Ok, Dune

La cara de lluç messiànic del Paul Atreides de Timothée Chalamet embadalia una sala de cinema plena fins a la bandera per veure Dune i jo m’anava sulfurant al meu seient. És una sensació nova, però que cada cop m’agafa més sovint. Feia molt poc que havia notat el mateix amb una sala igual de plena per veure Poor Things, de Iorgos Lànthimos. De Denis Villeneuve ja m’ho esperava, i Lànthimos en té poca o gens de culpa. El problema es troba amb una nova lògica de consum cultural. Les facilitats que ofereixen les xarxes per lluir el gust artístic en clau de capital social cada cop s’incrusten més en el cinema, Instagram sobreexposant l’espai de relació individual i muda amb les pel·lícules que la foscor democràtica de la sala de cinema havia protegit fins ara. Certs codis estètics i narratius del cinema d’autor es fan servir per embolcallar de transcendència unes pel·lícules més primes que el paper d’estrassa. Mecanismes d’estranyament copiats i enganxats intenten enrarir històries més deleroses de complaure que un influencer. Timothée, fes el favor de treure’t aquesta ganyota de filòsof torturat, que estàs fent windsurf pel desert amb un cuc gegant.

Els llibres de Dune que va escriure Frank Herbert t’embarquen en una epopeia fascinant precisament gràcies als seus excessos populatxers (per cert: Raig Verd n’està fent una edició meravellosa en català). La història es fa versemblant en la seva inversemblança, el pacte d’una ciència-ficció que et permet anar més lluny només si et deixes portar. En canvi, el Dune de Villeneuve és d’un minimalisme depriment. Un minimalisme visual, ètic i psicològic. Perquè la virtut del minimalisme és que la depuració protegeix una aparença de profunditat amb una aura d’elegància inexpugnable. És com aquells nois durs i silenciosos que no diuen res perquè no tenen res a dins. Neutralitza la paleta de colors per no equivocar-te mai.

Aquesta buidor retrona en la indiferència política que Villeneuve ha aconseguit infondre a la història. El Dune de Herbert aprofita l’acció per fer atractiva una faula molt complexa sobre la pulsió feudal de la humanitat. La idea és que el fanatisme sempre escombrarà el viure i deixar viure liberal, que potser estem tràgicament atrapats entre la dominació conservadora de les elits i la dominació revolucionària de les masses injectades de fervor justicier. L’imaginari musulmà de Herbert, (que al llibre fa servir constantment el mot “jihad”, mentre que la pel·lícula no surt del confortabilíssimament universal “guerra santa”) sotmet la nostra actualitat a un contrallum ambigu. Jo vaig llegir el llibre en plena guerra d’Iraq després de l’11-S i tot ressonava, i a 2024 Arrakis és, naturalment, Palestina. Però si els Harkonnen poden ser ianquis o israelians, i els Fremen poden ser afganesos o palestins, el missatge contraintuïtiu de les novel·les de Herbert és que un totalitarisme pot ser substituït per un altre igual o pitjor. Naturalment, això planteja preguntes interessants sobre els limits de la dialèctica entre oprimits i opressors. El Dune de Villeneuve passa per sobre la política a tota pastilla per poder veure Chalamet i Zendaya embolicant-se i guanyant als dolents.

Dune és una pel·lícula espectacular absolutament erma de contingut humà. Igual que Poor Things, la sofisticació de l’univers fantàstic s’utilitza perquè l’exploració dels aspectes psicològics, ètics i polítics sembli més sofisticada del que és en realitat. Si no ho has entès, és que no enxampes la referència. Perquè, si hi penses per tu mateix, potser t’adones que no hi ha cap idea nova i, sobretot, cap fricció amb els llocs comuns. Les pel·lícules d’avantguarda són genuïnament incòmodes i difícils, mentre que les pel·lícules capaces d’omplir les sales tenen la virtut de llançar-te a la riquíssima ridiculesa de les passions normals. Aquest èxit creixent de la pel·lícula comercial de pseudoautor fa pensar en com la vigilància permanent del gust amb què ens castiguem els uns als altres pot buidar els espais de gaudi cinematogràfic i colonitzar-ho tot amb el gaudi del lluïment social, que és un plaer molt més petit i pèrfid.