàtiques contemporànies en què ens veiem immersos, sempre des d’una perspectiva filosòfica. Es tracta, en darrera instància, d’un catalitzador del pensament d’una generació que s’enfronta a la precedent. Des de la dialèctica hegeliana fins a l’orteguiana hem pogut veure aquesta mena de pensament generacional, que busca diferenciar-se de l’anterior. Totes les premisses que apareixen al llarg de Filosofia salvatge són alhora amanides amb exposicions sobre el pensament d’autors com Benjamin, Deleuze, bell hooks o Foucault, entre d’altres…

Homar entén la ideologia com un sistema que pot justificar-ho tot, i no fa falta exposar ara el perill d’aquestes idees.

Homar reflexiona al voltant de la història (dialèctica) dels guanyadors, el flaneurisme, el concepte de crisi permanent o la teoria de la violència d’Arendt, així com l’actual hipocresia institucional turistico-gentrificadora. D’aquesta manera, s’exposen les noves tendències dintre d’un món on la turistificació (massificació) de certs indrets està acabant per desfer-ne l’essència. Perquè, per sobre de tot, Homar és una activista que defensa un paisatge: «No a les polítiques toves d’un govern que, mentre fa autopistes i cerca desesperat les estratègies per no perdre turisme, posa un llaç verd i anima al reciclatge». 

Homar destaca per la seva capacitat de relació conceptual. Només en ella he estat capaç de veure semblances entre la dialèctica de la raó, el determinisme lingüístic wittgensteinià, la genealogia de la moral, la teoria categorial aristotèlica i les noves narratives en matèria de gènere. Això, que podria a priori semblar penjat d’un finíssim fil, és exposat naturalment als textos, fent gala de sinàpsis constants (symploké), que relacionen allò que semblava no comptar en primera instància amb els mateixos valors. Aquest seguit de petites reflexions tracten de prendre’n distància des de fora per tal de copsar-hi els veritables trets substancials. 

En definitiva, val a dir que Homar apunta a una nova significació de la política. Entén la ideologia com un sistema que pot justificar-ho tot, i no fa falta exposar ara el perill d’aquestes idees. Se’ns tracta de fer entendre, per ventura, que és millor dubtar que creure saber.