Carlos Cuevas: «Els actors no hem de jutjar els nostres personatges»

L’hem vist fent d’estudiant gamberro però amb bon cor i l’hem vist fent de Biel Delmàs a Ventdelplà. També fa d’Àlex a Smiley i la gent de la faràndula el recordarà, per exemple, pel seu perfil teatral amb el Romeu i Julieta del Projecte Ingenu o el Galileu de Bertolt Brecht i Carme Portaceli. Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) ens rep entre llibres que no són seus (pertanyen a part de l’attrezzo de l’hotel on ens citem en una jornada promocional) però que li queden com anell al dit, com bé sabrem aviat. Aquest actor que volia ser Cortázar protagonitza, juntament amb Daniela Brown, La Abadesa, d’Antonio Chavarrías, que s’acaba d’estrenar a sales. Un drama històric en què Cuevas interpreta el germà d’Emma de Barcelona, un home de guerra bel·ligerant, dantesc, rígid com una roca monàstica i inflexible com la fred que envaeix tot l’ambient del film. Paral·lelament, gira amb Jauría, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco. No sembla que li falti l’oxigen, malgrat el frenesí de la seva agenda, més aviat el contrari: somriu i respon les nostres preguntes tan relaxat com reflexiu. Fem un cafè amb l’actor i, de forma espontània, centrem la conversa sobre l’ofici interpretatiu, la tècnica i la relació que ell manté amb els personatges.

Et queda molt bé l’armadura. No recordo si havies treballat amb algo semblant en el passat.

No havia portat mai una armadura. Tampoc havia interpretat algú des d’un vessant tan militar, tot i que sí he fet molta època. Vaig rodar una sèrie a Itàlia, en anglès, sobre Leonardo da Vinci, però feia de rodamon molt llest i espavilat, una mena de Lazarillo de Tormes però a la italiana. Amb La Abadesa és la primera vegada que m’encotillen amb una armadura.

És cert que pesa tant?

Pesa molt, moltíssim. Em va fer un favor perquè vaig passar molta menys fred que els meus companys de repartiment. Hi ha una curiositat i és que van llogar l’armadura en una d’aquestes grans empreses de lloguer de material tèxtil a Madrid, que tenen com el monopoli del vestuari de rodatge, i resulta que la meva la va portar Michael Fassbender a Assassin’s Creed! M’anava una mica gran, perquè té més perxa que jo, però no em vaig queixar gens [riu].

Devia ser un rodatge exigent.

Està filmada al castell de Loarre, a Aragó i, efectivament, va ser un rodatge físicament molt dur. Però això és, precisament, el que dota la pel·li d’un clima hostil, i emfatitza la cruesa.

Tu em caus molt bé però el teu personatge no tant.

[Riu] I t’entenc. Jo m’agafo molt a una cita de Javier Bardem en una entrevista, quan va dir que nosaltres hem de ser els advocats i no els jutges dels nostres personatges. A mi com a actor no em toca jutjar-lo ni opinar sobre el seu comportament. Això no impedeix que pugui prendre distància com a ciutadà o com a persona, i aleshores tingui una opinió basada. Però jo soc un intèrpret que ha d’entendre quin és el cablejat del cervell d’aquesta persona que estic representant. En altres paraules: haig de poder encarnar algú que es comporta moralment malament sense creure que és una mala persona. Perquè les males persones no es veuen a si mateixes com malvades, ni creuen que estan fent malament.

És algú sense escrúpols, autoritari i hipòcrita, capaç de tot per aconseguir el que vol. 

Se l’ha d’entendre des d’un prisma medieval. És masclista, violent i autoritari però viu en un context de croades i de guerres i, per això, paradoxal i genuïnament, creu que està fent el millor per la seva germana. La primera escena on surten junts els dos personatges li diu que la protegirà, que vagi a l’abadia tranquil·la, que fins i tot, si cal, donarà la vida per ella. Si el veiem amb els ulls del nostre segle, està clar que és algú retorçat, molt paternalista i condescendent. I molt manipulador com dius. Però realment està tenint la impressió que ho fa per cuidar-la, i que apagar les revoltes, i usar la violència més brutal i tancar la seva germana és la millor manera de protegir-la.

Justament, la pel·lícula copsa molt bé aquest sentit de castedat. Amb aquesta excusa es justificava un domini rotund i salvatge de l’home sobre la dona.

