Quina Llei de l’audiovisual per a Catalunya?

Antecedents: “Sue Ellen, ets un pendó!”

Darrerament, ha transcendit als mitjans la proposta de Llei General de l’Audiovisual, feta pel govern espanyol. És molt positiu que aquest debat vagi més enllà dels cercles d’experts i arribi a l’opinió pública, perquè aquesta norma condicionarà el desenvolupament de l’audiovisual, de les plataformes digitals i del macrosector de la comunicació, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya. Per entendre l’abast i la importància d’aquesta nova llei, doncs, cal fer una visió retrospectiva per descriure què ens estem jugant amb la nova norma.

Quan TV3 va començar a emetre a principis dels 80, l’esquer per atraure l’audiència era Dallas i altres sèries de magnats americans. Això mateix succeïa també a les graelles de la resta de mercats europeus, com Alemanya, França, Itàlia o Espanya. Dues dècades més tard, pels volts de l’any 2000, sèries com Plats Bruts dominaven el prime time de la cadena. I el mateix s’esdevenia a la resta d’Europa.

Què va provocar aquest canvi? Una norma europea d’aplicació a tota la UE, aprovada el 1989 i que té un nom desconegut per a la majoria de la gent: Directiva europea “Televisió sense Fronteres” (DTVSF).

Com ho va fer? La DTVSF va imposar a totes les televisions europees (fossin públiques o privades) obligacions per promoure la indústria del continent: més del 50% del temps de programació televisiva havia de ser de producció europea i, en alguns casos, havien d’invertir un percentatge substancial dels seus pressupostos en producció local.

Gràcies a la DTVSF, l’oferta, els hàbits i les audiències es van modificar, tant a Catalunya com a la resta d’Europa. La DTVSF és un cas d’èxit que s’estudia a totes les universitats del món: va ser una intervenció pública que va corregir els desequilibris del mercat (monopoli de la ficció dels EUA a totes les televisions del continent) i va crear i consolidar estructures favorables a la diversitat cultural i lingüística d’Europa.

Poblenou, Plats bruts o Les Teresines SA van ser grans moments de l’audiovisual a Catalunya, i s’insereixen en una onada europea afavorida per la DTVSF. Fins fa uns anys, Europa va gaudir d’una edat daurada en la producció televisiva.

… Fins que van arribar les pantalles connectades

I doncs, què ha canviat d’aleshores ençà? Els últims quinze anys hi ha hagut molts canvis: una crisi econòmica de cavall en la que TV3 ha estat abandonada a la seva sort, un procés que prometia ser regenerador, però ha acabat en bloqueig polític, una pandèmia… En aquest article ens centrarem en els canvis d’hàbits i preferències a l’hora de mirar la pantalla. I és que els darrers anys han vist una migració del consum de la televisió tradicional cap a pantalles connectades. Aquest procés s’ha accelerat més encara amb la irrupció de la covid-19 i les mesures de contenció de les relacions socials presencials.

“Fins fa uns anys, Europa va gaudir d’una edat daurada en la producció televisiva”.

No cal dir que les mutacions en els hàbits de consum audiovisual, en especial entre el públic més jove, no és un fenomen neutral. Per exemple, els nens i nenes de Catalunya (i de la resta d’Europa) han deixat de mirar el Club Super3 (o el seu equivalent a les televisions del país respectiu) i han uniformitzat el seu consum en plataformes com ara Netflix o YouTube. Que les preferències basculin de les cadenes nacionals de televisió, sotmeses a un conjunt de polítiques públiques com les directives europees, en favor d’uns operadors globals de matriu nord-americana amb una regulació molt més laxa, té conseqüències importants. Tant des d’un punt de vista industrial com cultural, com, en el cas de Catalunya, lingüístic.

La nova directiva europea (DSCAV) pretén corregir els desequilibris

És en aquest context que remarquem la importància de la nova Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual (DSCAV), aprovada pel Parlament Europeu el novembre de 2018. De nou, les institucions europees es plantegen el repte d’equilibrar uns mercats europeus inundats de continguts audiovisuals americans i de promoure la diversitat cultural i lingüística al si de la UE. Si el sistema de quotes de pantalla va funcionar en un entorn televisiu, ara cal adaptar-lo al nou entorn connectat de les plataformes digitals. Netflix, HBO o Amazon Prime, operadors que copen tots els mercats europeus, són els destinataris de la nova norma.

Així, la nova DSCAV estableix que les plataformes digitals ofereixin almenys un 30% d’obres europees al seu catàleg. A més d’aquest percentatge, aquests continguts seran oferts amb una “deguda prominència”, és a dir, seran les primeres opcions del menú de vídeos mostrat a l’usuari (article 13.1 DSCAV). Aquesta mesura pretén corregir el desequilibri entre les obres europees vs. obres dels EUA que es miren en aquestes plataformes.

