El missatge de Navalni per l’esquerra

Que Alexei Navalni hagi estat assassinat poc després de la primera entrevista que Vladímir Putin dona a un periodista americà en molt de temps fa un efecte de rima sòrdida. Tucker Carlson, el gran provocador mediàtic del trumpisme que fa poc va visitar Espanya per fer propaganda de Santiago Abascal i les manifestacions de cayetanos, volia que Putin contribuís a reforçar l’orgull ferit de la dreta americana amb dosis de mascle alfa cristià. En comptes d’això, a la primera pregunta sobre si l’OTAN és una amenaça per Rússia, Putin va engegar un monòleg soporífer de vint minuts sobre Rúrik, un capitost viking del segle IX més o menys llegendari, i el regnat medieval de Iaroslav el savi, dos sopars de duro per legitimar el dret de conquesta sobre Ucraïna. Carlson va fer el ridícul i Putin va fer un discurs de senyor gran, raret i pesat. Mentrestant, Donald Trump cada dia té més números per ser reelegit i Putin pot liquidar opositors heroics i la població russa ni s’immuta.

La llibertat baixa i la seguretat puja. El resultat és la fragmentació civilitzatòria del món. El que més ens costa d’acceptar des de casa nostra és que sigui una descomposició moral, que pugui haver-hi un retrocés genuí i sentit de l’universalisme ètic. Després de dècades convençuts que els nostres valors eren envejats pels éssers humans que tenien la mala sort d’haver nascut fora d’Europa, i que aquesta aspiració mouria sempre les coses en una mateixa direcció, ara no sabem com respondre a l’increment tossut de la divergència. Trump ha promès deixar d’ajudar als aliats de l’OTAN que no paguin i imposar un aranzel del 10% a les importacions, amenaces o hipèrboles que, encara que ni guanyi ni compleixi, assenyalen un desig d’aïllament que creix inexorable. I resulta que el somni d’una convergència liberaldemòcrata del món depenia del pasturatge militar i econòmic dels americans. Avui el planeta va cap a esferes tancades competint entre elles com si tornessin els imperis del segle XIX.

L’esquerra té un problema en aquest escenari, i per això cada setmana llegim als diaris que algun nou partit de dretes puja en algun lloc. En els moments en què la prosperitat baixa i la gent s’espanta, la dreta ofereix identitat. La identitat no és bona ni dolenta en el buit, sinó que depèn de trobar el terme mitjà i les raons correctes. I a més a més la identitat és necessària: qualsevol forma de solidaritat i cohesió social depèn d’una història mínimament compartida sobre qui som i què estem fent aquí. El secret de l’esquerra tradicional ha estat oferir la transformació material com una pastanaga per aglutinar diferències, una mena d’identitat en la lluita per la igualtat. El problema de l’esquerra hegemònica ara mateix és que ha perdut massa ambició i credibilitat en els canvis que proposa. El resultat és que l’esquerra ha relegat i empitjorat el seu discurs econòmic i prefereix centrar-se en el discurs identitari, la idea que tothom es pugui definir lliurement i triar el que vol ser. Un projecte redemptor que pot ser ple de bones intencions, però que, si s’ho empassa tot, pot convertir la societat en una competició entre grups identitaris que sigui un revers igual d’estèril de l’identitarisme excloent de la dreta. En temps de duresa material, la dreta està posant la identitat ètnica al centre per mantenir els pocs privilegis que queden als de sempre, mentre que l’esquerra hi està posant el pluralisme identitari per camuflar la manca de projecte material i refugiar-se en el món de les paraules.

L’exemple de Navalni en recorda que la demanda de llibertat no és primordial en les societats desmoralitzades. Després de segles sense haver conegut res més que tirania, cleptocràcia i croades ideològiques extenuants, l’homo sovieticus que tan bé va definir Richard Kapuściński viu atemorit i instal·lat en la sospita del veí, incapaç de sortir al carrer per gairebé res. Naturalment que a Europa i a Catalunya tenim una base històrica molt més fornida que fa una gran diferència. Però les bases que no es cuiden, es desfan. Ara que els equilibris geopolítics castiguen el benestar del nostre tros de món, les noves dretes proposen un programa de replegament identitari combinat amb un proteccionisme econòmic que interpel·la genuïnament a molta gent. Si l’esquerra no és capaç de fer un discurs econòmic propi que adreci la demanda d’ordre i seguretat que no para de créixer, es trobarà que amb el desig d’igualar les identitats no n’hi ha prou per guanyar eleccions.