La llibertat de l’extinció emocional

Potser l’emoció que més ens unifica com a espècie humana és la por. Al llarg de la vida, anem eixamplant la nostra particular col·lecció de fòbies, moltes heretades dels nostres pares, altres nouvingudes per les circumstàncies que ens envolten. Durant la infància, la negror de la nit sovint ens paralitza, horror que a molts ens acompanya, també, en l’edat adulta. A mesura que ens fem grans, la constel·lació dels nostres temors evoluciona, deixant enrere alguns neguits infantils i abraçant terrors de magnituds més transcendentals: la sensació de no trobar el nostre lloc al món, l’absència prematura dels éssers estimats o la solitud podrien entendre’s com a universals, culminant en la por a la mort o l’angoixa que sobrevé davant la incògnita del més enllà. En la seva última pel·lícula, Bertrand Bonello proposa un complex dilema al voltant d’aquesta qüestió: Què ens esgarrifa més, la finitud de la vida o la incapacitat emocional? Ens estimem més existir sense la possibilitat de sentir cap mena de passió, o davant aquest fatídic escenari preferim l’expiració? No és pitjor restar impassible davant qualsevol esdeveniment que dir adéu per sempre més a l’experiència d’estar viu?

Léa Seydoux protagonitza aquest film de ciència-ficció que colpeja els esquemes mentals de l’espectador sense miraments, obrint una escletxa gairebé espiritual que dona lloc a un exercici intel·lectual extraordinari, posicionant-se en una lliga diferenciada d’un gruix de produccions que lluny d’activar la reflexió, ens aporten, amb sort, certa satisfacció momentània. En aquest sentit, The Beast recorda a l’últim Leos Carax, que ens desmuntava completament amb la críptica estructura de pel·lícules com Holy Motors (2012) o Anette (2021). La sensació viscuda a la sala de cinema després d’aquests visionats et pesa durant setmanes, fent que t’assalti la urgència de trobar-te amb els col·legues per compartir impressions i debatre sobre un discurs soterrat que va prenent forma en la posada en comú.

Gabrielle viu en un distòpic 2044 on la intel·ligència artificial s’ha imposat per sobre de la humanitat: les màquines han pres el lloc de la mà d’obra i l’atur arriba al 67%. Davant d’aquesta situació, l’única sortida és assimilar-se als robots, és a dir, prescindir de les emocions per aconseguir una feina que no et sumeixi a l’avorriment mortal. El procés, que només fracassa en un 0,7% dels casos, sembla senzill: la purificació de l’ADN et despulla de qualsevol sentiment que entorpeixi l’excel·lència productiva. Aquest procediment, que protagonitza una de les escenes més futuristes del film (evocant l’imaginari de Crímenes del futuro de David Cronenberg), submergeix el subjecte en les seves vides passades. Ens remuntem a 1910, moment en què una sofisticada Gabrielle es retroba amb Louis, amb qui se sobreentén que ha viscut una història d’amor impossible que, com veurem, traspassa les barreres del temps. El pressentiment de la catàstrofe persegueix la jove en tots els períodes: un neguit constant, que verbalitza al llarg del metratge, la pertorba amb insistència. Entre el present desolador i l’elegància d’inici de segle, també saltem al 2014, època en què els passatges onírics recorden a l’estrany món dels somnis que nodreix l’univers lynchià, recaragolant encara més l’experiència fílmica.

La serenitat de l’aspecte visual, on la pausa i la contenció dialoguen perfectament amb una delicada música clàssica, es contraposa a l’enigma d’una trama que demana a crits un segon o, fins i tot, tercer visionat. La incorporació d’elements simbòlics, com el colom o l’aigua, vertebren aquesta història en tres temps on el muntatge d’Anita Roth esdevé un laberint fascinant, on perdre’s resulta una experiència del tot estimulant. A The Beast, la grandiloqüència de l’embolcall queda en un segon terme quan arribem al tram final, on el crit de Léa Seydoux acaba desxifrant-nos la identitat de la bèstia que dona títol a la pel·lícula, adaptació lliure de la novel·la La bestia en la jungla de Henry James. Una producció plena de capes on el monstre no és cap ésser maligne amb cara i ulls, sinó les conseqüències a la terrible decisió d’adherir-se a l’estoïcisme artificial per tal de sobreviure a un futur on l’eficàcia productiva ha passat per davant de tot allò que ens feia humans. I potser, el terror que assalta a l’espectador després d’aquesta experiència, no és altre que adonar-nos que el nostre present no està tan lluny de tal plantejament, i que d’alguna manera estem sotmesos a una autoexigència esgotadora que deixa de banda les necessitats primàries de l’individu.