Pirates a l’Atlantis de la Costa Daurada

Primeríssim pla perfilat d’una senyora fumant mirant a l’infinit amb un grau de calma i solemnitat. Quan s’obre l’escena veiem un jove amb un aparell detector de metalls que interromp el que sigui que està buscant per contemplar la panoràmica, emmarcar la càmera del seu smartphone i finalment capturar el paisatge d’una tarda crepuscular. Se senten els ocells costers i els crèdits inicials apareixen tot anunciant que està a punt de desplegar-se una petita aventura que es diu Apartamentos Paradiso, un curtmetratge creat per Víctor Jiménez Lafuente, Adrià Gómez Sentís i Andreu Garcia Antolí i Pol Subirà i Moragrega. Després de ser seleccionat a la Secció Oficial de Curtmetratges a Concurs a l’última edició del Festival de Màlaga, Apartamentos Paradiso aspira a ser una de les joies del Festival D’A 2024.

Apartamentos Paradiso ens remet als confins d’un complex turístic en plena temporada a la Costa Daurada. Entre el bullici de guiris, les platges infestades de para-sols i els xiringuitos decadents que regalimen gelats desfets, Chumi (conserge d’un bloc de pisos turístics), busca tresors i ferralla amb un detector de metalls amb el Sergi, un nen que fa d’escuder còmplice de les dèries del primer. En aquest context, i sota una mirada crítica i irònica però també naïf, es construeix un conglomerat d’imatges pastel que poden recordar a la plàstica estival d’Aftersun (Charlotte Wells), però també al magnífic curtmetratge Sóc vertical però m’agradaria ser horitzontal, on María Antón Cabot possibilitava una trobada impossible entre Sylvia Plath i Belén Esteban a Benidorm.

En aquest cas, la pel·lícula neix a partir de la confluència entre imatges i records de les vacances d’estiu familiars dels seus creadors, però també d’una infraestructura estilística que posa sobre la taula la visió festigejuada i intel·ligentment àcida de gent jove que entén el món com una mena de compartiment reescalfat, insensat i ridícul, i només assumible si s’opta per abraçar l’absurditat. En aquesta espiral de sordidesa, floreixen temàtiques com la solitud i la incomprensió generacional, o s’hi entreveu l’escalfor del caliu de la família que t’espera a taula per sopar una nit d’estiu qualsevol on no hi ha deadline horari perquè no hi ha pressa. També s’hi exposa amb traça formidable l’amistat, i és realment commovedor per a l’espectador intuir la química reeixida entre aquest tàndem somiatruites (una sort de Quixot i Sancho Panza): malgrat la diferència d’edat, Chumi i Sergi exhibeixen un vincle estret fent palesa un amor entre adult i nen que s’explora d’una forma gens funesta ni perillosa, sinó més aviat el contrari: esbalaeix per la seva puresa i innocència, convertint en inevitable, i en el millor dels sentits, la connexió amb L’estiu d’en Kikujiro de Takeshi Kitano.

Entre la fantasia i el patetisme comprensible d’uns personatges que busquen matar el temps en una línia on les hores i els dies es dilaten incontrolable i pesadament, a Apartamentos Paradiso s’hi produeixen incursions nocturnes marcades per l’ebrietat i el divertimento gratuït de les festes a la costa, però també s’hi amaga una subtrama tintada de ciència-ficció i misteri que té a veure amb la descoberta de l’infant. El duo tragicòmic cerca un tresor en l’anunci d’un kebab adjuntat en un mapa turístic, i s’apel·la, així, les llegendes de les grans aventures de la història universal: segons el mite, com si del vell contintent Atlàntida es tractés, els Apartamento Paradiso originals van enfonsar-se després d’una gran explosió, deixant enrere una època d’or amb fonts que treien xampany, ballarines vestides de Prada i un mico ensinistrat que preparava pinya colada. El misticisme surrealista que agafa la volada del curt, de cop, ens recorda a la narrativa d’una cançó d’Antònia Font o a l’equilibri deliciós de realisme màgic que tan bé domina Alice Rohrwacher, per exemple. Tot això recobert d’una capa kitsch, pròpia del context espacial, i fermentada amb el costumisme del resort o l’aparició estel·lar, per exemple, d’Ariel Santamaria, el puto King de la Golden Coast. Acaben d’amenitzar la festa una cançó de Da Souza i Tomeu Penya. Ho dic per si a algú li semblava poc, tot plegat.

Víctor Jiménez Lafuente (Badalona, 1998) i Andreu Garcia Antolí (Reus, 1996), que es van conèixer a la Pompeu Fabra estudiant cinema, van coincidir també en el projecte Greata, seleccionat a Sant Sebastià i el D’A. Ara, amb Apartamentos Paradiso, solidifiquen sinergies i fan evident el talent de dues ments que prometen molt, com ho certifica aquest projecte que han tutelat, per cert, les directores Carla Simón, Elena Martin Gimeno i Celia Rico.

És molt difícil dignificar dues vides anodines en poc més de vint minuts i Apartamentos Paradiso ho aconsegueix sense les peripècies que hauria exigit un gran pressupost i recordant-nos que la vida és un infern de joc i que només nosaltres triem si volem jugar o asseure’ns a una butaca de platja, recobrir-nos de crema solar i esperar a rostir-nos com pollastres a l’ast sense guarnició.

La pel·lícula es podrà veure al Teatre CCCB divendres 5 d’abril, a les 21h, en el marc del D’A Film Festival, on competeix als premis del Públic i d’Un Impulso Colectivo en la categoria de curtmetratges. Podeu comprar entrades aquí.