Qui té por de Mary Ann Newman?

1.02.2016

Benvolgut conseller Vila, he llegit l’entrevista que us han fet a La Vanguardia (31/1/2015), i ja entenc que, de la vostra feina, en podem esperar sobretot solvència; com la que s’espera, per entendre’ns, d’un bon administrador de finques. La política cultural, pel que hi dieu, continuarà empantanegada en l’esperit del qui-dia-passa-any-empeny: innocuïtat de discurs, acomplexaments sociolingüístics, manca de visió de conjunt (un enfilall de mesures sectorials reactives), absència de visió de futur. Gestió de supervivències. Cap ambició. Cap exercici, ni un, de sobirania cultural. Missatge rebut, doncs. (I sí, desitjo equivocar-me.) Ah, i també hi parleu de Barcelona…

Mary Ann Newman

Barcelona ha anat cedint l’espai públic més prestigiat a les “produccions” culturals sense-necessitat-de-diàleg-interior. Per contra, lentament, i amb excepcions notables, aquesta cultura que necessita ser dialogada –la necessària– s’ha anat refugiant en espais restringits, sovint semipúblics. Com els terrats que s’omplen de música i teatre, de la mà de la gent de Coincidències, per exemple. O com les fileres de cadires entre taulells de les llibreries menudes de la ciutat. O com els catàlegs de les petites editorials que no tenen ni oficina. O com els concerts, ara impossibles, de l’Heliogàbal. (Rastres, tots, de les dimissions de la política cultural pública: el país se n’aprofita, sí, però els governs culturals hi arriben tard i malament, i amb condescendència.) I també, en alguna ocasió, com la que us vull explicar, passen coses al dins de les cases dels barcelonins.

Un dissabte al vespre, d’aquest gener, en un pis d’on just arrenca l’Eixample, una quinzena de persones ens hi vam aplegar per sentir dir en veu alta els versos del Bestiari de Carner, llegits en català primer i contrapuntats després per les brillants traduccions angleses de Mary Ann Newman.

Els assistents vam alternar-nos per recitar la tria feta, i després l’escoltàvem en la veu de la traductora, en una versió anglesa plena d’encerts, fresca, lluminosa, poblada de troballes acolorides i de rimes riquíssimes. La ironia, i fins el punt de sarcasme, o de candidesa, de l’original s’hi preservaven amb la fidelitat d’un talent literari afinadíssim.

Entre els assistents, s’hi trobaven algun filòsof, algun poeta, algun guionista, alguna editora, alguna agent literària, algun polític, alguns professors. Va ser, sens dubte, un luxe ser-hi convidat. I és, sens dubte, un mèrit dels amfitrions que hagin dedicat una estona a deixar lluir, de viva veu, una traducció publicada fa mesos (Triangle, 2014).

És impossible no rendir-se al valor de versos com aquests: “Si altra gent cuita de dia,/ les guineus ho fem després./ El desig diu: —Si hi anava…—/ Les tenebres diuen: —Vés.” (O: “Others bustle in daytime,/ But foxes work until dawn./ Desire says, ‘If I went…’/And the shadows say, ‘Go on.’”)

© Víctor P. de Óbanos.

© Víctor P. de Óbanos.

La lectura barcelonina de Mary Ann Newman coincideix amb la presència a les llibreries britàniques i nord-americanes de la seva celebrada traducció de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra (Archipelago, 2015). La novel·la ha estat rebuda amb crítiques elogioses i amb satisfacció lectora. La crítica Eileen Battersby (The Irish Times) connecta l’obra amb la tradició europea: “Written as a human comedy in the style of Balzac, it is far racier than Dickens, although Sagarra certainly has the Victorian’s flair for creating characters.” I afegeix: “The Catalan is merciless and delights in bickering dialogue. He lacks the compassion of Joseph Roth (both born in 1894) with whom he does share a socio-observational affinity.” M.A. Orthofer (The Complete Review) afirma: “Private Life is good —and sometimes delicious— fun.” I Malcolm Forbes (The National) conclou: “Mary Ann Newman’s translation gives Sagarra’s sentences beauty, punch and verve. Private Life is a scathing satire of class and privilege in the tradition of Evelyn Waugh and Nancy Mitford. However, the novel’s vivid tableaux of a Barcelona undergoing radical societal change are exclusively the skilled handiwork of Josep Maria de Sagarra. Hats off to Archipelago for publishing this, and Sagarra’s countryman and champion Josep Pla. Now all we need is more.”

Amb l’excusa de les retallades, aquests anys, s’han comès algunes desercions maldestres, incomprensibles. En la meva opinió, és el cas del tancament del Catalan Center de Nova York, que Newman gestionava, en l’entorn privilegiat de la New York University. Que alguns catalans ens volguem embarcar en excentricitats (perverses) com celebrar en privat la nostra literatura és un fet força irrellevant, i ja demanarem perdó allà on calgui. Però que algú com Mary Ann Newman, una nord-americana generosa, s’hagi dedicat i es dediqui encara a obrir portes internacionals per a la nostra cultura, i que ho faci des del principal centre d’irradiació cultural del món, és una meravella.

Ara posa les seves energies i la seva saviesa en l’impuls de la Farragut Fund for Catalan Culture in the US, anomenada així en honor de l’almirall d’origen menorquí David G. Farragut, heroi de la guerra civil americana. La Fundació impulsarà accions i intercanvis culturals amb els EUA, establint acords de mecenatge emparables en la consolidada legislació nord-americana d’incentiu del patrocini privat.

A un pas de la independència, si aquesta iniciativa no rep tot el suport institucional que requereix, benvolgut conseller Vila, ens ho haurem de fer mirar. Perquè… ¿qui té por de Mary Ann Newman? O sigui: ¿qui té por de ser, i de tenir, i de prestigiar internacionalment, una cultura nacional?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Donar suport a les iniciatives i treballs de la Mary Ann no hauria de ser un prec, però així estem…
    La Mary Ann, que també ha escrit textos intel.ligents sobre Eugeni d’Ors, un filòsof que a desgrat d’haver festejat amb el feixisme, també va festejar amb la gent del Cercle Eranos. Un català internacional, vaja, que hauríem de poder llegir sense prejudicis.