La franja d’indeterminació

La recepció literària del segle XXI té dinàmiques que costen d’entendre. N’és un exemple el cas de l’obra de l’escriptora napolitana Valeria Parrella (Torre del Greco, 1974), pràcticament desconeguda a Catalunya i a tot l’estat, cosa que demostra que de vegades els països més propers geogràficament i culturalment són els que es donen més l’esquena. L’any 2008, Parrella publicava Lo spazio bianco, la seva primera novel·la després d’haver publicat diversos reculls de contes. La novel·la de seguida va ser reconeguda per la crítica i el públic, va rebre el Premi Basilicata i amb el temps s’ha convertit en un llibre d’aquells que tenen vida pròpia, es van reeditant i traduint, se’n fan adaptacions al cinema i segueixen sent llegits i citats al seu país. Avui Valeria Parrella és una autora premiada i consolidada que ha publicat una vintena d’obres. Escriu novel·la, contes i textos dramàtics, adapta clàssics per al teatre i l’òpera, col·labora en mitjans de comunicació i és una coneguda activista compromesa que fins i tot ha fet incursions en política.

Ara, finalment, L’espai blanc ens arriba en català gràcies al segell manresà L’Agulla Daurada i l’entusiasme de la Sara Serrano, que la va traduir abans de saber si algun dia es publicaria. Celebrem-ho. Després de llegir-la encara costa més d’entendre que cap editorial no hagi apostat abans per aquesta obra que, a banda de tenir qualitat literària i voluntat d’estil, aborda temàtiques que han estat centrals en la literatura dels darrers anys, com la relació entre maternitat i identitat des d’una subjectivitat que escapa dels convencionalismes i el melodrama. Parrella ha estat batejada com una autora postfeminista que aborda la maternitat des de posicions divergents. Segurament avui ja no la definiríem com a «divergent». És el que passa quan els llibres ens arriben a destemps dels debats del moment. Hem de celebrar que L’espai blanc ens arribi en català, sí, però a la vegada és una llàstima que no ens hagi arribat quinze anys abans, quan encara costava trobar diversitat de mirades al voltant d’una circumstància tan extrema que ens enfronta amb el naixement i la mort.

L’espai blanc comença amb la veu en primera persona de la Maria, una dona de quaranta-dos anys que explica que és incapaç de llegir ficció i s’ha posat a llegir assaig perquè l’assaig no deixa filtrar el dolor. És un inici definitori de l’escriptura de Parrella, condensada i visceral. El present dolorós de la Maria té l’epicentre dins les parets d’un hospital, a la sala de nounats on la seva filla prematura passa els dies dins una incubadora debatent-se entre la vida i la mort. Parir una criatura al sisè mes d’embaràs no és només un esdeveniment inesperat i traumàtic pel qual la Maria no estava preparada, també és enfrontar-se a una forma desconeguda, a una realitat que ella no pot interpretar. «Si hagués estat un avortament hauria esperat el raspat. Si hagués estat una nena l’hauria tingut en braços. Jo no tenia altres categories a disposició». La Maria no pot ni trobar a faltar la seva filla perquè no ha conegut mai la seva presència i ni tan sols l’ha pogut imaginar. «Era una forma sense imatge, un acte vivent que darrere seu no tenia cap idea platònica que el sorprengués, l’individu que no arriba a cap paradigma».

Parrella no és mai aliena al lloc ni al moment històric i social dels seus personatges: la Maria és de Nàpols, té una feina, uns amics, una família i una llengua mil·lenària.

És a partir d’aquest intent de comprendre i donar sentit a l’espai blanc on ha aterrat la Maria que la novel·la va prenent forma. Les certeses acumulades durant anys es posen en dubte i cada nova situació desencadena reflexions i estats que connecten amb la història personal de la protagonista. Tanmateix, no es tracta d’una història personal replegada en si mateixa al voltant del trauma individual. Parrella no és mai aliena al lloc ni al moment històric i social dels seus personatges. La Maria és de Nàpols, té una feina, uns amics, una família, una llengua mil·lenària. És professora d’italià en una escola nocturna on ajuda persones adultes a treure’s el graduat escolar, és filla d’un treballador comunista de la indústria conservera i viu a la complexa i contradictòria Nàpols del tombant de segle. Una ciutat viva, caòtica, tràgica i marcada per les desigualtats. També topa amb les mancances del sistema sanitari, la desesperant burocràcia hospitalària, la violència obstètrica i les històries de les altres mares amb qui comparteix el temps d’espera dilatat i incert.

A la vida sempre hi ha una franja d’indeterminació, un espai en blanc que té infinitat de possibilitats, fins i tot algunes que no podem ni imaginar. Valeria Parrella va donant voltes sobre aquesta idea des de la proposta formal de la novel·la, centrada en un joc retòric al voltant del concepte de consentiment informat entre metge i pacient. La primera conversa que té la Maria amb un doctor després del part prematur de la seva filla es torna una obsessió per a la protagonista. Necessita respostes, certeses, pronòstics. Només troba possibilitats. I mentrestant, l’espera. L’espera d’una dona que no n’ha sabut mai, d’esperar.