La gran conquesta de la mirada

Trobo especialment interessants les pel·lícules que proposen la resolució d’un misteri, no només perquè consideren l’espectador com a agent actiu dins la història que plantegen, sinó també pel funcionament de l’estratègia cinematogràfica que utilitzen, que a la vegada pot materialitzar-se en infinitat de formes. Laura Ferrés, guanyadora d’un Premi Gaudí i un Goya pel seu primer curtmetratge Los desheredados (2017), presenta el seu primer llarg en el marc de L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, uns dies abans de la seva estrena a sales de la mà de La Aventura. Amb La imatge permanent, la directora catalana construeix un relat a base de pistes que manté expectant l’espectador, fent-lo partícip d’una història sobre la família i el pes d’un passat que, tot i semblar soterrat, ressorgeix de les profunditats de la memòria.

Són habituals els guions d’aquesta mena, en els quals hi ha una recerca, voluntària o no, de les arrels que ens configuren, d’un origen que d’alguna manera explica la persona en què ens hem convertit. Ferrés pren aquesta base i proposa un nou exercici d’autoconeixença, amb un díptic que navega entre la ficció i el documental però que escapa de qualsevol convencionalitat. Amb un sentit de l’humor genuí i una aposta clara per la frontalitat, que recorda al cinema primitiu o als tableaux vivants que representen escenes pictòriques, els testimonis de les dues protagonistes esdevenen l’encanteri idoni perquè el públic sigui incapaç d’apartar la mirada de la pantalla durant tot el metratge.

La primera meitat, que bé podria considerar-se un pròleg de la segona història, explica com una adolescent de dotze anys abandona el seu entorn després de donar a llum un nadó que no desitja. Ella és l’Antonia, filla de la Milagros, amb qui viu en un poble andalús ofegat per la postguerra. El més interessant d’aquest fragment, que s’allarga uns vint minuts, són les escenes compartides per la jove i les seves amigues. Construït a partir d’estampes que podrien ser una versió del que eren els anys setanta (?) al sud d’Espanya, el grup de noies ocupa la pantalla per deixar entreveure part de les seves vides. Sense floritures i amb la naturalitat imposada de la ficció, les noies entonen càntics corals que acompanyen la protagonista. També xerren del que xerren les adolescents, generant un discurs que defuig de la idealització i que se sosté, sobretot, en el carisma i l’espontaneïtat de l’Antonia (Saraida Llamas).

Amb un trencament total de l’espai, que ens situa en un extraradi barceloní emmarcat en una actualitat aproximada, fent-nos viatjar del ruralisme a la ciutat, la segona part ens presenta el personatge de la Carmen, una directora de càsting que treballa per a una agència de publicitat. Per casualitat, es topa amb l’Antonia, una senyora peculiar que es dedica a vendre perfums a peu de carrer i que significarà una glopada d’aire fresc en la seva monòtona existència. De seguida captem qui és aquesta dona que duu una llarguíssima trena, la mateixa noia a qui li van tallar els cabells quan la seva vida va donar un tomb rotund en quedar-se embarassada. La relació entre elles comença a batzegades, contraposant dues personalitats completament oposades que, intuïm, guarden algun punt en comú. La timidesa de la Carmen xoca amb el caràcter expansiu de la seva nova amiga, amb qui forjarà una relació peculiar que neix de la voluntat de compartir la solitud de l’adultesa. Una necessitat de trobar en l’altra, malgrat la distància aparent que les separa, la sororitat generosa de la tendresa i les cures, en un exercici de voler mostrar el comportament de dues persones ordinàries en el seu dia a dia. Cap al final, quan la Carmen li presenta la seva mare a l’Antonia, que sembla patir algun tipus de demència, aquesta recupera els càntics de la primera part i decideix comunicar-se amb ella a través de la música, en un moment on tot es posa a lloc, per a totes tres i per a nosaltres, els espectadors.

Ferrés homenatja, així, la vida de dues dones anònimes que en representen moltes més, donant-los-hi el protagonisme que sovint no han trobat dins la pantalla. Amb una veracitat que defuig de pretensions preciosistes, la cineasta fa una aposta arriscada quant a format, però també pel que fa a la narrativa. La imatge permanent, recentment guardonada amb l’Espiga d’Or a la SEMINCI de Valladolid, és una prova manifesta que el llenguatge cinematogràfic és divers i plural, que la mirada és un punt fonamental en l’elaboració del relat i que el cinema alternatiu també pot conquerir els grans festivals.