D’altra banda, la DSCAV obre la porta perquè els estats de la UE atorguin aquesta mateixa prominència als continguts d’interès general (article 7a DSCAV). Aquí, la DSCAV és molt inconcreta i deixa la definició d’”interès general” als estats que vulguin desenvolupar el concepte. Només indica que ha d’estar relacionat amb el pluralisme dels mitjans de comunicació, la llibertat d’expressió o la diversitat cultural. D’altra banda, no sols és d’aplicació a les plataformes tancades, que exerceixen el control dels seus continguts (com ara Netflix), així com les plataformes obertes per compartir vídeos pujats pels usuaris (com YouTube).

“Els nens i nenes de Catalunya han deixat de mirar el Club Super 3 i han uniformitzat el seu consum en plataformes com ara Netflix o YouTube”.

Aquest apartat és clau: Els vídeos en català (o en danès o en italià) poden ser continguts d’interès general en els respectius països?, per tant, poden gaudir d’una prominència en els sistemes de recomanació de les plataformes abans esmentades? Això podria ser una eina legal per a promoure la diversitat cultural i lingüística de la Unió Europea. Parlem-ne, perquè la DSCAV ho permet.

Així doncs, si un parlament estatal així ho decideix, es pot imposar per llei que els continguts en una determinada llengua gaudeixin d’una prominència en les plataformes digitals que ofereixen serveis al país. Hi ha països, com França, que estan avançant en aquesta direcció. Ho analitzarem al següent epígraf.

Llei espanyola de l’audiovisual i llengua catalana: com casen?

Una particularitat de les directives europees, i la DSCAV no n’és una excepció, és que una vegada aprovades pel Parlament Europeu, després han de ser aprovades pels Parlaments dels Estats de la UE. En argot jurídic se’n diu “transposar una directiva a l’ordenament jurídic intern de l’estat membre”. I aquesta és precisament la funció del projecte de Llei General de l’Audiovisual, plantejat pel govern espanyol i que pròximament entrarà a debat al Congrés dels diputats.

Cal dir que Espanya va tard. La DSCAV establia que els estats transposessin la directiva en un període de dos anys. Aprovada el novembre de 2018, els càlculs no fallen. Si bé és veritat que les institucions europees han estat flexibles en aquest cas per causa de la pandèmia, ara han obert un expedient sancionador menor a l’estat espanyol pel retard excessiu en aprovar la nova llei.

Però això ha jugat a favor nostre. Durant aquest retard, Catalunya ha pogut celebrar eleccions al Parlament, formar govern i centrar-se a governar (almenys formalment). Sigui com sigui, els temps ens han estat favorables. Així que, en el bon moment, aquesta iniciativa legal ha despertat interès en l’opinió pública(da) i, com diem, és molt positiu que sigui objecte de debat social.

A més, cal afegir que durant el debat de la transposició d’una directiva, els parlaments estatals poden ampliar-ne el seu abast, incorporant-hi noves disposicions. Per això és important l’esmentat article 7a i la possibilitat que ha obert: “Els estats membres poden adoptar mesures per assegurar la prominència apropiada dels serveis d’interès general.”

Prominència per als continguts d’interès general en català

Si a partir d’aquest article 7a de la DSCAV, la llei espanyola acaba establint que les plataformes han de donar prominència als continguts en totes les llengües oficials de l’estat, serà un primer pas. La política lingüística a Catalunya s’haurà ampliat amb aquesta mesura i podrà afrontar amb unes primeres garanties la seva tasca els pròxims anys en l’àmbit digital. No fa falta estendre’s en el caràcter nuclear d’aquesta qüestió. Sembla, a més, que alguns partits catalans al Congrés ho han entès i que aquest tema concret ha esdevingut una peça central en la negociació parlamentària. Ho celebrem.

En aquest apartat, ens podríem inspirar en la transposició de la DSCAV feta a França. Aquí, és el Conseil Supérieur de l’Audiovisuel (CSA) l’organisme competent en garantir la prominència de continguts d’interès general “per a tots aquells serveis audiovisuals amb una interfície que ofereixen continguts de més d’un editor [en clara referència a plataformes obertes com YouTube].” (Ordenança 2020-1642, article 20-7).

L’Estat francès atorga a la seva autoritat de regulació de l’audiovisual la plena competència de desplegar el precepte de la prominència. Ho fa en compliment de la mateixa DSCAV, que fixa en els organismes de cada país la responsabilitat de l’aplicació de la directiva i fins i tot crea un grup estable paneuropeu que els coordina, anomenat ERGA (article 30ter DSCAV).