A mesura que l’Emma el desobeeix i va agafant més poder dins l’abadia, i influència entre els nobles i els camperols, el germà acaba veient-se acorralat fins a acabar denunciant-la. És una història tremenda perquè qui la porta al judici és el seu propi germà, per conductes inapropiades i per immoralitat. Sense desvelar res, em sembla un final molt tràgic i dur. Lluny d’absoldre-la, és una condemna duríssima que explica molt il·lustrativament com funcionaven les coses a l’època. I malgrat els deu segles de distància que hi ha, salvant totes les diferències i obviant que han millorat moltes coses, cada vegada que una dona intenta superar els límits que li han imposat hi ha un seguit d’homes als quals els salten els ressorts i intenten censurar-ho.

Tinc entés que hi ha poc arxiu sobre els fets històrics que relata La Abadesa. Això us va suposar un impediment a l’hora de treballar?

La pel·lícula està basada en fets històrics, però no oblidem que no és un documental. Els personatges dels quals parla La Abadesa són una mena de vestimentes, però no busquem una fidelitat històrica radicalment estricta. Bàsicament, perquè d’aquest succés que té a veure amb Emma de Barcelona, hi ha poca informació, poc registre. Diria que s’ha trobat poca cosa sobre aquest personatge, poc més que dos paràgrafs en dos textos on es recollia el judici.

Vas tenir molta llibertat a l’hora de dissenyar dramàticament el teu personatge?

Nosaltres vam tenir molta llibertat en el sentit d’inventiva, de la mateixa manera que, i això és extensiu a tots els personatges històrics, hi ha un treball ficcional que té a veure amb reproduir la seva psicologia i la seva intimitat. Et poso un exemple: tothom sap que un heroi històric va fer una guerra i va guanyar tal batalla, però ningú sap com s’enfadava, o com acaronava la seva germana o si tenia por a la nit. Tot això, com a actor, t’ho has d’inventar i construir des de zero. Per mi, aquí rau l’art de la interpretació.

“Els actors treballem amb la mentida, però les emocions han de ser pràcticament reals”

Hi veiem reflectits molts compartments i dinàmiques, potser portats a l’extrem, que encara avui discutim socialment.

Tot i la diferència d’època, que és abismal, amb segles pel mig, sempre volem pensar que les pulsions humanes són atemporals, i són similars, si no iguals, a les que podem tenir tu i jo ara mateix. Les enveges, la ira, l’enamorament, el sentit de fraternitat són conceptes universals que poden tenir diferents formes però els mateixos gèrmens.

Tu tens germana petita, com jo, i pensava que potser això t’ha servit per abordar la sobreprotecció tòxica del teu personatge?

És cert que tendim a sobreprotegir. Jo he repetit patrons masculins i estereotipats que hem reproduït al llarg de generacions. Me n’he adonat fent-me gran i fent teràpia. La meva germana ara és una persona adulta, logopeda, llestíssima i treballadora que vola sola, però sí que recordo com jo, de nen, la ofegava constantment en una sobreprotecció absurda. Recordo que tenia una por terrible que la segrestessin. Potser estàvem fent una calçotada, i de cop li perdia la pista i llavors anava corrents a buscar als meus pares, plorant desconsoladament i els deia “no hi és”. Era un drama [riu]. De cop assumeixes un rol, amb set anys, molt bèstia. Amb els anys aprens que és una collonada profundament patriarcal, que hem arrelat, i vas fent neteja. Culpa Disney o Hollywood ensenyant-te que el mascle ha de protegir el ramat. Que el rei lleó ha de cuidar la família. Fora, fora, fora.

Per tant les vivències personals no sempre contribueixen a construir millors personatges.

En aquest cas, no et nego que m’hagi ajudat per entendre coses més internes, però nosaltres estem acostumats a interpretar personatges dels quals no necessàriament hem de conèixer la seva realitat. L’experiència no és l’única font de treball, en aquest sentit. Si no hagués tingut una germana, podria haver fet el paper perfectament amb el mateix resultat.

A la pel·lícula fas a algú que manipula, casualment, en nom de la seguretat i l’amor. És molt difícil d’interpretar, això?

Hi ha coses molt més difícils.

Com quina?

La timidesa, per exemple. És dificilíssim d’interpretar. O la vergonya. O a algú maldestre.

Per tant, no vas veure cap inconvenient ni barrera en interpretar algú realment malvat? Mira que estem acostumats a veure’t en papers més dolços i lluminosos.

No, al contrari, a mi em venia molt de gust fer aquest personatge, per moltes raons. Vaig fer un càsting amb altres actors, no em van oferir directament el paper com a vegades passa, i quan vaig saber que m’havien escollit, ho vaig celebrar molt. Volia fer La Abadesa perquè tinc moltes ganes de fer cinema d’autor, i no parlo estrictament de projectes de cinema. Tinc ganes d’acompanyar mirades autorals i concretes. Estic una mica fart de la fórmula i l’algoritme. Com a artista, sento que necessito treballar amb mirades que tinguin discurs i una forma genuïna d’explicar històries. És el cas de l’Antonio Chavarrías, que fa anys que dirigeix, i ha produït molt cinema d’una qualitat inqüestionable.

