El do de Rohrwacher

Quan pensem en la paraula quimera molts conceptes diferents ens poden venir al cap. A mi, la primera imatge que m’arriba és la de la revista literària on col·laborava l’escriptora i periodista Luna Miguel. Si busquem què en diu el Diec2, ens apareixen fins a sis entrades, entre les quals hi ha el monstre mitològic, l’ànsia o fins i tot un tipus de peix. La definició que més pot dialogar amb l’última pel·lícula d’Alice Rohrwacher podria ser “Creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat”. No és fins a molt avançat el metratge quan sorgeix el mot, en una escena on l’Arthur, interpretat per l’actor britànic Josh O’Connor (The Crown), delecta el seu grup d’amics-saquejadors amb l’ocurrència del seu do. Com Daniel Day-Lewis a There Will Be Blood buscant petroli en terres de l’Amèrica profunda als anys vuitanta, el protagonista de La chimera té el talent de percebre, després de deambular pels cementiris amb l’ajuda d’una branca bifurcada, quina tomba els hi proporcionarà allò que busquen. Aquesta peculiar banda, formada per un conjunt d’excèntrics italians, a excepció de l’anglès Arthur tocat per la gràcia de Déu, es dedica a profanar antiquíssimes sepultures en recerca de relíquies etrusques que després vendran per guanyar-se les garrofes.

Rohrwacher, que va guanyar el Gran Premi del Jurat a Cannes pel seu segon llargmetratge Le meraviglie (2014), recupera per enèsima vegada les particularitats d’un univers que fan del seu cinema quelcom únic i fàcilment identificable. A partir de la base clàssica de la comèdia italiana i amb clares referències al neorealisme, la realitzadora italiana ha estat capaç d’explorar nous terrenys on quotidianitat i fantasia es converteixen en l’axioma perfecte per a oferir a l’espectador peces magnètiques que aconsegueixen romandre al nostre cap per sempre més. Després del seu gran triomf amb Lazzaro Felice (2018), Premi Especial del Jurat al Festival de Sitges, i la seva nominació a l’Oscar amb el curtmetratge Le Pupille (2022), la cineasta torna amb un relat oníric sobre la recerca d’allò que hem perdut amb els anys: siguin valuoses antigalles o un amor del passat.

L’Arthur somia amb retrobar-se amb la seva desapareguda promesa, Beniamina, filla d’una decrèpita aristòcrata (Isabella Rossellini) que, com ell, és incapaç d’acceptar la suposada mort de la noia. Amb la voluntat de traspassar el terreny dels vius i fer de la seva “feina” una forma de retornar l’estimada, dedicarà la seva existència a buscar una porta subterrània que el porti a l’altra banda, i així recuperar l’amor de la seva vida. La jove italiana, que va apareixent en els records i els somnis del protagonista d’una manera orgànica representats a la pantalla amb un format més petit que el de la resta d’enquadraments, té un nas característicament italià: la línia del seu perfil recorda a les estàtues grecollatines, que alhora són l’objectiu del grup d’estafadors. L’anhel compartit de cercar la bellesa, sigui la de figures ancestrals o la de la dona enyorada, es converteix en el motor vital del personatge principal.

La capacitat de creació de la directora, germana de l’actriu Alba Rohrwacher (Marcia su Roma), és inqüestionable. Com l’Arthur, té un talent singular, en aquest cas per a confeccionar relats en forma de faules on l’estètica, plena de lirisme i imatges purament pictòriques, traspassen la barrera de la realitat i et transporten a un altre món. Una bella col·lisió entre elements del passat i el present que descriu la seva manera d’explicar històries; un realisme màgic que ens permet gaudir, somiar, riure, i també plorar, a la vegada que ens obre una porta a la reflexió sobre temes tan profunds com l’amor, el sentit de la vida o la inexorabilitat de la mort.

La chimera s’ha pogut veure a Barcelona gràcies a L’Alternativa, que en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya van oferir una sessió especial a la Sala Chomón, que es va omplir de bat a bat el passat dissabte 11 de novembre. Després de guanyar l’Espiga de Plata a la passada Seminci, esperem que Filmin i Elastica Films, les distribuïdores de la pel·lícula a Espanya, anunciïn ben aviat la data de la seva estrena a sales. Podeu consultar més crítiques del festival aquí.