Quines fronteres?

S’acusa la voluntat d’independència, d’una bona part de catalans, de no anar amb els signes del temps, quan la globalització apunta cap a la unió. La UE ha de ser forta i no acceptaria noves fronteres o ens amenacen amb altres perills més pintorescos com la ingravidesa de l’espai sideral, la màfia, el terrorisme, l’home del sac i altres desgràcies.

Quan es parla tant del “procés”, pretendre dir-ne alguna cosa més és temerari. I no pretenc que sigui res de nou; no hi ha dubte que garbellant les informacions i les idees d’altri t’acabes fent una síntesi personal que, explicitada, em serveix a mi per a fixar una posició —susceptible de matisos i d’errors, sobretot en un profeta tan incert com jo— respecte al tema. Posició que té una mica d’anàlisi de la situació, d’expressió de desig i de por que tot se’n vagi en orris. Però una cosa crec que cal afirmar: les fronteres no les volen els catalans, sinó els estats-nació d’Europa. En el seu moment històric van tenir elements progressistes, però una necessitat d’una unió més gran actual els dilueix.

Convençut de les oportunitats d’una Europa unida, que ha neutralitzat la secular rivalitat dels estats que la componen, em sembla que no hem arribat a una estabilitat ni a una concreció del que significa aquesta unitat. La moneda comuna va ser un gran pas, però un pas que es queda curt sense una unió fiscal adequada, la manca de la qual permet tot de tripijocs per part dels que sempre saben remenar les cireres.

Una autèntica unió europea significa, com s’ha dit, la cessió de competències dels estats actuals a un organisme unitari superior, i això hauria de comportar la visibilitat de realitats culturals, polítiques i econòmiques anteriors a la concepció de les nacions-estat imperants. En les meves visites com a professor a alguns països de l’òrbita soviètica, Polònia i Txèquia, i en un congrés europeu el 2001 a Praga, just caigut el mur de Berlín i amb ponències de representants dels diversos països de la zona, em va sorprendre la crítica ferotge al comunisme en el qual havien viscut tants anys. Un adoctrinament de més de setanta anys a Rússia, des de la revolució d’octubre a la caiguda del mur de Berlín, i de més de quaranta anys en els països que van caure sota la influència soviètica després de la segona guerra mundial, no van crear adhesions generals, si més no explícites, al marge de grups nostàlgics que sempre continuen existint. Ressorgeixen com a reacció antigues festes, pràctiques religioses, manifestacions literàries. I es fan independents antigues nacions que havien estat diluïdes en superestructures polítiques que no han pogut esborrar realitats més fondes. I aquestes nacions, en gran part, no volen pas tancar-se en unes fronteres impermeables, sinó que es volen integrar en la realitat supranacional de la Unió Europea.

Espanyolitzar els nens catalans és el que s’ha fet durat quaranta anys de franquisme. O no era això el que pretenia la Formación del Espíritu Nacional? Ha deixat gaire empremta entre els espanyols en general, tant l’adoctrinament polític com un catolicisme formalista, no arrelat en una vivència religiosa lliure i personal?

La vocació europeista dels catalans ve de lluny. I aspirem a una Unió Europea respectuosa amb les nacions preexistents, d’abans de la fusió en estructures d’estat que no han tingut en compte la varietat de nacions en el seu si. Hi ha estats que les han aconseguit aigualir sembla que amb eficàcia, i d’altres, com l’espanyol, han estat incapaços de substituir aquestes realitats.

Hi ha una Europa que podria afavorir-les. L’Europa de les regions semblava iniciar el bon camí. Però sembla que ja no se’n parla tant. Com no distingeix entre nacionalidades y regiones malgrat la tan esbombada Constitució. No ens enganyem. Hi ha una batalla en curs, una revolució que no afecta solament Catalunya. Els països de l’est que s’han independitzat, aspiren a entrar en l’òrbita europea, i més a prop, Escòcia, el País Basc, Flandes, el Véneto, la Padània, Bretanya, Occitània, Còrsega, Sardenya, etc., com reivindiquen, en diversa mesura i intensitat i amb ideologies diverses la que senten o propugnen com a personalitat pròpia. Però els estats-nació són encara molt forts i son ells els que volen ser amos de les seves fronteres estatals i els que recelen d’una Europa unida. I els estats que no són tan forts tenen moltes reserves davant les exigències a què els sotmeten. Tot plegat presenta un panorama de batalles de difícil pronòstic. Però si la unió va per camins desitjables, els catalans, integrats en una Europa que els tingués en compte, serien més solidaris com a iguals que com a súbdits d’una estructura que ens és aliena. Crec que una Catalunya independent —que no aïllada ni aïllacionista— ajudaria més Espanya que una Catalunya sotmesa. Hi ha prou catalans que s’hi senten, sotmesos, i cal tenir-los en compte. Com cal tenir en compte els qui se senten espanyols. Una Europa harmònica no hauria de crear fronteres, sinó un conjunt d’europeus que podrien triar la identitat que els fos més pròpia, amb capacitat d’organitzar-se en dimensions múltiples i compatibles. Utopies? La utopia no existeix sinó quan s’intenta i es fracassa, que deien els del “Manifiesto del Diablo”