La primera novel·la sobre l’1 d’octubre

Han passat gairebé set anys des del referèndum de l’1 d’Octubre i encara no tenim una novel·la que expliqui amb la complexitat que es mereix què va passar aquell dia. Francesc Serés ha novel·lat el desencís posterior al referèndum a La mentida més bonica (Proa) i Jordi Casanovas ha estrenat a l’escena i a la pantalla Alguns dies d’ahir, on aborda un drama familiar centrat en els dies previs i posteriors a l’1 d’Octubre.

Sent com som un país de grafòmans empedreïts, com és que cap novel·lista no s’ha arromangat amb el tema? Potser falta perspectiva històrica; potser falta distància emocional per fer-ne un tractament humorístic, que seria el més sublim; potser és la por que l’èpica d’aquell dia s’esbravi en aterrar-la a la novel·la; tal vegada el significat d’aquell moment està massa disputat i és difícil trobar la neutralitat que demana la novel·la. Tal vegada és una ferida tan recent que és impossible parlar-ne sense prendre partit. Potser són totes aquestes causes barrejades que converteixen l’1 d’octubre en un trencacolls literari. I dic trencacolls per no dir-ne tabú.

Però l’octubre és un mes tossut i la història ja ens havia donat altres focs octubrers. Tots tenim al cap els Fets d’Octubre, que van tenir lloc el 6 d’octubre de 1934, però encara hi ha un 6 d’octubre més reculat, que va donar una foguerada revolucionària l’any 1869. És aquesta gesta inútil del catalanisme que Alzamora aborda en la seva darrera novel·la, El Federal (Proa).Hi narra la revolta coneguda com el Foc de la Bisbal, i tal vegada es pot llegir com una resposta al·legòrica al tabú de l’1 d’octubre. Alzamora es remunta al segle XIX per reconstruir una insurrecció contra la monarquia absoluta orquestrada per les forces progressistes d’Espanya que va fer llufa excepte a l’Empordà, on aquell memorable sis d’octubre de 1869 un batalló de 3.000 homes amotinats a La Bisbal van resistir, fins a cantar victòria, el setge de l’exèrcit espanyol, aleshores dirigit pel brigadier Romualdo Crespo, governador de Girona. Va ser una victòria pírrica, com la de l’1 d’octubre, perquè aquell mateix dia el cabdill de la revolta, Pere Caimó, va ser detingut i empresonat.

Alzamora ha tingut accés a bones fonts per estudiar aquest episodi històric, i particularment la figura de Pere Caimó, a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Caimó era el besavi de Joaquim Coello, que l’ha esperonat i li ha facilitat els contactes per documentar-se bé sobre el personatge. Lector de Hume, Emerson, Thoreau i Chateaubriand, Caimó era un idealista fill d’indians contraris a l’esclavitud, educat en les idees més avançades del seu temps, que lluitava per abolir la monarquia i instaurar a Espanya una república federal. Caimó creia en la igualtat dels homes i propugnava una descentralització política, la idea de “traçar cercles de sobirania popular que fessin possible una manera de governar horitzontal”.

El federal, però, és una novel·la coral, per la qual pul·lulen polítics, sindicalistes, clergues i militars, a banda dels tres protagonistes de la insurrecció: l’esmentat Pere Caimó, diputat al congrés pel Partit Republicà Democràtic Federal i alcalde de Sant Feliu de Guíxols, la seva esposa Isabel Batalla i la sindicalista pionera Isabel Vilà. Tots tres encarnen els anhels i les idees d’una revolta que va topar amb els fonaments d’un estat granític i intolerant. Hi ha coincidències amb el nostre present que són prou simptomàtiques, amb polítics empresonats i fins i tot una amnistia… Alzamora ha escrit un dels nostres Episodios nacionales, a la manera de don Benito Pérez Galdós, que per cert fa un cameo en aquesta novel·la.

La història de Pere Caimó ens ensenya que l’Estat és un os molt dur de rosegar, però la dignitat d’un poble lliure és inexpugnable.

Un dels personatges més fascinants i més ben dibuixats és Romualdo Crespo, una figura històrica que Alzamora dota d’una maldat particular i amb un món interior prou interessant: “Més d’una vegada s’havia preguntat com devia ser el dolor que inflingia als altres. No se’n penedia, tampoc hauria estat exacte que se’n sentia orgullós. Fer mal als altres, senzillament, era part de les obligacions de l’home d’estat. De qui protegia l’Estat”. Crespo, que havia servit a Cuba i havia fuetejat negres a dojo, és l’antagonista ideal de Pere Caimó, que havia crescut a Puerto Rico en el si d’una família antiesclavista. La confrontació dialèctica entre tots dos és un dels moments més aconseguits de la novel·la. “Ens queda el somni, no pas altra cosa”, diu Caimó a Crespo abans de ser detingut. “Vós sou un assassí i un lladre, i hi ha un acord entre els nostres bàndols que deixarà sense efecte aquest aixecament. Però vós sabeu que heu perdut, governador. Vàreu començar a perdre quan matàveu esclaus a Cuba i a les Filipines i heu acabat de ser derrotat avui, perquè mai heu estat capaç de ser més fort que la voluntat dels homes que matàveu. Dormiu el son tèrbol i malaltís del poder, d’altres vetllem el somni de les dones, dels homes, dels pobles lliures. I davant d’això no podeu fer res”.

El Federal narra uns fets tan allunyats que ens donen prou perspectiva per saber qui era al costat bo de la història. Això i la capacitat de fabulació de l’autor la salva de ser una novel·la de tesi. No tenim la mateixa distància respecte de l’1 d’octubre, perquè el relat encara està en joc, mentre ens debatem si va ser una victòria moral davant l’enèsima humiliació de l’estat espanyol o un brot psicòtic col·lectiu.

La història de Pere Caimó ens ensenya la mateixa lliçó que vam aprendre el dia del referèndum. Que l’Estat és un os molt dur de rosegar, però la dignitat d’un poble que se sap lliure és inexpugnable. Potser és per tot això que Sebastià Alzamora ha escrit sense voler la primera novel·la sobre l’1 d’octubre.