La transposició francesa va més enllà a l’hora de definir l’interès general que ha de gaudir d’una deguda prominència. Tal com detalla el Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya (BIAC núm. 19), l’interès general a França inclou el servei públic (definit al Títol III de la Llei 86-1067, de 30 setembre 1986). Per tant, els continguts de les televisions públiques franceses tindran prominència i més visibilitat a les plataformes, quan un usuari geolocalitzat a França es connecti a les plataformes digitals (aquí els sistemes de recomanació de vídeos de YouTube s’hauran d’ajustar a la norma). A més, després d’una consulta pública, el CSA podrà afegir dins d’interès general aquells continguts que reflecteixin el pluralisme d’opinions i la diversitat cultural.

Veiem, doncs, que l’Estat francès no sols ha transposat el principi de prominència de continguts d’interès general, sinó que ha establert també qui és el responsable del seu desplegament i seguiment. Aquesta és una qüestió que des d’aquí hem de tenir molt en compte. Si aprovada la Llei espanyola, no hi ha continuïtat amb un reglament que desplegui qui, quan i de quina manera s’aplicarà el criteri de prominència, tot plegat quedarà en un no-res. Per tant, cal blindar aquest precepte i establir els mecanismes per al desenvolupament i el compliment de la norma.

No sols ha de quedar clar que els continguts i serveis audiovisuals en català són d’interès general i que, per tant, han de tenir una prominència a les plataformes digitals. També ha de quedar clar que els responsables del seu desplegament reglamentari són les autoritats de regulació. A Catalunya, és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), així com al País Basc és el Consell d’Euskadi, en fase de constitució, i el de València, el CAVC, tot just constituït. Queda obert qui n’exercirà el desplegament en aquells territoris on hi hagi llengües cooficials sense aquest tipus d’organismes, com les Illes Balears i Galícia.

“El CAC forma part del dissortat grup de 38 institucions catalanes que té els seus membres amb el mandat exhaurit”.

Aquesta proposta descentralitzada s’hauria d’inspirar en el model alemany. A Alemanya són les autoritats dels estats regionals (Länder) les competents en la regulació de les plataformes digitals, siguin ofertes tancades i amb drets sobre els seus continguts, com el copyright (per exemple, Netflix), o siguin serveis oberts per compartir vídeos (YouTube). I més enllà, els consells audiovisuals regionals són competents també per regular altres “intermediaris de mitjans de comunicació”, com són els cercadors, xarxes socials i serveis de microblocs. A Alemanya, tots aquests serveis en línia són objecte de regulació, i les autoritats regionals tenen cobertura legal per sancionar-los si incompleixen la norma. Cal recordar que aquest país ha estat capdavanter en la regulació de les plataformes digitals obertes (com YouTube), en especial pel que fa al discurs d’odi, incitació a la violència, el racisme o el terrorisme, mitjançant la Llei de les Xarxes Socials (NetzDG o “Llei Facebook”), aprovada el 2017 i que ja ha estat objecte de dues esmenes parcials. El setembre de 2020, es va publicar el  primer informe sobre l’aplicació de la llei.

Irlanda també s’ha inspirat en Alemanya pel que fa a uns consells audiovisuals “de gamma alta”. En el projecte de llei (encara no aprovat pel Parlament), es refunda l’autoritat de regulació, que podrà determinar sobre quins serveis té competències: plataformes digitals obertes, xarxes socials, serveis d’e-comerç i motors de cerca, entre altres (Online safety and Media Regulation Bill, més les esmenes d’ampliació fetes pel mateix Govern).

Així mateix, el nou regulador irlandès podrà emetre avisos i imposar sancions (com bloquejar l’accés a un servei) o multes de fins als 20 milions d’euros o el 10% del volum de negoci. És rellevant l’audàcia d’aquesta proposta legislativa, atesos els canvis en la fiscalitat global, acordats al si del G-20.

D’aquesta manera, la Llei General de l’Audiovisual espanyola hauria d’estar en consonància amb la nova normativa que comença a aplicar-se a la resta de la Unió Europea. En aquest sentit, s’hauria d’apuntar a un sistema en què els consells audiovisuals són la “finestreta única” de les denúncies ciutadanes en relació amb les plataformes digitals, amb l’objectiu de vehicular-les als organismes estatals quan correspongui (fiscalia, centres de protecció de menors, etc.) o exteriors del país. El concepte de “finestreta única” seria trasplantar aquí el model exitós del Vlaamse Regulator voor de Media (VRM), l’autoritat de regulació de Flandes (vegeu el Decret de transposició de la DSCAV i el Text consolidat).

Ara bé, el CAC forma part del dissortat grup de 38 institucions catalanes que té els seus membres amb el mandat exhaurit. Seria convenient que el Parlament de Catalunya comencés a fer política en aquesta XIII legislatura i nomenés els nous membres del Consell (junt amb la resta d’institucions, entre elles, la CCMA, corporació que engloba TV3, Catalunya Ràdio i els Mitjans Digitals).

