Cites postprocés

Quan va sortir el primer episodi de Cites, Artur Mas era el president de Convergència i Unió i de Catalunya. La data de les eleccions (inspireu) plebiscitàries (expireu) ja estava fixada, amb el compromís de “bastir les estructures d’estat bàsiques per culminar el Procés d’independència”. TV3, que jo diria que compta com a estructura d’estat bàsica, havia emès Nit i dia, Merlí i El Crac, i tot feia pensar que el futur seria millor que el passat. Un parell d’anys més tard, una barreja de mala gestió i l’article 155 van acabar amb aquest cercle virtuós de sèries d’alt pressupost i va tornar la cadena al folklorisme del telefilm i les coproduccions amb plataformes internacionals, en castellà en l’original. Haver guanyat la guerra.

Si l’enxampes a la teva Smart TV des de Bogotà, Cites Barcelona, que s’acaba d’estrenar dirigida per Pau Freixas a Amazon Prime Video, no és un producte distingible de la Cites a seques de 2015. De fet, Cites estava basada en la britànica Dates, de la qual, a part d’un parell de trames, en copiava íntegrament el vocabulari del flirteig cosmopolita, un repertori de clixés i estils de vida sense cap rel local que pugui fer nosa. Cites Barcelona incorpora, efectivament, força més fotografies de la ciutat pròpies d’expats que no en tenen prou amb una paella a la Rambla, que espero que a la versió internacional apareguin al costat d’un QR que dugui directament a les aplicacions de lloguer temporal. Però tampoc farem veure que a la primera Cites s’apareixia la consciència nacional del Lopes cada cop que un personatge no feia bé les vocals neutres ni recordem cap rebolcada frustrada per una manifestació amb samarretes grogues. La normalitat és tenir productes vilment comercials també en català. I amb la promesa de veure els interiors d’alguns pisassos de l’Eixample n’hi ha prou per forjar una comunitat.

Hi ha moltes raons políticosentimentals per les quals aquesta comunitat s’ha sentit traïda perquè Cites Barcelona s’hagi rodat en bona part en castellà i a TV3 ens arribi doblada, però també n’hi ha d’estrictament qualitatives. Cites sempre ha estat un exercici d’aspiració al naturalisme que no parteix del món real sinó de les ficcions de les quals es vol diferenciar, un tipus de simulacre responsable tant de les poques guspires d’autenticitat com de l’angúnia que fan el 75% dels diàlegs. Els melodrames tradicionals tenien frases sofisticades i els actors vocalitzaven bé, mentre que una certa idea catastròfica d’audiovisual indie està convençuda no només que “realitat” vol dir parlar estúpid, de pressa i malament, sinó que “realisme” és intentar reproduir-ho. Són, en definitiva, les pitjors condicions per als dobladors. De les quatre cites que ens van servir el dia de l’estrena, em vaig sorprendre molt més implicat en l’intercanvi procedimental de credencials d’autoconsciència entre els personatges de David Verdaguer i Berta Castañé que en la resta, i no sabia per què em semblava tan millor fins que vaig adonar-me que era l’única original en català.

Potser el país ha canviat, però el món de Cites continua congelat en la Barcelona de la selfie, i les ànimes insatisfetes dels solters adinerats encara naveguen pel mercat sexual amb els mateixos rituals que fa vuit anys. La ciutat continua sent una pantalla verda per sotmetre’s i sotmetre els altres al càsting implacable de la mitja taronja, i l’època que hom dedica a tenir cites és encara un període de proves del qual n’hem d’emergir amb la certesa que una d’entre les sis o set persones que l’algoritme ens ha repartit respecte del milió que estaven disponibles, serà la porta d’entrada al sentit de la vida abans que la biologia ens llenci a la paperera de la història. Amb les pantalles tot és més complicat, però no patiu, que l’amor triomfa al final.

Si ja ens feia gràcia contrastar aquests ideals distòpicament impostats de romanticisme i disseny d’interiors amb la nostra experiència viscuda i evadir-nos una estona amb tanta poca-soltada, ara també podrem fer servir Cites per recordar que TV3 ja ni tan sols pot oferir-nos cartó pedra íntegrament en català i el país es troba on es troba. Per sort, llevat del dolent de Matrix que prefereix que li esborrin la memòria i retirar-se a menjar filets de vedella de Kobe simulats per ordinador maligne, un cop descobreixes que la normalitat en què havies cregut era una il·lusió, es viu amb una energia molt més fèrtil lluitant-hi en contra.