I ara estrena La Abadesa.

Que és un projecte seu, escrit per ell, cuidat i amb una direcció de fotografia escandalosa de Julián Elizalde. Aquest era un dels principals motius. Allunyar-me dels perfils més adolescents, més juvenils. Volia participar en un treball menys mainstream que és el que portava fent últimament.

Vols dir que t’havies encasellat?

Una mica. En aquesta indústria pesa molt el que se’t dona bé físicament o el que has fet l’última vegada. L’últim personatge teu d’èxit te l’oferiran exponencialment deu vegades més. Són lògiques de mercat. Jo venia de fer merlins i smileys, on interpreto personatges líders, carismàtics, extravertits. A mi sempre m’han tocat fer més d’heroi que d’antiheroi, i suposo que és perquè soc rosset i blanquet i en l’imaginari col·lectiu, soc el bo de la pel·li. Quan em van donar aquest a La Abadesa em va fer molta il·lusió perquè per fi he pogut explorar una part més dura i més violenta, que també tinc com a actor. Espero que sigui la llavor per obrir un caminet cap a aquesta direcció. M’agrada ser l’heroi, eh, però pensant en la meva ambició interpretativa, també vull ampliar el ventall d’allò que creiem que sabem fer. D’altra banda, com et comentava abans, ja havia fet època, però sempre fent de llest, de fatxenda, una mica el rol que cau més bé l’espectador.

No és aquest últim cas.

No, la gent m’està dient que vaia tela de personatge. Mola.

T’afecta d’alguna manera l’impacte que pugui tenir un personatge teu al públic?

Gens. Suposo que hi ha gent de tot, però en el meu cas penso sobretot en l’actor o actriu que tindré al davant. En aquest cas és la Daniela Brown. Jo pensava en com podia ajudar-la a fer el mínim possible perquè jo li imposi una por i una autoritat. Em preocupaven els mecanismes psicològics que jo podia fer servir perquè ella no s’ho hagués d’inventar. Com a actors, no volem inventar-nos les coses i que tot surti del nostre cap. Això és un tango, una parella de patinatge artístic. Si tu mous una cap allà, l’altre l’haurà de moure cap allà. A més, els actors juguem fent trampa: acostumem a conèixer el guió de la pel·lícula, sabem com acaba i quines escenes tindran els altres personatges. Jo sempre penso en com ajudar l’altre personatge a arribar on jo sé que després arribarà pel guió.

Com vas ajudar, en aquest cas, la Daniela Brown, que fa d’Emma?

Generant-li de forma el més natural possible una necessitat de revelar-se, de desafiar el seu germà, de tenir por que la condemni. Vaig intentar motivar aquesta animadversió, i vaig mirar que la Daniela no s’ho hagués d’inventar, perquè aleshores queda més artificial. Els actors treballem amb la mentida, però les emocions han de ser pràcticament reals.

La Abadesa juga amb aquesta doble lectura, per una banda històrica i per l’altra, com a metàfora del present.

La pel·lícula funciona molt bé en la seva literalitat històrica, des de la perspectiva del segle IX, però també funciona com a mirall dels nostres temps, contraposant, per exemple, la dona vers l’entorn masculinitzat. O amb el debat cultura i fe o la dicotomia entre el dogma establert i la renovació d’idees.

També s’hi reflecteix un judici que té a veure més amb la moral i la ideologia que amb els fets i l’ètica.

La moralitat és una disfressa que va canviant en cada generació. L’altre dia vaig anar a veure Els Watson a la Sala Gran del TNC, on actua la meva amiga, la Laia Manzanares. És una obra que ens situa en la cort britànica del segle XIX, i hi ha un moment en què els personatges s’escandalitzen perquè una dona no està casada, per exemple. Cada època té les seves moralitats, i cada codi moral escull què se suposa que és un escàndol i què no. Ara tenim els nostres escàndols, i altres fets que ens afecte i que vetem segons els criteris de nostra manera de pensar occidental, blanca i patriarcal.

Estàs girant amb Jauría, també. Quina ratxa de papers foscos.