Tal com estableix la llei del CAC, els nomenaments s’han de fer per una majoria qualificada de dos terços i a proposta d’almenys tres grups parlamentaris. La geometria parlamentària és propícia, ja que coincideix amb la suma de PSC-ERC-JuntsXCAT. La temptació dels partits és enviar al CAC comissaris polítics sense visió estratègica, però cada grup parlamentari hauria de ser responsable amb les seves propostes i exigent amb les dels altres partits. La funció de regulació que ha d’exercir el CAC contra totes les resistències polítiques i empresarials és enorme. Es requereix un perfil de conseller o consellera al nivell de les responsabilitats que hauran d’exercir quant a normalització lingüística digital.

I una altra: la descentralització de la indústria

Una altra via oberta per la DSCAV és la possibilitat que les plataformes digitals financiïn la producció europea (article 13.2 DSCAV). El projecte de Llei General de l’Audiovisual espanyol estableix que aquesta contribució sigui del 5% del pressupost anual de les plataformes (excloses aquelles més petites, que no podrien assumir aquesta obligació). Com hem dit, aquesta mesura va funcionar en l’entorn televisiu i tant la DSCAV com la llei espanyola plantegen una rèplica en el context connectat.

Altra vegada és França, amb la seva consciència audiovisual, la que mostra vies a seguir. El decret 2021-793 obliga les plataformes tancades de subscripció (com Netflix, HBO, etc.) a invertir un 20% de la seva facturació neta anual a la producció europea, o del 25% en cas d’oferir films de menys d’un any d’antiguitat (el projecte de llei espanyola, recordem-ho, fixa aquest percentatge en un 5%). A més, almenys el 75% de la inversió en producció de cinema i el 66% de la producció audiovisual general s’ha d’orientar a la producció independent, per garantir el teixit productiu de França.

Des d’aquí, valorem positivament aquest tipus de mesures. Però alerta: en una situació de gran concentració de la indústria audiovisual a Madrid, un augment dels recursos en producció comportarà una centralització encara major a la capital del regne. Aquest risc es veu més present si es té en compte el Plan de impulso al sector audiovisual – España, Hub Audiovisual de Europa. Una lectura acrítica d’aquest projecte podria fer pensar que la indústria catalana se’n podria veure afavorida.

“Les institucions europees han obert un expedient sancionador menor a l’estat espanyol pel retar excessiu en aprovar la nova llei”.

En conseqüència, la imposició d’una contribució financera a les grans plataformes que operen a Espanya ha d’anar acompanyada de mesures correctores. Ja sabem que trobarem l’oposició dels que defensen la llibertat dels mercats com a principi fonamental de la nostra societat. Però cal recordar que aquells que no volen cap intervenció reguladora de l’estat sempre són els que tenen una posició de domini.

En qualsevol cas, el que proposen no és distorsió dels mercats, sinó aplicar mesures que ja existeixen a altres països europeus, com és el cas del Regne Unit. Parlem del principi imposat al sistema televisiu britànic anomenat “Made outside London TV programming” (article 286 de la Communications Act 2003). Tal com afirma l’autoritat de regulació britànica (Ofcom), “Television production outside of London is a crucial part of the UK’s broadcasting sector. It helps to disperse and stimulate investment and job opportunities in the sector throughout the UK.”

Així doncs, en l’apartat de la Llei General de l’Audiovisual que reguli la contribució de les plataformes a la producció, cal afegir-hi, com a mesura no negociable, mesures de distribució territorial de la producció.

Conclusió

La Llei General de l’Audiovisual és una norma que determinarà el desenvolupament de l’audiovisual a Catalunya els pròxims anys. Des d’aquí hem volgut fer un seguit de propostes emmirallades amb Europa, d’acord amb l’ordenament jurídic i els procediments vigents, sens dubte millorables. Però creiem que la urgència del que està en joc justifica una acció determinada en aquesta direcció. Som conscients que les mesures proposades (suposant que arribin a bon port) no són suficients, però sí que proporcionen la base jurídica material per començar a fer polítiques audiovisuals del segle XXI. Queden moltes altres qüestions importants a escometre en aquest sector, com per exemple l’aprovació d’una nova Llei de l’Audiovisual de Catalunya, o els canvis en l’estructura i model de gestió de la CCMA i els seus mitjans. Són igual d’importants, però potser no tan urgents en aquest moment. En tot cas, esperem analitzar pròximament aquestes qüestions en successius articles.

El futur de la llengua catalana tal vegada sigui incert, però encara ho serà més si tot allò que depèn de nosaltres no es fa amb el màxim rigor i excel·lència. La manca d’acció política és la pitjor estratègia per revertir les dificultats que afronta la llengua catalana en els moments presents. El bloqueig polític actual és el pitjor enemic del català i la seva projecció al segle XXI.