Són papers que et demanen una implicació i t’exigeixen la voluntat de col·locar-te en llocs incòmodes. Que t’empenyen i et fan fora a patades de la zona de confort. Són exercicis molt foscos, com dius. Però insisteixo, la nostra feina no és jutjar els personatges, això ho fan els espectadors, en tot cas. Nosaltres hem d’anar al fons del pou, i intentar entendre les mentalitats que representem. A Jauría interpretem, primer, els membres de La Manada; després els seus advocats i, finalment, els jutges del cas que van emetre la sentència definitiva. Estaríem sent covards com a actors si no anéssim al fons de la qüestió. El director, Miguel del Arco, el primer dia, ens va deixar clar que no podíem dir d’ells que són uns monstres, perquè aleshores estaríem fent trampa. Li hauríem posat molt difícil a l’actriu.

Per què?

En el cas de La Manada, la denunciant explica que fins que no entra al portal amb ells, no havia sentit intimidació en cap moment, havia rigut amb ells. A nosaltres ens toca, al principi, ser igual de divertits, carismàtics i bonrotlleros. El cas de La Manada és un cas molt paradigmàtic perquè, socialment, trenca amb la imatge arquetípica del violador com aquell senyor amb una navalla esperant-te a la cantonada per violar-te amb premeditació, nocturnitat i traïdoria. Un violador és qualsevol persona que se salta el consentiment i exerceix la seva violència sexual sense preguntar ni demanar permís. Ara hem entès que aquesta persona pot ser perfectament algú, fins i tot un conegut o un amic, carismàtic, guapo. Pot també formar part d’un entorn proper i pertànyer a qualsevol classe social. A Jauría hem viscut moments incòmodes, intentant entendre aquest cablejat i aquest cervell. Ens hem enfangat. Recordo un assaig en què em vaig posar a plorar com un nen, sense poder parar, perquè de cop vaig entendre tota la violència i l’angoixa que vam provocar a l’Ángela Cervantes, la protagonista. Aquesta és la nostra feina, com et deia abans. Només si vas al fons aconsegueixes generar empatia i rebuig.

Per tant, enfangar-se comporta un preu.

Sí, però compensa i val la pena pagar-lo. El que em sembla estimulant és la profunditat, i no la superficialitat de qualsevol feina artística. Això també passa quan fas una comèdia, per exemple. L’altre dia l’Antonio de la Torre, en una entrevista a La Ser, deia que quan tu fas comèdia no pots pensar que estàs fent comèdia, perquè aleshores caus en un gag dolent, i queda molt fals i artificial. T’has de creure la situació com si fos perfectament real, i és el context plausible i versemblant el que fa riure.

El públic també té la seva responsabilitat.

La feina del públic és tenir una opinió, i decidir si jutja o no el que està passant en la ficció. O fins i tot el mateix Carlos Cuevas, quan surt del teatre o del set de rodatge, també emet i defensa una opinió i plasma una ideologia.

T’és fàcil treure’t aquesta màscara i seguir amb la vida com si res?

A mi sí. La Vicky Luengo té una frase molt bona que diu que el cos no sap que som actors. Ser actor és implicar-se molt físicament, i comporta una pallissa corporal que sovint arribes a casa completament baldat i amb mal de cap. Però pel que fa al vestit emocional, al final som professionals. No vull que s’entengui des d’un punt frívol, però tenim la capacitat d’acabar la funció, tancar la carpeta, deixar-la allà i l’endemà la tornem a obrir. Jo em passo unes hores al dia plorant, cridant o actuant en una escena de persecució esprintant com si t’anés la vida. Però després arribes a casa i tornes a la realitat. Mentrestant tinc una vida, una rutina, uns amics, una família que no vull que es vegi afectada. Em semblaria una tortura pel meu entorn. Hi ha aquesta cosa tan antiga de l’actor de mètode, que encara hi ha gent que ho juga a Hollywood, com el Daniel Day-Lewis, em sembla antic i sofert. Jo faig aquesta feina per passar-m’ho bé, i busco el domini absolut de cos-ment i per tenir la sensació que estàs fent malabars amb vuit pilotes. La realitat ja és un camí prou tortuós com per flagel·lar-te també actuant.

“Tinc una pulsió creativa molt gran”

T’hem vist a teatre, cinema i televisió. Amb quin format et sents més còmode?

Estic en un moment de la carrera en què decideixo en funció de la qualitat i la mirada que hi ha darrere del projecte. Prefereixo una bona pel·lícula a una mala obra de teatre, i una  bona obra de teatre a una mala pel·lícula. M’agrada treballar amb propostes amb decisió artística, i alhora que no defugin la mirada social. Estic fent Jauría per les meves ganes de tornar al teatre, perquè feia cinc anys que no en feia i perquè em feia molta il·lusió treballar amb Miguel del Arco, perquè és un director que admiro moltíssim. Però també per una qüestió de militància i activisme contra les violències i les agressions sexuals. És evident que hi ha una qüestió política a l’obra. Quan acaba la funció, la sala sembla una manifestació, el públic està encès, no hi ha una barrera ficcional perquè el text és autèntic. Es genera com una mena de catarsi de compromís.

Tornant a la teva pregunta, jo em sento molt més còmode, per una qüestió molt senzilla de bagatge i experiència, amb el format audiovisual. Quan jo arribo a una pel·li o als estudis de televisió em sento com a casa. No em poso nerviós, confio en les meves habilitats i tècniques. Tinc una sensació de control que no tinc, per exemple, al teatre, on em balla tot una mica més perquè n’he fet menys. I el directe també és una altra cosa que afecta si no hi estàs tan acostumat. Alhora, aquesta sensació et posa molt calent, no ens enganyem. En una sèrie, per exemple, tens set hores d’espera fins que et toca l’escena, i estàs llegint o mirant el mòbil, desconnectat del que fas. Al teatre això no passa, t’enxufa en un espai i no et deixa fins que s’acaba, i ara entenc la drogodependència amb el vertigen del directe que tenen molts companys i companyes. És molt bèstia.

T’has plantejat escriure o dirigir?

Per descomptat. I vull que passi, i m’atreveixo a afirmar que passarà perquè és un desig molt gran, i estic començant a destinar-hi molta energia. El problema és el volum de feina, del qual n’estic molt agraït, eh. Però si penso en algun projecte de cop em surt alguna oferta de pel·li i de teatre i llavors ho haig d’aparcar perquè és molt difícil de combinar. El que et puc dir és que estic mirant de materialitzar idees, a través de reunions periòdiques amb diferent gent. I he començat a escriure i a desenvolupar uns dossiers per reunir-nos aviat amb productores.

Sí que ho tens clar.

Jo tinc 28 anys. M’agradaria que, en la meva trentena, la figura del productor o del director formés part de mi. És inevitable, crec jo. Quan has treballat molt d’actor, un mateix té la necessitat de donar el seu punt de vista. Tenim molt poca capacitat de decisió: ni decidim la presa que entra a muntatge, ni la música que es posa, ni el vestuari, ni els companys que tenim, ni el disseny del cartell promocional. Estem al servei d’un director i d’uns productors que manen per tu. Jo entenc la llibertat com a marge de decisió i això és el que anhelo sempre. M’agradaria arribar a explicar històries que m’agraden des dels llocs que vull explicar-les, i amb la gent que vull explicar-les.

Trigarem una mica encara en veure-ho, doncs.

Clar, posem per cas que jo ara demà arrenco un projecte molt seriós. Potser fins d’aquí dos o tres anys no veiem resultats. Els Javis van escriure La Mesías al confinament i l’hem vist ara, el 2024. Els tempos són molt lents.

T’hi sents plenament preparat?

Totalment, sí, t’haig de ser sincer. És que porto treballant des dels vuit anys. Porto moltes hores de vol i em ve molt de gust. És una idea que m’il·lusiona molt. Estic en un rodatge i penso “jo la càmera la posaria aquí” o veig un director que està donant instruccions a un actor i penso que no l’està ajudant gaire. Evidentment, mai dic res per respecte i perquè no vull envair cap espai. Però en els rodatges el cap em va a dos mil i l’haig de drenar d’alguna manera creativa. Per això vull dirigir o escriure, per, almenys, aprofitar-ho [riu].

Encara que això impliqués sacrificar la interpretació?

Sí. Crec que em sentiria igualment molt realitzat. Jo vaig estudiar literatura i durant una època vaig voler ser escriptor. En els meus somnis humits jo agafo un paper i vull ser Cortázar. Il·lús de mi [riu]. Tinc una pulsió creativa molt gran. Gaudeixo molt actuant, i de moment no ho vull deixar, però crec que dirigint calmaria aquest cuc que tinc dins.

Quina és la teva connexió amb l’espiritualitat. Ets creient?

Soc zero creient. Hi ha una frase que em fa molta risa, d’un amic meu, que és “jo de les infusions cap a dalt no em crec res” [riu]. No, no soc gens místic. Ho respecto, eh. I ara molt més, vaig tenir una època que no tant i la vaig arribar a jutjar durament. Ara estic més tranqui. Entenc que la fe pot ser un motor molt poderós. Però pel que fa al dogma religiós, o la institució, soc molt agnòstic. Que la gent cregui en el que vulgui, que prou problemes tenim. Però quan veus que la fe governa a les persones t’adones que algú pot tenir una relació amb l’espiritualitat molt bonica o sincera o, en canvi, perillosa i tòxica.